Juan María Uriarte : "Ara es tracta d'ajudar ETA a fer els passos que encara no ha fet"

Per què ha publicat aquest llibre ara?

La reconciliació m'ha ocupat molt. He estat bisbe a Sant Sebastià i a Bilbao, on la violència terrorista i a vegades també les respostes contra terroristes que passaven les línies vermelles dels drets humans eren el pa de cada dia. Vaig haver d'intervenir com a intermediari per petició tant d'ETA com del govern d'Aznar. He hagut d'escriure cartes pastorals... Necessitava condensar tot això en un llibre.

I deu haver sentit molt patiment d'una banda i de l'altra, no?

Sí. Les víctimes són el rostre més punyent que ha deixat aquesta confrontació sagnant que ha durat 50 anys... I, certament, he visitat i he escoltat força víctimes. Però aquesta societat necessita també una ètica per a la pau. La reconciliació no és una pura estratègia, eh? Li cal un fonament ètic. I, com que això vol temps, vaig pensar que havia de començar ja.

Perquè les ferides són en carn viva...

Sí, però jo estimo les intervencions anticipants, que posen en la massa social un llevat que, amb serenitat i assossec, pot fer un camí en l'interior de la societat. És necessari anticipar-se al kairós, al temps super-oportú, perquè aquest temps oportú cal preparar-lo amb intervencions inoportunes, però que en el fons ajuden a gestar l'oportunitat.

En què consisteix al País Basc aquesta preparació?

ETA ha d'entregar els seus arsenals i dissoldre's com a organització terrorista. Això és claríssim. L'esquerra nacionalista ha de reconèixer la complicitat que hagi pogut tenir amb ETA. Els partits han de reconèixer que van poder ser una mica connivents en un primer moment amb ETA. I la mateixa societat basca ha de reconèixer que va trigar a adonar-se de la immoralitat de les activitats d'ETA. I l'Església no va tenir prou sensibilitat per entendre des de dins el patiment de totes les víctimes.

Totes les víctimes, subratlla.

Sí, víctimes provocades per ETA i familiars d'etarres morts, cosa que no significa que tots els etarres morts fossin víctimes. Quan en una batuda la Guàrdia Civil es troba davant un comando etarra i utilitza les armes i en resulta un mort... d'això no se'n pot dir "una víctima etarra". Ara, si una persona d'ETA és sorpresa i abatuda de manera deliberada, es podrà dir que hi ha hagut una violència injusta. Que quedi clar: la societat té dret a exigir que l'Estat la defensi amb els mitjans legítims i necessaris de les forces de l'ordre.

Vostè escriu: "Cap amor patri, cap raó d'estat posseeix un valor absolut que autoritzi la violació del nucli intangible dels drets humans".

Però afirmo explícitament que no hi ha equidistància possible entre els delictes comesos per ETA i els excessos delictius comesos en la lluita contra ETA. És més greu el que ha fet ETA. ETA va començar la confrontació sagnant i ha comès més delictes numèricament.

837 assassinats, 2.350 ferits, 3.600 atemptats, 1.500 ciutadans amb escorta, 4.500 actes de kale borroka i un nombre molt llarg d'extorsions i segrestos.

Sí. I, al mateix temps, unes xifres no menyspreables, però inferiors, dels anomenats abusos policials.

99 morts, 746 ferits i molts casos no comptabilitzats de tortura. Que van donar lloc a penes de presó a un ministre de l'Interior, a un secretari d'estat per la Seguretat, a un secretari general del PSOE a Biscaia, al cap de lluita antiterrorista, al subcomissari de policia, al governador civil de Biscaia, i a més també a 75 anys de presó a l'exgeneral de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo.

L'acció dels GAL o del Batallón Vasco Español, això és un veritable terrorisme de resposta! Van anar directes, contra aquest, contra aquest...

Per alguns familiars, la reconciliació és com un acte d'infidelitat amb els morts. I, per tant, ¿no seria millor perdonar en privat i aplicar la llei en públic?

Sí. Per descomptat. Però crec que la justícia, si no està impregnada d'esperit de perdó, és inhumana, com diu Maritain.

Però és que el Codi Penal no diu res d'humà o inhumà.

El Codi Penal només regula una part de la nostra vida. Si la vida humana es reduís a l'aplicació del Codi Penal, seria una vida realment poc humana. No perquè el Codi Penal sigui injust sinó perquè, per si sol, no és suficient per crear confiança mútua.

Aleshores, ¿la reconciliació consisteix essencialment a demanar perdó?

Primer, consisteix a aplicar la justícia. I, en un moment en què crec que ha desaparegut per sempre ETA com a organització assassina, crec que es donen les condicions per a una justícia impregnada de desig de reconciliació. I, des d'aquest punt de vista, la pura justícia, ni ara ni mai.

Però això ens portaria a una pau sense vencedors ni vençuts, que és justament tot el contrari del que sento d'algunes associacions de víctimes i del mateix govern espanyol.

Però ETA ha quedat reduïda a una cosa residual. Vencedors i vençuts... no sé si és pedagògic insistir en aquesta idea. Ara del que es tracta és d'ajudar ETA perquè faci els passos que encara no ha fet.

Però per què no entrega les armes?

No les vol entregar al govern autonòmic. Buscaria alguna instància internacional que garantís el lliurament... Sembla que la falta de comunicació amb el govern espanyol ha pogut portar ETA a ser més resistent a fer nous passos, mentre no vegi algun gest d'apropament, no dic ja de diàleg. Algun contacte encara que sigui indirecte i discret. O que vegi un canvi en la política penitenciària... Si hi hagués algun moviment d'aquest estil és probable que ETA accelerés l'entrega simbòlica de les armes. Simbòlicament, dic, perquè es poden entregar les armes i se'n poden comprar l'endemà. Però aquest símbol fet públic i internacional faria impossible el retorn al passat.

¿Com fer un pas a favor d'algú el gran mèrit del qual és que ja no matarà? ¿Es pot considerar això un gest de bona voluntat?

La part que ha resultat realment la vencedora el que ha de fer és ajudar els últims passos dels vençuts mitjançant alguns gestos.

De les converses que vostè ha tingut amb víctimes del terrorisme, què és el que més l'ha impressionat?

He vist el pas del patiment al dolor. El patiment és quan la víctima se sent tan bloquejada que no té ni ganes de res, i el dolor significa que un ja comença a veure motius pels quals val la pena viure. Demanar a les víctimes que deixin de banda l'odi i perdonin... és un error antropològic, és desconèixer les lleis del dol. Una víctima necessita treure primer tot el que té a dins, per higiene psíquica personal.

¿Ha estat mai en alguna reunió entre un etarra i una víctima?

No hi he estat mai present físicament, però sí que n'he promogut...

I què li han explicat, després de la reunió?

Havien fet el seu propi dol, tant la víctima com la pobra mare de l'etarra en desacord amb el seu propi fill, i molt predisposada a demanar perdó, i aleshores va anar molt bé. Però encara són casos excepcionals.

¿Hi ha bisbes espanyols en la línia del papa Francesc?

Sí, i adoptaran amb alegria i alleujament les línies que ens està indicant el papa Francesc. El que passa és que la Conferència Episcopal Espanyola ja està acabant el seu cicle. Les eleccions seran al mes de març, i estic esperançat que aquest aire fresc de Francesc trobarà aplicació a partir de la pròxima Conferència.

Sentir el cardenal Rouco, president de la Conferència Episcopal Espanyola, considerant que la unitat d'Espanya és un bé moral que cal protegir en resposta al moment que està vivint Catalunya, des de la perspectiva d'aquí, sona molt malament.

En aquest punt, m'adhereixo fonamentalment als bisbes de Catalunya. Ells són els pastors legítims dels cristians de Catalunya. I, que jo sàpiga, cap dels bisbes catalans ha indicat que la independència sigui un mal moral.