Josep Pallàs: “Amb el temps he vist que no té sentit buscar un culpable”

BarcelonaQuan s’estan a punt de complir cinc anys de la mort dels cinc bombers del GRAF Lleida en l’incendi d’Horta de Sant Joan, l’únic supervivent, Josep Pallàs, explica com va viure la tragèdia. El bomber, que va patir cremades en un 70% del cos, és un dels protagonistes del documental El gran silenci, Horta de Sant Joan, que aquesta nit s’emet al Sense ficció de TV3. Pallàs reflexiona sobre el que va passar aquell dia i les conseqüències de la gestió que es va fer dels esdeveniments.

Què ens ha volgut explicar en aquest documental?

Volia ordenar les coses després del caos que es va generar arran de l’incendi i del tractament que se’n va fer, i fer-ne una reconstrucció amb calma. El fets d’Horta de Sant Joan no s’entenen si no es parla tant del vessant operatiu com del mediàtic, judicial i polític.Tots els que parlem en aquest documental hem caminat cap al mateix procés: jo em vaig despertar assenyalant, mirant cap a un culpable i buscant responsabilitats, però al cap del temps m’he adonat que, partint del fet que ningú volia que passés una cosa així, no té sentit buscar culpables directes. Tothom té un tant per cent de responsabilitat en el que va passar.

Com es pot evitar?

Catalunya és terra de foc, ha cremat, crema i cremarà, i hi hem de saber conviure. Cal fer palesa aquesta realitat i anar cap a una cultura d’autoprotecció. És necessari posar sobre la taula focs com el d’Horta i intentar caminar cap a la normalitat, amb el respecte més gran cap a les famílies. Si no s’afronten les coses acaba sent com caminar més ràpid cap a un altre accident. Fa mal, i sé que a alguns familiars els costa perquè és com tornar-ho a remenar tot, però fa molt més mal no parlar-ne i que amb els anys ens adonem que hauríem pogut fer alguna cosa per evitar el pròxim incendi.

Parla de responsabilitats compartides. Qui té més responsabilitat?

No hem tirat endavant això per assenyalar ningú, tot i que hi hauria d’haver hagut responsabilitats polítiques. Crec que hem de ser empàtics, és el millor homenatge que podem fer als nostres companys que no hi són. I tractar el tema amb la sensibilitat i el tracte que es mereix. Els familiars no es mereixen que s’utilitzi ni es manipuli mai més aquest incendi.

A vostè ja no li fa mal parlar d’això?

No. N’he parlat molt en privat, però avui és el primer dia que en parlo en públic. També tinc la necessitat de donar les gràcies al tracte que es va tenir amb mi. Em sento agraït amb els companys que se la van jugar per treure’m d’allà i també amb el tracte que vaig rebre a la Vall d’Hebron, on em van salvar la vida.

Quant va durar la recuperació?

Vaig estar quatre mesos ingressat i després anant a rehabilitació cada setmana. Al juny ha fet dos anys que només passo per l’hospital a saludar. La meva manera de tornar a la normalitat és integrar tot això parlant-ne amb els més pròxims. I sobretot no encarant-ho amb rancúnia.

S’hauria pogut quedar a casa però va voler tornar a fer de bomber...

A l’hospital vaig pensar més d’una vegada a deixar els Bombers, però em sentia en deute amb molta gent. Em sento a la meva manera agraït i la manera de demostrar-ho va ser tornant als Bombers. Hi havia de tornar i ajudar que el col·lectiu es recuperi de la ferida oberta que encara té.

¿Una ferida oberta perquè el col·lectiu es va sentir abandonat i utilitzat?

Sí. No cal obviar el que va ser obvi. En aquell moment ens vam defensar més que parlar. Per a depèn qui les coses no es tranquil·litzaran mai perquè sempre ho portaran a dins, però el fet que hagin passat cinc anys i ens hàgim pogut plantejar de fer el documental és símptoma que hi ha ganes de recuperar-se.

¿Hi havia dies que patia més per la seva família que per vostè?

Ho han passat malament, com totes les famílies que han patit això, per als quals només tinc paraules d’agraïment. Són gent valenta.

Què espera de la justícia?

Crec que quan es va obrir la causa penal, amb el caos que hi havia, em vaig equivocar d’assenyalar algú concret. Va ser un error. Tinc confiança en la justícia, però m’hauria agradat que no fos la justícia qui solucionés això, sinó que ho poguéssim fer asseguts en una taula i parlant-ho.

¿ El gran silenci és el que va sentir l’operador de la ràdio quan es va voler contactar amb vostès?

Sí, és un primer gran silenci físic, però també el silenci en el qual hem caigut tots fins ara. És un gran silenci que volem trencar ara en un sentit figurat per dir-hi la nostra, que se’ns entengui i tenir capacitat de recuperar-nos.