Josep Lluís Trapero: "Una 'policia patriòtica' és una vergonya"

Aquesta setmana els Mossos han detingut nou persones, de les quals cinc ja són a la presó i dues per pertinença a organització terrorista. ¿Consideren que aquesta operació els homologa internacionalment en la lluita antijihadista?

En aquesta lluita, els Mossos han fet un salt esplèndid com a policia els últims anys, en investigació i en prevenció. Avui ningú discuteix als Mossos el caràcter central en la protecció de la ciutadania contra el terrorisme. I per als responsables policials això té un gran valor perquè no som la policia d’un estat i no tenim totes les eines, però això no minva, a efectes pràctics, la capacitat de fer les coses ben fetes. Potser la ciutadania ha vist de què som capaços els Mossos, però nosaltres sabem el que som, encara que no sempre sigui fàcil transmetre-ho.

Sobretot si tenim en compte que l’última reunió de la Junta de Seguretat entre la Generalitat i el govern espanyol és del 2009.

Març del 2009. Difícilment acceptable.

Això perjudica la seguretat?

Que acabés afectant la ciutadania seria una gran irresponsabilitat. És bastant difícil d’entendre que aquesta eina no es faci servir. Els problemes del món del 2009 no tenen res a veure amb els que afrontem el 2017. Han canviat les tecnologies, hi ha un punt de por suplementari a les societats europees. Dit això, per no espantar la gent i perquè no seria honest, explotem altres eines, com les reunions amb els altres cossos policials, en què prenem decisions operatives.

En què els ajudaria que es reunís la Junta de Seguretat?

Tenim pendent l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la base de dades internacional, on els diversos cossos policials entren les informacions vinculades al terrorisme i crim organitzat, per detectar si hi ha un altre cos policial que també hi estigui treballant i coordinar les actuacions. O l’entrada de manera estable en la taula d’avaluació de l’amenaça terrorista de cada moment. O la xifra de mossos. L’última es va establir a la junta del 2006. No deu ser gaire coincident amb les necessitats actuals.

Caldrien més mossos?

Clarament. Quants? Caldria fer números rigorosos, però l’exigència social sobre el que ha de fer la policia no és la mateixa avui que fa 10 anys. Abans la policia es dedicava a detenir gent. Ara tenim un paper molt més actiu en àmbits abans considerats de benestar social: a les escoles o amb la gent gran. I quan tens pocs recursos pots acabar cedint espais públics a la seguretat privada. Cada any perdem uns 80 mossos que es jubilen o marxen. Espero que els pròxims mesos es convoqui una promoció de 500 efectius, servirà per pal·liar el dèficit d’aquests anys.

Aquesta setmana, en un acte del cos, vostè ha dit que “el domicili ha d’estar més protegit”. En quin sentit?

Em referia al robatori amb força. A Catalunya, cada dia, entren a robar a casa de 80 famílies, normalment quan no hi són. Hem fet un gran esforç, però els resultats no ens satisfan. El Codi Penal qualifica aquests delictes de menys greus, i hi ha jutges que creuen que cal ser garantistes abans d’autoritzar-nos a intervenir telèfons, per exemple. No dic que no. ¿Però són delictes menys greus? Jo crec que no. Perquè quan t’entren a casa, ja no és el que et roben sinó que et toquin els armaris de la roba i que hi hagi hagut gent aliena movent-se per casa teva. Algú ha violat el teu dret a la propietat i a la intimitat. Per això volem presentar aviat un segon pla d’acció més ambiciós, perquè el govern i els partits puguin buscar un canvi del tipus delictiu que ajudi a la investigació policial.

La llei protegeix l’ocupació?

No. La llei dona eines per restablir la propietat. Si en un termini de 48 hores el propietari denuncia l’ocupació, la policia pot entrar-hi i restablir la propietat. A partir de 48 hores, nosaltres ja no tenim aquesta facultat perquè s’entén que el delicte no és in fraganti, i el que fem és portar-ho a un jutjat. A vegades la resolució s’allarga i el propietari sent això com una agressió, legítimament.

I acaba contractant serveis de desocupació exprés.

Mai permetrem que això es converteixi en la llei de la selva. Si a vostè se li ha afectat un dret, ho denuncia i tindrà la policia i la justícia al seu costat, però no permetrem que cap empresa s’hi dediqui.

He llegit a internet que a l’Escola de Policia no es relacionava amb els altres aspirants a mosso perquè deia: “Arribaré a ser el cap de tots i no vull deure favors”. És certa la frase?

Això... És una més de les mentides que es dediquen a fer córrer sobre qualsevol que tingui una dimensió pública. Evidentment miro de no deure favors, perquè haig de prendre moltes decisions, i com més lliure sigui, millor. Però que jo, en aquell moment, hagués pensat a ser el cap del cos... Sap quin era el nostre somni? Un deia: “A mi m’agradaria ser el cap d’atracaments”. I l’altre: “A mi el d’estupefaents”. I no teníem ni competències! Però sí que volíem ser sergent o subinspector...

Per què creu que ha arribat a major vostè, entre tants milers de policies?

Això se li hauria de preguntar a qui va prendre la decisió. L’únic que tinc és ser mosso de dalt a baix i donar-me al cos. Quan el 2013 se’m nomena cap del cos estàvem en un moment d’un cert desprestigi, en part per manques de rigor en la tramesa d’informació i en la gestió, i probablement van valorar que jo venia de la investigació criminal, on el rigor és una exigència perquè pots afectar molt seriosament els drets de les persones. Vull pensar que aquesta necessitat d’una policia més de confiança devia tenir el seu pes.

De fet, vostè va entrar demanant disculpes pels casos d’Ester Quintana, que va perdre un ull, i per la mort de Juan Andrés Benítez durant una detenció al Raval.

Demanar disculpes era una exigència no com a cap del cos, sinó com a persona. Escolti, si nosaltres som a la zona i hem disparat, el que pensa qualsevol persona és que la pèrdua d’un ull és fruit d’una acció policial. Per tant, no enredem. Si el més segur és que ho hem fet nosaltres, diguem-ho d’una vegada, disculpem-nos davant d’aquesta persona i comencem a corregir procediments. I sobre les pilotes de goma, hem perdut la batalla: la societat catalana ja ha dit que no vol tornar a veure que una persona perdi un ull. Doncs no ens hi enfrontem, perquè encara que 17.000 policies pensem igual, no podem discutir amb tota la societat. Si tenim alternatives, apliquem-les. Amb aquestes reflexions vam començar a trencar algunes dinàmiques que s’havien anat mantenint sense gaire base. I alguns fruits comencen a arribar, comença a haver-hi més treball col·laboratiu. Els comandaments compten amb opinions diferents i arriben a solucions de consens, diguem-ne.

Era especialment important fer aquesta reflexió a la Brigada Mòbil?

En molts àmbits. Però hi ha un moment que tenim 60 persones imputades de la Brigada Mòbil, i això no és normal. Segur que hi influeix que avui el carrer el tenim més tranquil, però també hem contribuït a tenir un carrer més mogut en algunes ocasions i arriba un moment...

Perdoni, ¿la Brigada Mòbil hi havia contribuït?

La Brigada, no. El cos. Havíem comès errades, m’agrada dir-ho, ho he reconegut públicament. És una frase meva molt interna: nosaltres no dissolem manifestacions, dissolem conductes, i és el nostre problema arribar a determinades persones o no: el que estiguin fent 50 no ho han de pagar 3.000. També cal dir que al cos se l’ha sotmès a una pressió que poques altres corporacions han patit, però potser estàvem tancant-nos en una actitud defensiva i no sortíem del bucle.

Va ser el resultat de les promocions massives perquè necessitaven efectius per desplegar-se pel territori?

Som el resultat del que som en les misèries i les grandeses, no és culpa de tres persones o de tres promocions. Quan va bé som els 17.000 i quan va malament, també; especialment els comandaments dels 17.000, que som responsables de dirigir el cos.

¿A vostè no se li formarà mai una policia patriòtica dins el cos, aquest grup de comandaments de la Policia Nacional que han estat espiant líders polítics o s’inventaven dossiers?

Una policia patriòtica és una vergonya. Una vergonya. Per tant, no s’ha de donar en aquest cos ni en cap altre, perquè desprestigia totalment la policia i crea una gran inseguretat a la ciutadania. Més aviat al contrari: la societat emergent demana una policia que s’aparti del tot d’aquestes actituds, una policia formada, exquisida en els valors democràtics, que tingui la capacitat de reclutar gent amb esperit de servei, on els comandaments tinguin clares aquestes coses, precisament per evitar això.

Vostè fa tres dècades que observa els comportaments d’aquest país. Com està la societat catalana?

Soc optimista de mena i crec que som en un moment convuls, de girar pàgina a una manera de fer les coses que no ens agrada. ¿A qui reconeixíem com a líders? El tema dels diners...

La corrupció política, vol dir?

El que està passant és bo. El que era un drama, i jo l’havia viscut personalment, era intentar portar una investigació per corrupció i que la mateixa policia la tirés endavant, que els fiscals s’hi posessin i que un jutjat tirés endavant, perquè ningú ho volia...

Però on s’aturava la seqüència?

La mateixa policia ja no ho impulsava. Això ha canviat per la crisi, quan arriben els problemes econòmics no es toleren certes actituds, algunes de delictives, d’altres poc ètiques.

Cosa que no evita que no sigui dur veure jutjat o condemnat algú a qui hem votat o, en el seu cas, algú davant el qual s’ha quadrat.

M’és igual qui sigui que estigui fent coses, m’és igual. És positiu netejar.

Quina és la seva instrucció als mossos sobre com hauran d’actuar quan el Parlament aprovi les lleis de desconnexió, i què en pensa del que va dir Lluís Llach sobre les responsabilitats dels funcionaris?

La instrucció ja la vaig donar: el mosso ha de fer de policia i en tot el que estigui més a prop de la política, les directrius les donarem els comandaments, que és el que estem fent. Els comandaments assumirem l’eventual responsabilitat, i especialment jo com a cap dels Mossos. El que va dir en Lluís Llach no em pertoca valorar-ho, més enllà de dir que és la seva opinió, molt legítima. El dia que aquesta llei es promulgui, la valorarem i, eventualment, la complirem. Però mentre sigui un futurible, no fem cap favor a la societat catalana discutint-ho, no ens fa avançar.

Aquests dies he sentit els sindicats...

Alguns sindicats. Els posen la carxofa després del que ha dit el senyor Llach i retroalimenten el debat. Demano als sindicats que es dediquin a vetllar per les condicions laborals dels mossos. Convertir-se en un altre actor polític no és la seva feina ni la meva. Ja li asseguro que els 17.000 no m’han trucat per dir que estan molt preocupats. La gent està patrullant i fent la seva feina.

Què els fa falta ara als Mossos?

Els Mossos han passat una època de retallades, com tothom, que en el nostre cas ha significat una dura retallada en inversions en material. Hem de reconèixer que hem après a planificar millor, perquè els diners, durant un temps, semblava que tenien poc valor fins i tot per als mateixos responsables públics. I és un dels ensenyaments bons de la crisi. Ara, contra el terrorisme la inversió ha sigut molt generosa en un moment en què les finances de la Generalitat són les que són, i a través dels fons de contingència hem tingut un material de primera divisió. En vehicles policials, hem pogut renovar tota la flota. Enguany tot mosso tindrà la seva armilla. És el primer cos policial que té una armilla individual pagada per la ciutadania.

No hauria de ser normal?

Sí, però no totes les policies en tenen, i els Mossos sí. Crec que tota la societat entenem que la seguretat és un pilar bàsic de l’estat del benestar.

¿S’hauria estimat més que no hagués aparegut la gravació de vostè cantant aquest estiu amb el president el Paraules d’amor i el Let it be?

Sí, però no perquè hagi d’amagar res, sinó perquè la meva vida privada és meva. I em va saber greu per la meva dona. Per què hi ha de sortir ella? Estàvem de vacances, fent una paella a la qual finalment va venir el president. Va ser un dia esplèndid, i cap de nosaltres tenia necessitat que això fos sotmès a judici públic.