Joves que ballen davant d'oficines: Barcelona viu la febre del K-pop

BarcelonaCoreografies amb una coordinació impol·luta, conjunts de roba cromàticament combinada i melodies de música pop amb inspiració oriental. Una escena que es repeteix des de fa anys a diferents indrets de Barcelona. Un dels punts neuràlgics és al davant de les oficines del districte 22@, però també al mercat de Sant Antoni, al museu del CCCB o a qualsevol lloc que hi hagi àmplies parets de vidre on els ballarins puguin veure's reflectits i comprovar la sincronització dels passos. Aquestes trobades, aparentment innocents i genuïnes, són fruit d'un dels moviments més influents del món, el K-pop. El nom, abreviació de música popular coreana, fa referència al gènere musical d'origen sud-coreà sorgit a la dècada dels 90 i que destaca especialment per l'estètica i el ball.

Són molts els joves que empesos per la superidealització dels cantants, convertits en els seus ídols, queden al carrer per assajar i gravar les coreografies de K-pop per després penjar els vídeos a les xarxes. "Per a aquest tipus de dansa, per exemple, hem fet tres o quatre assajos", diu Enya, integrant del grup de ballarins de K-pop Haelium Nation. Els assajos sovint requereixen més de 2 hores de ball diari per polir una actuació de no més d'un minut. Això sí, els números finals són llaminers: 750.000 visualitzacions a YouTube i més de 50.000 seguidors de TikTok són la recompensa mediàtica que tenen els integrants de Haelium Nation.

Més enllà dels milers de reproduccions que aquestes filmacions acumulen a les pantalles, és indiscutible que el moviment sud-coreà s'ha consolidat com una subcultura urbana que ha penetrat per complet en el mercat occidental. En aquest procés, Barcelona juga un paper molt rellevant. Precisament, serà a la capital catalana on se celebrarà al juliol el primer festival de K-pop d'Europa, i també aquest diumenge s'estrena el programa Koreo al canal per a joves X3, un concurs de ball de música sud-coreana, un dels participants del qual és Haelium Nation.

De fet, per referir-se al procés de globalització d'aquesta cultura des dels anys 90, els coreans tenen un concepte anomenat hallyu, que en català seria literalment l'onada coreana. Un moviment que també va viure la cultura japonesa amb les sèries i còmics anime i amb la creació del Saló del Manga l'any 1995. Enya explica que va ser allà on van descobrir el K-pop: "Vam començar a investigar i vam veure que ja hi havia molta gent a Barcelona que escoltava i ballava aquesta música".

Una onada d'abast mundial

El hallyu exemplifica a la perfecció el que ha viscut la societat sud-coreana. I no només en el panorama musical. De fet, als anys setanta l'economia d'aquest país asiàtic tenia un PIB inferior al de Ghana, i amb aquesta onada, o gairebé tsunami, a hores d'ara és la desena economia del món, segons el Banc Mundial.

Més enllà de tenir unes de les indústries automobilístiques i electròniques més potents del món, l'estat Sud-coreà domina l'anomenat "poder tou": una estratègia de persuasió i aplicació de poder a partir de productes culturals. Des de la conquesta d'El joc del calamar –la sèrie més vista de Netflix–, fins a la pel·lícula Paràsits –el primer film de parla no anglesa en guanyar un Òscar–, passant pel mateix K-pop, que, entre melodies, coreografies i vídeos a internet, és capaç d'aportar al voltant de 10.000 milions d'euros anuals a l'economia coreana.

Probablement, l'elevat rendiment econòmic sigui un dels motius pel qual al govern coreà l'interessa tenir aquesta indústria controlada. Tant és així que la creació dels grups musicals no neix de la voluntat dels integrants de formar una banda, sinó dels rigorosos estudis econòmics de l'anomenat BIG 3, les tres empreses que s'encarreguen de prefabricar i controlar els grups de música de K-pop. Com un producte de mercat, la llei de l'oferta i la demanda regula la producció artística i, inevitablement, els cantants. Entre els riscos del sistema, però, hi ha l'altíssima pressió estètica per als músics per seguir un model de bellesa que fàcilment porta al camí de la frustració i, en el pitjor dels casos, al suïcidi.

Són pocs els que poden arribar a triomfar en aquest sistema organitzat per etapes que al llarg de la vida els aspirants a cantants hauran de superar. Els primers anys de la carrera professional, sovint amb 10 o 14 anys, es consideren trainees. Si s'aconsegueix superar aquesta etapa i després de signar un contracte d'anys, els afortunats esdevindran ídols. Només així podran saltar als escenaris per ser aclamats per fans com la Nicole, que admet que "s’han esforçat molt per arribar on són" i per això li agradaria "arribar a ser com ells".

Tot i el cost humà evident en alguns casos, la indústria del K-pop ha aconseguit connectar i fer ombra a l'star system occidental i als més que consolidats cànons nord-americans. L'Albert, de 21 anys i membre de Haelium Nation, ho veu com una oportunitat. De fet, la seva dedicació constant a la pràctica de les coreografies coreanes l'ha dut a ser professor de ball i, inclús, a rodar anuncis. Encara que creu que és un món bastant difícil, reconeix que "hi ha gent que en sortirà ben parada, d'això".