Josep Maria Flotats: “Ens continua quedant París: el vot a Le Pen és de càstig”

¿Com se sent anant a treballar al TNC?

Feliç, perquè tinc la sort de tenir un grup de joves actors amb un talent extraordinari. El teatre és més viu que mai i, sobretot, hi ha relleu. En el futur del teatre a Catalunya hi ha futurs grans artistes.

I en el present?

És bo. Pel que fa a artistes i talent, sí. És fotut per l’IVA i la situació econòmica, fotudíssim. Per a El joc de l’amor i de l’atzar vaig demanar que em fessin una primera tria al Nacional i van venir uns vint actors, i l’obra només en té set. Doncs en van quedar quinze o setze, que tots m’agradaven. Me’ls mirava a casa en vídeo, i un dia em decidia pels uns, l’endemà pels altres, i els vaig acabar dient: “Faré la cosa més injusta del món, que és fer « Pito, pito, colorito »”...

¿I en aquests nois i noies hi va veure alguna cosa diferent del que veia en els aspirants a fer El despertar de la primavera o el Cyrano, fa 30 anys?

Sí. Els trobo més espavilats, més preparats. Per a El despertar i per al Cyrano en vaig veure molts. Hi havia gent amb talent, però recordo que a les primeres audicions pensava: “Aquest no crec que serveixi per fer aquest ofici”. Ara no me n’he trobat cap.

I això d’on ho treuen? ¿És tècnica o vocació?

Segur que és vocació. Però després hi ha una part de tècnica, de curiositat personal, i estic segur que hi ha una part de facilitat a causa de la quantitat de mitjans que té la joventut d’avui dia per estar informada. I veuen l’última obra que es fa a Nova York, a Pequín, el que sigui. I aleshores miren, i mirant s’aprèn molt. El nostre ofici és fet d’observació, al 50%.

¿I la indústria audiovisual a Catalunya, sobretot a través de les sèries, té algun impacte en la seva manera de treballar?

Segur que té impacte. En tinc un, en Bernat Quintana, que en les primeres sèries de televisió era un nen. Aquest és autodidacte, però n’ha après com ningú.

I com és la relació amb vostè? Perquè alguns d’aquests devien néixer quan vostè ja era una celebritat.

M’han dit que els feia molta il·lusió treballar amb mi, però que tenien una certa inquietud per com els tractaria. Però ha estat molt fàcil. Sóc director de teatre, però abans que res i en primer lloc sóc actor. Aleshores sé exactament el que pot fer de bé i de mal un director. El meu pànic com a director és de dir un adjectiu que bloquegi un actor. I m’ho penso mil vegades. No dic mai “No m’agrada”, dic: “És una possibilitat, però jo crec que...” Perquè som animals molt fràgils, els actors, som com cavalls de cursa, molt múscul intel·lectual, i físic, i hem de saber seduir per una presència, una manera de parlar, i transmetre un sentiment. És l’art de comunicar els sentiments. Com? Ah, treballant, i amb tècnica. I el director ha de ser l’entrenador que ajuda el cavall a saltar els obstacles, però després el cavall s’ha d’oblidar que hi ha un director, i els obstacles els salta perquè ell sap que els pot saltar i que li fa plaer fer-ho.

¿Dirigeix diferent ara que en té 75 que quan en tenia 40?

Tinc molta més paciència. Abans era tolerant amb els errors però no m’adonava que era una mica més nerviós i que exigia coses més fàcils als actors per què em donessin un resultat més aviat. Ara els ho explico. I aleshores em diuen: “Ara t’ho faig”. I jo: “No, no, vés a casa, no et sortirà”. Paciència. Bé, i alhora vol dir també confiança en els que has contractat. I això l’actor ho nota i està més tranquil i et dóna el millor d’ell mateix.

Doncs actualment, en els processos de creació de l’ordre que sigui, no hi ha gaire paciència.

No, perquè a més a més et diuen que “d’assajos només en pots tenir durant un mes i mig”. Jo vaig dir: “Si per fer el Marivaux no tinc dos mesos i mig, no ho faig”. Perquè Marivaux no es fa sovint, aquí, i és un exercici d’estil. És un teatre superculte, amb un llenguatge al nivell més alt, segle XVIII francès, amb uns dobles sentits que s’han de dominar. Però que no s’han de veure. Tot això ha de ser com el Cirque du Soleil, 25 salts mortals i dius: “Oh, que fàcil que és”. Oh, esclar. I Marivaux és molt això. A la Comédiesempre he sentit dir que Marivaux està reservat a una elit d’actors. Va ser el teatre més modern, l’Actors Studio del segle XVIII.

Per què fa aquest tipus de teatre?

Perquè és de les poques coses que sé, i tinc més possibilitats de fer-ho bé. I representa una cosa que a Catalunya, malauradament, no hem tingut: una tradició ininterrompuda. I fins i tot la Revolució Francesa no ho va interrompre. La Comédiepotser va tancar alguns dies però va continuar. Es va fundar el 1680! I no s’ha interromput mai!

Ho subratllo. Una cultura que no s’ha interromput mai.

Hi ha hagut el segle d’or del teatre espanyol però no hi ha hagut aquesta continuïtat, i no parlem dels 45 anys d’obscurantisme... Però és que a més a més aquí també hi va haver la Inquisició. A França, amb el Tartuf i el Don Joan de Molière, el rei deia: “No, no, feu-ho igualment”. I anaven a Versalles a fer-l’hi al rei. La caspa no arribava fins a Versalles [riu]. A Anglaterra també van continuar sempre. Shakespeare, malgrat les crítiques que pogués fer als reis amb els temes que tractava, va continuar.

Vostè va estar mesos demanant una beca per poder anar a estudiar a França.

Vaig anar durant tot un hivern cada dia a l’Institut Francès dient: “Que no tenen una beca?” I em deien que no: “Ja et vam dir ahir que no”. Només de pensar-hi em poso vermell de com em vaig atrevir a fer-ho.

S’ha dit mai: “Quina llàstima no haver anat mai a l’Institut Britànic a demanar-la”?

Sí. Però penso que no em puc queixar perquè quan un vol ser actor i un bon dia et crida el Teatre Nacional Popular francès, que jo vaig descobrir al Festival d’Avinyó per fer un paper protagonista a Avinyó, i després amb la María Casares, amb el George Wilson, amb la Jeanne Moreau, amb els grans de l’època... I un bon dia et diuen: “Vingui a la Comédie francesa a fer el Don Joan ”... Vull dir que seria absolutament desagraït de dir que jo volia fer Hamlet a Stratford. Home, sí, també, però...

De la mateixa manera que vostè em deia que veu més tècnica en els nois que dirigeix, què li sembla el públic?

El públic també veu més coses. És més exigent. Té més varietat d’oferta, però, com que no té diners, en pot veure menys. I els teatres no estan plens. És terrible perquè, si això dura massa, de la mateixa manera que ens hem saltat una generació de joves que han hagut de fugir a fora, haurem interromput una continuïtat artística, teatral, musical, en aquest país. Amb el 21%, el negoci està amenaçat de mort. El que passa és que la gent continua treballant, perquè a un actor no li pots negar de pujar a un escenari encara que se li paguin misèries, perquè és la seva vida. Hi ha d’haver una reflexió molt seriosa en les prioritats. Es retalla tan fàcilment la cultura, consideren que momentàniament podem passar-ne. Jo crec que la universitat, el parvulari, els instituts... El teatre forma part d’això. Si no hi ha cultura no hi ha civilització.

Sembla com si hagués estat aquí la setmana passada amb el poeta Joan Margarit, quan va dir allò que les humanitats ens defensen de la intempèrie moral, que és a l’interior de l’home.

Sí. Una gran part de càrrecs en tota la Península quan els sents parlar són gent que han llegit poc, visiblement. Recordo que de jove estudiant a París em fascinava quan em deien: “De Gaulle parla avui a la televisió!” I anàvem corrents a casa veure-ho. I sovint dèiem: “No ha dit res, però com ho ha dit!” Un líder ha de saber parlar. I després ha de ser honest i mantenir la paraula, esclar.

Què creu que està passant a França?

A França li està passant el que va començar a passar aquí al començament de Zapatero. (I espero que després no els toqui un Rajoy, perquè és apaga y vámonos.) França no ha interromput mai el procés democràtic. I per això és una societat que castiga. I estic convençut que aquesta pujada de Marie Le Pen és, en un 85%, el càstig d’una classe treballadora a qui els estan retallant coses que són sagrades a França, que ni De Gaulle no s’hauria atrevit a tocar mai! La seguretat social, les vacances, el transport públic...Tot això és la República francesa! Si toques això, la gent castiga amb el que pot fer més efecte. Però França és intel·ligent, té aquesta tradició, i farà un tomb. En vaig sentir un que em va posar trist. Això de “Ja no ens queda ni París”, amb la victòria de Le Pen. Dic: no, no, no, no. Sí, sí, ens continua quedant París. Perquè la societat francesa reaccionarà bé.

I Catalunya, com la veu?

Està molt bé el que està passant: perquè encara que fan veure que els és igual, per primera vegada en democràcia el govern de l’estat espanyol comença a estar molt nerviós amb Catalunya. És un punt fantàstic. I, després, la societat està dient prou. L’emergència dels partits petits. Per què emergeixen? Perquè el Partit Socialista fa anys que ha deixat de ser socialista, i el PP no ha deixat mai de ser franquista. La gent busca les alternatives. Encara sentia aquest matí per la ràdio un socialista que deia: “Hem de fer una gran reflexió”. Dius... “Vostè se n’ha d’anar a casa i ha de donar gràcies a Déu que el deixin anar a casa en lloc de pegar-li abans que vagi a casa!” Diu: “Hem de fer una gran reflexió”... No, no! Vostè, fora! Vostè i vostè i vostè i vostè, fora! És extraordinari! No solament el país està com està sinó que, a més a més, quan deixen de tenir un càrrec continuen tenint xòfer i despatx i un sou. Ostres! Quan jo faig una obra i no funciona estic al carrer i cap actor té res! I encara diuen “la reflexió...!”

El veurem també com a actor?

Jo tinc ganes d’actuar, sí, sí, sí, sí, el que passa és que encara no he decidit el què. Hi ha un parell de clàssics i tinc dues coses contemporànies que tinc ganes de fer. No sé tampoc on ho faré, potser al Nacional, n’estem començant a parlar, o en un teatre privat a Barcelona. El que passa és que m’agradaria poder començar temporada, encara que fos a finals d’octubre. Tinc dos textos contemporanis que m’agraden molt, un dels quals és sobre el racisme.

Gràcies per haver vingut.

Gràcies per convidar-me, per perdre temps amb mi.

Estic segur que l’espectador no serà d’aquesta opinió.

Jo vull que l’altre s’ho passi bé. Si s’ho passa bé, ja comprarà.