Josep Oriol Pujol i Humet: "La qualitat d’una societat es mesura per com tracta els més febles"

La Fundació Pere Tarrés és un dels pilars de l’acció social sense afany de lucre a Catalunya. Nascuda al caliu de Càritas el 1957, avui s’ha convertit en un gran grup que treballa en diversos àmbits relacionats amb l’educació en el lleure i el voluntariat, però que també atén infants i adolescents en risc d’exclusió gestionant serveis socials i socioeducatius. El seu director general, Josep Oriol Pujol i Humet, destaca la feina feta, però adverteix que no són temps fàcils per a l’altruisme.

La Fundació actua sobretot en l’àmbit de l’educació. Quin diagnòstic fa de l’entorn en el qual els professionals han de fer la feina?

Hi ha més consciència social i això es tradueix en més exigència social, la qual cosa és positiva. La societat catalana es preocupa més pels febles. En paral·lel, però, no podem negar que abans hi havia uns valors més compartits per tothom que avui estan en crisi, i que imperen nous valors absoluts com el lliure mercat. En aquest context, no tota la tribu i l’entorn ajuden a l’educació dels infants i, per tant, cal una intervenció més gran dels professionals.

¿Els nens i adolescents creixen més desatesos?

Abans no ens preocupava tant el tema dels nens i ara preocupa més. Fa anys no hi havia famílies o n’hi havia molt poques que renunciessin a l’acció educativa dels seus fills, mentre que avui dia n’hi ha que fan outsourcing en l’educació dels seus fills: la subcontracten a l’escola, a l’esplai o als centres de serveis socials o socioeducatius com els que nosaltres promovem.

Descriu un escenari en què caldran més educadors i treballadors socials. ¿En quines condicions treballa el col·lectiu actualment?

Que el treball i l’educació social hagin arribat a un reconeixement universitari és un pas important, però no tenen encara el reconeixement social d’altres professions. La societat els hauria de valorar més i això passa també per remunerar-los una mica millor, perquè parlem d’una gran majoria de professionals treballant en entitats o organitzacions a les quals les administracions subcontracten serveis en unes condicions ajustades, per dir-ho finament. També cal una feina des dels mateixos professionals per mostrar públicament els èxits i els resultats de la seva feina.

Quina és la contribució que vostè atribueix als professionals com els que treballen per a la Fundació?

La vocació és integrar al màxim les persones que, per diversos motius, són febles socialment. La qualitat d’una societat es mesura per com tracta els més febles, els que no segueixen. En el cas de la Fundació Pere Tarrés, el repte que tenim és educar els infants en el lleure i els infants en risc social de manera que tinguin una vida afectiva plena, una inquietud per la cultura i una sana ambició professional.

Les necessitats d’intervenció en l’àmbit social van disparar-se amb la crisi. La situació millora?

La recuperació econòmica és desigual, l’atur segueix alt i les famílies en situacions de greu vulnerabilitat són moltes, tal com detectem en les llistes d’espera dels diferents àmbits en què som presents. A més a més, la nostra actuació no es queda només en un pla material sinó que mira d’atendre la persona. El fracàs escolar, per exemple, de vegades ve d’una falta d’estímuls i de reconeixement perquè els nens estudiïn. Una família que viu en la precarietat, que pateix la pobresa energètica, està per tot menys pels deures del nen o la nena.

Quina responsabilitat ha d’assumir, i com, el Govern?

És necessari invertir en educació, no només en l’escolar, sinó també donar suport a les entitats socials, perquè així s’enriquirà la societat civil i això sempre anirà a favor del creixement de les persones. Jo defenso el principi de subsidiarietat: que el que pot fer la societat civil no ho faci l’administració. La concertació de determinats serveis és bona: si hi ha una entitat que fa una activitat i la fa amb relatiu èxit, prioritzem que creixi.

La Fundació celebra aquest any el 60è aniversari. Quina empremta ha deixat la feina feta?

L’educació en el lleure s’ha demostrat transformadora. Ens movem per Catalunya, visitem ajuntaments i topem amb molts professionals adults que són exmonitors d’esplai o excaps d’escoltes, i això s’ha de mantenir, tot i que les circumstàncies no ho afavoreixen tant.

Què posa traves al futur dels monitors voluntaris d’esplais o d’altres agrupacions escoltes?

La hiperseguretat que la societat vol en tot i que sovint va lligada a normes. Un marc normatiu excessiu ofega el voluntariat perquè és impossible donar-hi resposta. Com a pare, has d’assumir un risc en la seguretat física pel bé que et suposa que participi en un esplai. No podem exigir a uns monitors joves, sovint amb poca distància generacional, que compleixin com una empresa d’esports d’aventura, per exemple. Això no vol dir que no hi hagi mínims, com quan es tracta del certificat de penals per protegir els menors de possibles abusos. Parlo més aviat de no aplicar la normativa antiblanqueig de capitals quan un esplai fa un ingrés després d’haver recaptat diners d’unes famílies per a una excursió dels seus fills.