Juan Gérvas: “Ser dona s’ha convertit en una malaltia”

BarcelonaUn homenatge a la dona. A la que emmalalteix i sobreviu a proves “excessives”. I a la que està sana i es veu “sotmesa a processos innecessaris”. Així defineixen Juan Gérvas i Mercedes Pérez-Fernández el seu nou llibre 'El encarnizamiento médico con las mujeres' (Los Libros del Lince), on denuncien “el maltractament” que pateixen les dones en la medicina actual. En parlem amb ell.

'Acarnissament' és una paraula gruixuda.

Sí, però és el terme apropiat perquè no es fa un sol cop, sinó que hem recollit fins a 50 intervencions sanitàries excessives en les dones.

És una forma de masclisme?

Sí, reflecteix l’orientació patriarcal del sistema sanitari, que ve de segles, no és d’avui. I es manté en un moment en què bona part del personal sanitari és femení però persisteix l’empremta masclista, tot i que en algunes coses s’ha millorat.

¿De quina manera es discrimina la dona en el sistema sanitari?

De múltiples maneres. Començant per la investigació, que és imprescindible per al desenvolupament de les pràctiques mèdiques i, en canvi, s’exclou les dones dels assajos clínics, o si hi entren són de més mala qualitat. Les dones tenen molts símptomes que no quadren en els llibres perquè estan fets des del punt de vista masculí. I llavors se’ls diagnostica com a símptomes inexplicables o psicosomàtics, que és un terme pejoratiu, i es tradueix en més mala atenció simplement perquè les seves molèsties no quadren amb els llibres i es condemna la dona a tractaments innecessaris. La dona rep més tractaments psiquiàtrics per depressions i angoixa i, en molts casos, no estan justificats. Però és la reacció del metge que no l’entén.

¿L’embaràs ja seria un exemple de medicalització innecessària?

La violència obstètrica és, en últim terme, violència de gènere. La dona no té dret a parir amb diners públics a casa o en una clínica petita només atesa per llevadores. S’ho pot pagar ella, però llavors és acusada d’imprudent i això és violència obstètrica social. L’estat de bona esperança s’ha convertit en un estat de desesperança, ja que es converteix l’embarassada en una pacient que es comporta com a tal, amb visites regulars al metge, proves... Això és un comportament de malalt. L’embaràs sa, no el que té complicacions, és la millor prova d’acarnissament d’una situació normal. Però també ho és la medicalització dels símptomes premenstruals o l’excés de teràpia hormonal en la menopausa.

¿S’estan medicalitzant etapes normals de la vida d’una dona?

Ser dona s’ha convertit en una malaltia i no ho és, com tampoc ho és l’embaràs o la menopausa.

Repassem algunes de les 50 intervencions sanitàries denunciades al llibre: les revisions ginecològiques que moltes dones es fan cada any.

Espanya és dels pocs països on les dones se la fan anualment. Les recomanacions són cada tres anys. La revisió anual és excessiva perquè la probabilitat de tenir una malaltia és molt baixa i n’hi ha motes que et facin mal. Poden trobar alteracions menors sense importància però llavors vindran citologies en excés, resultats anormals que portaran a repetir proves que generen angoixa, i s’entra en una cascada que pot acabar amb l’extracció de l’úter. Però a Espanya hi ha pressió social per fer-se la revisió ginecològica anualment, i és una pressió masclista. S’exigeix a la dona que sigui perfecta, i si no encaixa se l’ha de retocar.

Al seu llibre també parlen de la cirurgia cosmètica vulvar.

Sembla que si una dona no té una vulva jove i de nina no és dona, i això és ofensiu per a la dona que ha deixat de ser jove. Una vulva evoluciona i és tan normal i atractiva com la de la jove. Hi ha un estudi australià que ho compara amb la mutilació genital femenina.

També parlen de les mamografies.

Les mamografies no s’haurien de recomanar per sota dels 50 anys, i entre els 50 i els 60, cada dos anys. S’estan utilitzant diners públics en coses que no cal, i se’n deixen de fer d’altres que són necessàries.

Com ara?

En les embarassades, quan hi ha més necessitat de prendre àcid fòlic és abans de la concepció i fins a un mes després. Moltes dones no el prenen en aquest període i, en canvi, quan ja no és necessari el prenen en dosis quasi tòxiques. L’acarnissament no és només per excés, també per defecte. Si pertanys a una classe social baixa tens més possibilitats d’acarnissament per defecte.

Toquen un tema d’actualitat com és la congelació d’òvuls.

Ens preocupa, i afecta especialment a Catalunya, on hi ha turisme reproductiu. És una qüestió que té repercussions socials i econòmiques. No ens hi oposem ni fem judicis morals, però no es pot fer sense la informació suficient. La dona no pot creure’s que és tan senzill, perquè congela els òvuls però no la vida. Als 45 anys no es té la mateixa fertilitat ni amb òvuls congelats, perquè l’úter no és el mateix. Implica medicació hormonal i problemes en el futur amb el fetus. I no es pot vendre tan alegrement. La societat creu que la medicina pot fer-ho tot, sempre, i els mètodes són cada cop més potents, però també més perillosos.