Judith Butler entra als instituts

BarcelonaUna tarda avui llunyana, el meu professor de castellà d’EGB va acabar la primera lliçó sobre oracions subordinades, va deixar el guix sobre la taula i va preguntar-nos, tocant-se el front: “¿No noteu com se us obre una escletxa, un espai nou aquí dins?” Si la resposta, aquell dia, era que sí, provem d’imaginar-nos la sensació d’eixamplament intel·lectual amb què devien sortir ahir els 330 adolescents de diferents instituts que van omplir de gom a gom el teatre del CCCB amb motiu de la sessió que el centre els havia organitzat amb Judith Butler.

Des del primer moment, l’atenció, fins i tot l’expectació, va apoderar-se de la sala. “Quan naixem ens donen un nom i ens adscriuen a un sexe. Imaginen el nostre futur per nosaltres”, va plantejar la catedràtica de Berkeley. Ningú entre tots aquells teens mirava el mòbil, ningú xatejava per WhatsApp. Es fixaven en Judith Butler, que no rebutjava la manera descrita d’entrar al món, però sí que reclamava que les nostres vides i educacions comptin amb un moment i un espai en què puguem plantejar-nos si aquelles eleccions realment les volem per a nosaltres. “I els que no experimenteu el gènere com una cosa que patiu i que necessiteu revisar -va afegir-, segur que voleu viure en un món lliure de violència per motiu d’orientació sexual i de gènere. Per tant, això us interpel·la a tots”.

Davant d’un públic que no li treia els ulls de sobre a ella ni al seu company d’escenari, el sociòleg i activista trans Miquel Missé, Butler va mostrar-se fidel a la seva ja clàssica preocupació pel sofriment davant la impossibilitat d’adaptar-se a la norma, de ser completament home o completament dona. Va fer-se entenedora alhora que s’allunyava de la frivolitat. Va resultar estimulant sense situar en terrenys pantanosos un públic encara, en alguna mesura, tendre. I va voler situar l’eix del seu discurs en el rebuig de la por, de les diverses pors que va explicitar al llarg de l’hora i mitja que va durar la conversa: la de perdre el propi estatus si demostrem alguna ambigüitat de gènere; la dels nois que es burlen del company feminitzat perquè, en el fons, pateixen per la posició en què queden ells mateixos quan un dels seus s’allunya de la norma; de la por de les institucions educatives a oferir espais en què es porti els joves a pensar “de manera creativa o experimental” sobre com se senten amb el sexe i el nom que se’ls ha donat, etc.

Trobar el propi camí

“Rebem molt dels que ens cuiden, però en algun moment hem de trobar el propi camí”, va afegir. Tant ella com Miquel Missé van convidar el públic a empoderar-se, a seguir l’exemple dels alumnes que, manifestant-se, van aconseguir canviar el discurs homòfob d’un professor, a reunir-se en grup tots els alumnes que tinguessin dificultats relatives al gènere per preguntar-se: com podem superar aquesta situació?, ¿ens agrada com se’ns educa sobre això?

Al mateix temps, Missé va fer notar -i el torn obert de paraula va semblar que ho confirmava- que els conceptes que es fan servir al voltant del gènere i la sexualitat són una cultura que molts adolescents tenen en major mesura que els seus pares. Els joves -la majoria noies- van formular preguntes i intervencions segurament preparades a l’aula, però en les quals demostraven una familiaritat notable amb el debat que se’ls plantejava. “Em sento una dona, però quan vaig començar a saber com pensaves em vas obrir una mica els ulls”. “El gènere és social, és construït, però ¿i el sexe?” “Seria millor que no existissin els gèneres, així no hi hauria norma i, per tant, no hi hauria transfòbia”.

A vegades, Butler es girava cap a Missé i l’animava a entomar, ell, la pregunta. Però quan va dir: “En un institut ningú hauria de sentir vergonya ni por per raó de gènere”, va fer-se el silenci a la sala. El silenci dels que havien patit aquesta vergonya, dels que l’havien forçat, dels que des de la posició del docent n’havien identificat un cas i havien mirat d’ajudar. La contemplació del patiment des de diferents perspectives. En aquell instant Butler va aconseguir que tots els presents es concentressin, afligits, en la vulnerabilitat, punt central del seu pensament.

Va resultar especialment útil, també, la franquesa amb què Butler i Missé van respondre a les preguntes sobre la seva història personal. “Trobo la llibertat en l’interstici. Ser trans és viure una transició que de vegades no s’atura mai. Algunes de les variables trans em són més afins, però no tinc interès a viure segons les filiacions i afinitats”. Missé va parlar obertament de les “complicacions” viscudes. “Vaig néixer com una noia i a l’institut vaig decidir que volia viure com un noi. Però ara ja no tinc tan clar què vol dir viure com un noi. Em preocupa més per què tothom fa veure que és un noi o una noia”.

Butler, que dimarts ja havia omplert el hall del CCCB i que és el referent al voltant del qual pivota un dels actuals cursos de l’Institut d’Humanitats, va demostrar en el seu discurs i en la seva gestualitat una especial il·lusió per arribar a un públic per al qual està preparant una adaptació del seu clàssic Gender trouble.

La sessió havia arrencat amb l’ovació d’un públic adolescent a una filòsofa, fet de per si noticiable i simptomàtic de l’interès d’una generació que ahir es va mostrar inquieta per desxifrar les tensions que vivim al voltant del gènere, i va desenvolupar-se amb una naturalitat que no hauria sigut possible sense la intervenció d’un conductor avesat a aquest tipus d’audiències com és Miquel Missé. En la cloenda de l’acte, el sociòleg va convidar els assistents a portar el pensament que havia aflorat durant la sessió “al carrer, a l’institut, a casa, al lloc on sortiu de festa”. Ho van fer. Quan sortien al sol espaterrant de la plaça Joan Coromines els adolescents comentaven la jugada i en les seves paraules hi havia una vibració desacostumada que no venia de la primavera sinó del diàleg directe amb una de les figures més importants de la filosofia contemporània.