Josep Maria Ballarín: "Quan van fer 'cafè per a tothom' ningú va dir: «I el pollastre, qui se'l fot?»"

Tot i que afirma que li fa vergonya parlar d'ell mateix, Josep Maria Ballarín no ha deixat d'explicar històries viscudes i sentides des de finals de la dècada dels 80, quan Mossèn Tronxo es va convertir en un insospitat bestseller que superaria els 100.000 exemplars venuts. Amb 93 anys fets, Ballarín publica Pluja neta bassals bruts (Efadós).

"Havia dit i redit centenars de vegades que els capellans no ens havíem d'emmerdissar en la política, i ves com m'hi emmerdisso", llegim al seu nou llibre. Per què ha canviat d'opinió?

Per Catalunya. Per justificar el meu país. No sóc separatista: als 11 anys, quan Macià va proclamar la República Catalana, vaig decidir que ja estava separat. He vist la història d'aquest país entre bastidors. Recordo, per exemple, com va néixer el PSC. Va ser cosa d'uns xicots que eren uns àngels de Déu, tan àngels de Déu que es prenien seriosamentKarl Marx. Penso en Pasqual Maragall... L'Alzheimer que té el Pasqual es diu tripartit. No saben el que va arribar a patir!

Què recorda dels anys de la Segona República?

Per primera vegada Catalunya va tenir un cap, que era el Macià. Abans de presentar-se a les eleccions, va oferir a la Lliga que anessin junts i aquests van pensar: "Quin ximple". El Macià va guanyar. Quan va morir, a finals del 1933, a Esquerra ja n'hi havia dos que es barallaven per manar, el Tarradellas i el Companys. Va guanyar el Companys, el menys intel·ligent de tots dos.

Al llibre explica la participació en la batalla del Segre i en la de l'Ebre.

No s'explica gaire, el genocidi de la Lleva del Biberó. Va ser terrible. El 27 d'abril ens incorporàvem i el 10 de maig ja lluitàvem al pont de Balaguer. De tant en tant trobàvem morts a ple conreu i la propaganda mediàtica feia creure que eren afusellats per Franco, però això no era veritat: eren gent de la meva lleva.

Després de la guerra va acabar fent el servei militar "amb els de Franco", a Zamora.

El capità ens va rebre dient que érem " catalanes y rojos ", però ens el vam guanyar solucionant-li problemes de comptabilitat. Una de les experiències que em va tocar molt va ser la casa de putes. Jo era caporal, i algun vespre hi havíem anat a parar. Un dia, un alferes massa borratxo va fer que una de les dones em demanés que l'hi tragués de sobre. La mestressa de la casa ens havia donat conyac. Mentre posava pau pensava en aquells versos de Sant Joan de la Creu: " Y todos cuantos vagan / de ti me van mil gracias refiriendo, / y todos más me llagan, / y déjanme muriendo / un no sé qué que quedan balbuciendo ". L'únic que em sabria greu d'estar separat d'Espanya és estar separat de Zamora.

Al llibre, polítics d'ara com Rajoy i Sánchez-Camacho reben de valent.

Mariano Rajoy no és ningú, és el dimoni dels Pastorets. Els ministres del PP manen a la que salga . Estan superats per la crisi. Alicia Sánchez-Camacho tindria una missió que no compleix: hauria d'anar a Madrid i dir que no ens apallissin tant. Una vegada recordo que, parlant de Catalunya, vaig dir a un notari de Madrid que també es deia Ballarín: "Hi ha una solució, per als catalans, i és que ens doneu els furs de Navarra". L'home va quedar parat. Penso que si tens un gos i no vols que et fugi, no li fotis pallisses.

Diu que el diàleg està esgotat.

La solució és la independència, però serà un merder. Quan tenia 11 anys i vaig dir al meu pare -que era de l'Espanyol- que jo estava amb Macià va respectar-me. Sóc un partidari rabiós de Mas, a qui conec de l'Helena i de la canalla. No és brillant, però fa el seu paper. Hi ha una cosa que no té nom, i és com trepitgen els Pujol. Un dels grans amics que tinc és Jordi Pujol Ferrusola. L'estratègia del micròfon va ser de porcs.

La Transició no queda gaire ben parada, al llibre.

Qualsevol senyor català que s'ha preocupat per entendre's amb Madrid ha sortit escaldat. Penso en Cambó, i sobretot en Tarradellas, que es va trobar amb Suárez. Quan van fer cafè per a tothom ningú va preguntar: "I el pollastre, qui se'l fot?"

Què me'n diu, de la monarquia?

Entre un president madrileny com l'Azaña i un rei una mica potable prefereixo el rei.

Un rei com Joan Carles?

El rei és un Borbó, i per començar va ser capaç d'enganyar el Franco, que de burro no en tenia res. La Constitució espanyola -que era "una purita mierda "- feia el rei força inútil, i es va muntar un numeret el 23-F per sortir com un heroi. Després hi va haver aquell altre moment amb l'Aznar, quan li va dir: " Todo lo que pasa es de mi incumbencia ". El Joan Carles és un bragueta de primera.

Al llibre parla de la renúncia de Benet XVI, però no arriba fins al nomenament del papa Francesc.

Està trencant tots els motllos. Per començar es va fer dir bisbe de Roma, cosa que el posava al nivell dels altres. Llavors se'n va anar a viure a dispesa. La revolució que ha començat no sé com acabarà, però és interessant. Això li diu algú que l'Església ha tret de tot arreu. Tinc carnet de boig no perillós, sap?