“Hi ha la possibilitat de fer públiques algunes escoles concertades de Barcelona”

BarcelonaJosep Bargalló (Torredembarra, 1958) s’havia de jubilar el pròxim 3d’octubre. Però diu que, amb Oriol Junqueras ja a la presó, no va poder negar-se a acceptar l’oferiment de Marta Rovira quan li va proposar ser el conseller d’Ensenyament, un càrrec que ja va ocupar del desembre del 2003 al febrer del 2004, amb el primer tripartit. A banda de batre el rècord de dos mesos i tres dies al càrrec, té diverses carpetes sobre la taula: des de la segregació escolar fins a la defensa dels professors acusats d’adoctrinament. En parla a l’ARA, a la primera entrevista que fa en un diari des que és conseller.

¿El departament es passarà a dir una altra vegada Educació?

Sí, perquè en el món internacional educació és el nom que tenen els ministeris, i perquè educació va més enllà que ensenyament. Ensenyament seria el que és fonamentalment reglat, però nosaltres oferim serveis d’ensenyament al llarg de la vida. És un procés que no és urgent, però ho acabarem fent també.

Governa un pressupost de 4.821 milions d’euros: de cada cinc euros que gasta la Generalitat de Catalunya, un és per a educació. En el moment d’aprovar-se els pressupostos que gestiona, l’aleshores consellera Meritxell Ruiz va dir que els objectius eren “la millora de la qualitat del sistema i la reducció de l’abandonament escolar”. ¿Continuen sent aquestes les prioritats?

Sí. Les meves prioritats són millorar el sistema i reduir la segregació [que es produeix en centres on l’alumnat no reflecteix la diversitat social de la zona]. En el fons, estem parlant del mateix des de punts de vista diferents: és que el nostre servei es doni amb millors condicions i que arribi als seus objectius d’una manera més eficaç.

Quan parla de segregació, tenim unes xifres de la Fundació Bofill que deien que hi ha 150 escoles catalanes en risc de convertir-se en un gueto. Què es pot fer?

En diem centres d’alta complexitat. No ens preocupen pel fet que hi hagi més alumnat immigrant, perquè això no és ni bo ni dolent. El fet és que aquesta realitat no acabi repercutint en una educació que no estigui al nivell adient. En aquests centres aportarem ingressos específics. El que hem de fer és que la realitat socioeconòmica del territori no ens repercuteixi negativament. Tampoc podem canviar casos com Barcelona, on hi ha barris en què no podem construir escoles perquè no hi ha solars. Hauríem de construir una escola, però no podem. A Barcelona estem al voltant d’un 98% llarg de peticions de matriculació que han anat a parar on volien o un lloc semblant, però tenim un 1% que no. Estem estudiant cas per cas.

Em parla de Barcelona, on hi ha hagut més demanda pública que concertada per primera vegada, però no hi ha places per a tothom. ¿Hi hauria la possibilitat de convertir en públiques algunes concertades?

Si la pregunta és així, sí, hi ha la possibilitat. Ahir vaig estar parlant amb la patronal de la privada.

I com va anar?

Molt bé. La crisi, l’encariment del cost de la vida i dels lloguers, i l’aparició d’una generació amb una ideologia diferent, provoquen aquest traspàs de la tria d’escola, que sembla que s’anirà accentuant. Això pot fer que alguna escola privada-concertada tingui problemes de subsistència. A Barcelona comença a haver-n’hi algun cas. ¿Nosaltres podem construir edificis nous a Barcelona? No. Hi ha poques maneres de resoldre això. Una és moure molta gent del centre de Barcelona cap a edificis que construïm als afores, però les famílies no ho volen, per lògica. Una altra opció és reconvertir en escola algun edifici públic de Barcelona. Això també ho estem estudiant. I la tercera opció és pagar el lloguer parcial o complet, o la compra completa d’una escola.

¿I del negoci dels que el tenen?

No, si fos un negoci no estarien en problemes econòmics. Hi ha casos de privada-concertada que són un negoci, però la majoria no. No surten els números. Es mantenen perquè hi ha una congregació religiosa o un grup de pares que ho volen mantenir, i en alguns casos tenen dificultats. En aquests casos podem intervenir. Ho vaig comunicar a diverses patronals i en van prendre nota satisfactòriament.

¿Això seria per al curs que ve?

Quan puguem. Si es dona el cas, sí.

Què pot fer amb aquests 4.821 milions que no s’hagi fet fins ara?

Hi ha un percentatge molt finalista, perquè hi ha sous que paguem cada mes. Sempre he dit i mantinc que el departament d’Ensenyament és la gran empresa de Catalunya pel que fa al nombre de treballadors. I és una empresa en expansió, cada cop en tenim més. La meva primera feina és aconseguir-ne més. Convèncer el president Torra i el vicepresident Aragonès que ens calen més diners.

Aquest any ja hi ha hagut oposicions. ¿L’any que ve n’hi haurà?

Sí, i l’altre. I l’altre. I l’altre, possiblement. De fet, n’hi hauria d’haver sempre. Teníem fins no fa gaire una borsa d’un 30% i escaig d’interinatge. Per tenir projectes potents necessitem estabilitat del professorat, i l’interinatge no en dona. Que hi hagi mobilitat està bé; que n’hi hagi molta, no. Una de les maneres de fixar les plantilles és reduir el nombre d’interinatges fins al 8 o 9%, que és el nombre normal d’un sistema educatiu. Per això cal convocar oposicions durant uns quants anys amb un gruix important per aconseguir la xifra ideal. Ara bé, hem de canviar les oposicions, perquè ara són memorístiques per un sistema educatiu que és competencial. Estem demanant que demostrin que tenen les capacitats per ser professors a l’antiga, però l’endemà els portarem a una escola i li demanarem que ho facin a la moderna.

¿El canvi el pot fer per a l’any que ve?

Sencer, no. Començar a fer el pas i alguns canvis, sí.

Al curs de formació per obtenir la plaça de director s’hi ha apuntat el doble de gent de les places que hi havia. ¿Hi ha alguna solució?

A la gent que tingui cursos previs del departament, de l’escola d’administració pública de Catalunya o de les universitats catalanes, se’ls reconeixerà la titulació. Aquests no caldrà que facin el curs. Tampoc els que són directors i tenen una experiència avaluada en positiu. Va córrer el rumor que tots els directors havien de tornar a fer una prova, però és un dels molts efectes del 155, perquè ningú podia sortir a explicar les coses ben explicades.

¿Això en quant ho reduiran?

No he fet els càlculs, però els pròxims dos anys hi haurà més cursos. I si en un centre no hi ha un professor acreditat, es farà el que s’ha fet fins ara.

Parlem de la qüestió de l’adoctrinament. A Sant Andreu de la Barca queden quatre casos oberts.

Sí. Hi ha més casos de denúncies a Catalunya que no s’han fet públics, perquè les persones afectades ho han demanat i perquè la fiscalia no ha filtrat els noms. El més greu del cas de Sant Andreu és que la fiscalia va filtrar els noms dels alumnes.

Com va ser la reunió amb els guàrdies civils, els pares denunciants?

Va començar amb tibantor i tensió, i va acabar d’una manera cordial. Alguna família va dir que retiraria la denúncia. És lògic que el 2-3 d’octubre hi hagués debat a l’aula i és lògic que de vegades un alumne no pensi com un professor. A partir d’aquí, som nosaltres que ho hem de solucionar. No un fiscal, no un jutge.

Em deia que hi ha altres casos que no sabem.

Hi ha molts casos diversos a Catalunya, com directors que van ser denunciats perquè el seu col·legi es va convertir en col·legi electoral. No té cap fonament, perquè els directors no eren a l’escola i perquè el departament havia assumit la titularitat directa de tots els edificis. Hi ha bastants directors citats i tots tenen el suport jurídic del departament. I hi ha casos concrets de gent que ha denunciat coses. Casos aïllats.

Parlem de 50 casos?

Potser algun més i tot.

100 casos?

Si parla de persones, potser la xifra és aquesta. Però estan en fases diferents, i alguns no passaran d’aquí. Recordin que Millo va obrir una adreça de correu electrònic on anònimament podies escriure el que volguessis i ho passaven a fiscalia.