Juan José Brugera: "Estem condemnats a entendre'ns i a pactar"

¿És cert que va dir que no hi va haver bombolla immobiliària?

No, és mentida. Surt en un llibre. Ja n'he parlat amb l'autor, que argumenta que es va basar en reculls de premsa. Jo vaig dir que els preus dels actius immobiliaris estaven sobrevalorats i que hi hauria un aterratge suau. La meva trajectòria demostra el que pensava.

A qui he vingut a veure, per qui no el conegui?

Sóc el primer immobiliari que va internacionalitzar el sector quan Colonial va comprar Société Foncière Lyonnaise (SFL), una companyia cotitzada a París amb actius molt bons: l'Òpera, l'Olympia, el Mandarin... Era l'any 2004. Després ens va copiar tothom. A més, vaig separar molt bé una cosa que a Espanya estava del tot barrejada: d'una banda, el negoci patrimonial, és a dir, tenir en lloguer oficines o centres comercials, i de l'altra, el negoci promotor, que és de rotació: compres un sòl, l'edifiques i el vens, i tornes a començar. A Europa, el real estate (l'immobiliari) significa property , gestió de valor, i no pas home building (construcció de pisos). Aquí ho barregem. I jo apostava pel lloguer d'oficines.

La porqueria era en el subsector del home building .

En èpoques d'inflació, una part important dels estalvis els invertíem en habitatges. Érem presoners de la cultura dels pares: "Nen, compra't un pis, que jo en vaig comprar per 2 i els vaig vendre per 25".

Culpa dels pares? El BCE, els governs i els bancs ens incitaven a comprar amb diner barat i deduccions fiscals!

Sí, però pesava una aspiració: si tinc un apartament no sé on i un altre no sé tampoc on, i un cotxe bonic, ja sóc de classe mitjana. I els bancs, davant les facilitats que tenien per finançar-se, es van endeutar fins a l'inimaginable per fer front a l'allau de demanda de crèdit. I van atiar el foc donant hipoteques a tothom. I es va fer una bombolla. De cop, les línies de crèdit es van congelar. El Banc d'Espanya no va evitar una concentració excessiva dels bancs en l'immobiliari. I no va evitar un endeutament en l'interbancari. La banca sempre s'havia finançat a través dels dipòsits i només anava al mercat l'interbancari per refinançar algunes coses, però el juny del 2007 l'endeutament del sistema financer era del 40%! No es va enfonsar tot perquè fallés la demanda, sinó perquè es va tallar el crèdit exterior.

La Caixa va ser la primera entitat financera que va tenir nas sobre la debacle i es va desempallegar de la seva immobiliària [Colonial].

No és la meva percepció. La Caixa sabia que tenia una bona companyia, li oferien un bon preu (63 euros per acció, quan havia sortit a la borsa a 15,20 euros el 1999), i va aprofitar l'oferta. A més, recordi que no es desfeia de negoci de promoció.

L'hi va vendre a un dels senyors del totxo. Veig que tenen totes les fotos dels presidents de Colonial penjades a la paret, però en els anys de Portillo hi ha un forat negre sense nom ni foto…

Inmocaral, de Luis Portillo, va comprar Colonial. I la gestió de Portillo no va anar bé perquè el cicle va anar cap avall. I no va tenir sort. I quan va fusionar Inmocaral a Colonial, va aportar un seguit d'actius de promoció importants, que no eren bons, i a més va comprar un 15% de FCC, de la família Entrecanales, a 74 euros l'acció i el preu es va enfonsar, i va comprar Riofisa per 2.000 milions d'euros i la capitalització borsària era de 1.000 milions.

I a això en diu no tenir sort? Es va empatxar ben empatxa!

Totes dues coses. No va tenir sort en la gestió i el cicle va canviar.

Insisteixo en la foto. ¿No volen recordar els seus dos anys de presidència?

[Silenci.]

¿És molt diferent tornar a gestionar una mateixa empresa però en crisi i tenint com a accionistes bancs creditors enfadats?

L'any 2008 jo havia marxat a Mutua Madrileña. Quan es va produir la debacle, es va formar un consorci de bancs liderats per La Caixa i el Popular, però els creditors que havien finançat la compra de Colonial per Inmocararal (Goldman Sachs, Eurohypo, Crédit Agricole i Royal Bank of Scotland) no eren al capital. Quan em van cridar perquè hi tornés de president, ho vaig condicionar a si capitalitzaven els crèdits i entraven com a accionistes. I ho van fer. Tots menys Goldman, que va vendre els seus a Coral. Han estat molt respectuosos. I ens hem entès bé.

¿No els van suggerir mai liquidar Colonial?

Bé. Si no haguessin acceptat recapitalitzar l'empresa l'hauríem hagut de liquidar. Però no es va produir l'escenari de màxima tensió.

Han constituït una mena de banc dolent intern.

Sí, i el vam dotar: vam aïllar els actius que venien de promoció, procedents d'Inmocaral i de Colonial, i els vam encapsular en una filial que es diu Asentia, i on també hi ha Riofisa. Aviat ja no consolidaran en els comptes.

Què opina del banc dolent de debò, el Sareb del govern espanyol?

El Sareb és una ajuda per als bancs, que hauran d'adaptar la seva oferta a les circumstàncies. En molts llocs no hi ha demanda. En ciutats petites els solars que hi ha quedaran sense construir. I crec que fa falta una societat que aguanti, que financi els pisos de lloguer. Perquè ha caigut el paradigma de la compra. Avui les famílies veuen que tenir un pis és un problema. Els pot baixar de valor i si tenen una hipoteca és una càrrega i no és fàcil vendre'l. Molta gent vol anar de lloguer: per la volatilitat de les feines o dels projectes familiars.

¿Hi ha sobreoferta d'oficines i parcs de negocis?

Les naus industrials, les oficines, depenen del nivell d'activitat econòmica. Com que l'activitat ha caigut, el valor de tot el que no se situa a la zona cèntrica pateix. El nivell d'ocupació de Barcelona i de Madrid és al 80%, que no està malament, amb un 18% o 20% de caiguda de rendes. Però com més lluny, pitjor. A Sant Cugat i al Campo de las Naciones el nivell d'ocupació és molt baix. A París l'ocupació és del 95%.

Doncs no pinta bé.

Sembla lluny i anem a poc a poc, però l'exportació funciona. No importem gaire i exportem més. El turisme funciona. Hem de recuperar el teixit industrial destruït. El més terrible i preocupant és l'atur. I no canviaran les coses fins que no es normalitzi el crèdit. Per tant, toca actuar a la banca, i es fa.

¿La manera de finançar-se de les empreses canviarà?

Les fonts seran més diverses. Per exemple, SFL acaba de fer dues emissions de bons de 500 milions i ha substituït així pràcticament tot el finançament bancari. Totes les empreses hem de ser sostenibles, les que van bé també. Tenim un panorama d'ajustos importants.

Sempre ha estat molt vinculat a Esade i al Cercle d'Economia.

Vaig ser president d'Esade, on havia estudiat un MBA, on vaig ser profesor disset anys i que vaig presidir durant vuit anys. I vaig ser a la junta del Cercle deu o dotze anys, durant la Transició. I em va marcar força. Va ser tota una escola de diàleg i un nucli on bullia l'europeisme. Volíem Europa i democràcia.

Vostè coneix bé Europa, sobretot l'oriental. Com és?

Sento passió per l'altra Europa. Som fills de la Il·lustració i del Renaixement. No entenem que hi ha una Europa que no ho és. No la coneixem i tenim molts prejudicis culturals. M'agrada molt la història i vaig començar a viatjar pels Balcans i per l'Europa de l'Est, ja que a la meva dona també li agrada. França, Itàlia i Alemanya són filles del Renaixement. Però aquesta gent ha viscut una altra història i té una altra manera d'entendre del cristianisme. He anat molts cops a Rússia, i a Cròacia, i a Turquia, i a Armènia.

I hi arreplega icones bizantines.

Això és la caricatura de l'afició que tinc. M'encanta l'art bizantí. Té un vessant històric, teològic i artístic. I tinc una col·lecció d'icones. Però no la guardo a casa. Tot és al Museu de Montserrat.

¿Veu l'empresariat català atemorit o actiu davant el poder polític?

L'empresariat s'ocupa del que li toca, que és dirigir les empreses. Però li falta lideratge a l'hora de manifestar col·lectivament la seva opinió. Al Cercle, menys. Però comença a notar-se certa preocupació. Cal veure quina viabilitat econòmica tenen algunes postures.

¿Ara està parlant de la independència, entenc?

Parlo de com maneguem aquesta qüestió, sí. Hi ha molts interrogants. La viabilitat econòmica ho condiciona tot. El desafiament és prou gros per seure a dialogar. Estem condemnats a entendre'ns i a pactar.

No és massa tard?

Mai no és massa tard.