Josep Maria Pascual: "La crisi social es genera a les ciutats i s’ha de combatre a les ciutats"

Va treballar dues dècades a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser director adjunt del pla estratègic, i després del 1992 va fundar Estratègies de Qualitat Urbana, una consultora que ha assessorat Barcelona i moltes altres ciutats d’arreu del món. Publica Las ciudades ante el cambio de era (editorial Hacer).

Es dedica a dissenyar estratègies urbanes. En què consisteix?

Es tracta de conèixer la dinàmica de la ciutat, veure les oportunitats i amenaces que té de cara al futur, i identificar els projectes més interessants. Després del 1992 el repte per a Barcelona era seguir progressant i ser una ciutat de referència a nivell europeu, en el context de la creació de la UE. Per a Sevilla era deixar de ser una ciutat tradicional, basada en el turisme, per ser una ciutat més tecnològica. Cada ciutat té un tema clau en cada moment.

Després del 1992, per treballar en altres països, ¿el bagatge i la marca de Barcelona tenien molta potència?

Molta. Barcelona va fer els millors Jocs d’aquella època, i a diferència d’altres ciutats va fer un esdeveniment internacional per desenvolupar una estratègia de ciutat que ja existia. Es van posar els Jocs al servei de la ciutat, mentre que en molts altres llocs es va posar la ciutat al servei de l’esdeveniment.

¿Les lliçons apreses a Barcelona es podien aplicar en altres llocs?

No es tractava que les altres ciutats copiessin el que havia fet Barcelona, sinó d’intentar identificar les seves singularitats perquè tinguessin un projecte de desenvolupament propi. En lloc d’imitar el model de Barcelona, intentar que fossin originals. La gran lliçó que es pot aprendre de Barcelona és l’originalitat a l’hora de plantejar els seus reptes.

Al llibre analitza els diferents models de gestió que ha tingut la ciutat. Què és el gerencialisme?

El gerencialisme concep l’ajuntament com una empresa. Qui mana, fonamentalment, és el gerent, i hi ha una subordinació de la política a la gestió. Es va començar a gestar en l’última etapa de Maragall, ho va inaugurar Clos, i Hereu i Trias ho van continuar, tot i que van intentar fer alguna reforma.

Explica que es van intentar apropar als ciutadans però no ho van aconseguir. ¿Hereu es va equivocar amb la consulta de la Diagonal?

Hereu veia que era una manera de governar molt distant i va voler ser més proper, però amb la consulta de la Diagonal es va equivocar de totes totes. Va ser un més dels que es van equivocar amb els plantejaments de participació. Era un posicionament propi de l’època: l’ajuntament fa les coses i el ciutadà opina.

Amb Colau sí que creu que hi ha un nou model de gestió, que anomena nova governança.

El gerencialisme s’ha acabat, hi ha un predomini de la direcció política sobre la gestió. Amb la nova governança, o governança de xarxes, no es tracta de fer polítiques públiques amb participació ciutadana, sinó que s’ha d’arribar a compromisos concrets d’articulació de recursos entre l’administració i la iniciativa social. Treballar conjuntament.

Amb els pressupostos participatius o les votacions de propostes es veu, però, que no és fàcil que la societat s’impliqui. Com s’ha de fer?

Això no deixa de ser participar en el que fa l’ajuntament. La governança de xarxes és fer un pas més. Tot el que ja està fent la societat civil, com el voluntariat, potenciar-ho. I per al que no s’està fent, buscar un compromís empresarial, comercial o veïnal que acompanyi la inversió pública. Si es fan uns itineraris escolars, que l’administració inverteixi en l’ampliació de voreres, però que hi col·laborin botiguers i entitats.

Al llibre també hi defensa que les ciutats han de tenir un paper protagonista en aquest moment de canvi. Per què?

La crisi social, que ha provocat la crisi econòmica, es genera a les ciutats i s’ha de combatre a les ciutats. L’estat és massa petit per fer front a la globalització, i massa gran per incidir en les relacions de proximitat. Si volem canviar les relacions entre les persones, entre l’administració i la gent, s’ha de fer a les ciutats. I des d’un punt de vista econòmic, el que assegura la competitivitat de les empreses és el treball en xarxa, i això passa a les ciutats i les àrees metropolitanes.

¿Els ajuntaments haurien de guanyar competències?

Una cosa és la ciutat i una altra l’ajuntament, però el més lògic és que el govern de la ciutat sigui l’ajuntament, i perquè sigui realment així sí que haurien d’incrementar les competències, fonamentalment les educatives i culturals, i en mobilitat i infraestructures. Per exemple, amb Rodalies, qui protesta més són els alcaldes. Ara tenen incumbències, però haurien de tenir més competències.

I ho veu factible?

Ja s’està parlant de fer un Parlament mundial dels alcaldes de les principals ciutats. Hi ha una conferència de governs locals units, amb seu a Barcelona, que va en aquesta direcció. Si els alcaldes anessin una mica més a l’una, un pacte polític per la descentralització a les grans ciutats jo el veig absolutament factible. Però haurien de fer un moviment sociopolític al marge de la seva ideologia.