Joseba Sarrionandia: "Plantejar un referèndum ja és una emancipació"

No se sap ni quina cara fa ni on para. L'última imatge que es té de Joseba Sarrionandia és del 1985, l'any de la seva fuga de la presó de Martutene, en una operació de pel·lícula, amagat a la caixa d'un bafle del cantant Imanol. Havia complert cinc anys d'una condemna de vint-i-dos. Kortatu li va dedicar la cançó 'Sarri, Sarri', molt popular als anys 80. Aquesta és una entrevista en exclusiva per a l'ARA, amb motiu de l'edició en català del seu llibre Som com moros dins la boira? (Pol·len Edicions).

Com han influït en la seva literatura les situacions límit que ha viscut: violència, presó, fuga, exili...?

Potser m'han aportat la sensació de perplexitat i d'inseguretat davant les coses. La sensació de viure sense casa, encara que visqui en una casa. Jo recordo una infantesa arrelada en un lloc, amb una família i una cosmovisió, en un món amb horitzons estables i temps cíclic. Tanmateix, potser aquesta sensació d'incertesa no és deguda a circumstàncies biogràfiques meves, sinó a una tendència històrica que ha modificat la manera de relacionar-se amb l'espai i amb el temps alhora que el sentit de la vida sembla que quedi a l'arbitri de cadascú.

Parlen més del tema els que se'n senten fascinats des de la distància que els realment implicats. L'implicat administra els silencis.

Encara que Ludwig Wittgenstein digués que del que no se'n sap val més no parlar-ne, en realitat és més fàcil parlar del que no se'n sap que del que se'n sap. Juli Verne va escriure del passat i del futur, d'Occident i fins i tot de la Lluna gairebé sense sortir del seu escriptori. En canvi, la majoria de la gent tornava de les trinxeres de Verdun sense ganes d'explicar res. D'altra banda, explicar-ho tot no significaria res. Només ometent es poden explicar les coses, és com si s'hagués de donar a conèixer la tela mitjançant un fil i -això s'intenta mitjançant l'escriptura- és ben difícil de trobar un fil que doni idea de tota la trama.

Quants llibres es troben i dialoguen a Som com moros dins la boira?

Gairebé tots els de la biblioteca. Llegir és com tenir interlocutors, i amb alguns hi he tractat bastant: Unamuno, Voltaire, Ibn Jaldún, Rudyard Kipling, Victor Hugo, Abdelkrim, Johanes Urzidil, Baroja, Joseph Conrad, Augustin Chaho i d'altres.

I quantes disciplines?

He tingut el privilegi de no haver d'examinar-me amb aquest assaig davant de cap tribunal acadèmic. Accepto ser suspès a la bestreta i, així, he pogut escriure de tot el que vingués a tomb, amb digressions clarament improcedents i fins i tot humorístiques, sense haver de doblegar-me a la dissociació de disciplines i altres limitacions. En la vida real, l'economia es trava amb la guerra, la llengua es barreja amb la política i qualsevol tema té derivacions.

El ni naiz [jo sóc] és una autoafirmació molt basca, molt escrita i cantada. El seu llibre demostra que és molt complexa...

La identitat no és remarcable si no existeix una impugnació d'aquesta identitat, que aleshores es veu obligada a retrocedir o, al contrari, a afirmar-se. De petit vaig conèixer la pressió de la hiperidentitat espanyola. La llengua basca estava proscrita, reduïda a la condició de parla del món rural, fins i tot els noms de persona es prohibien en llengua basca, aconseguien que els nens ens avergonyíssim de saber basc. Davant la hiperidentitat espanyola, sobretot durant el franquisme, la identitat basca es va replegar, fins que a la dècada dels 70 va deixar de retrocedir i va començat a reafirmar-se.

Planteja una nova manera de "ser basc" que difereix del nacionalisme basc, fins i tot del revolucionari.

Veig la identitat basca com la negació de la imposició, una afirmació defensiva que només intenta desenvolupar-se naturalment en la pluralitat. Els trets identitaris es van modificant. De fet, la nostra generació ha lluitat per preservar la llengua i la cultura basca i, en realitat, ha dut a terme una transformació sense precedents de la llengua i la cultura basca. La identitat basca, com qualsevol altra, és variable i no cal atribuir-li un ésser i un comportament determinats. Serem el que decidim.

Després del seu estudi, com definiria moro en un tuit?

Moro és algú a qui se li determina fins i tot la definició d'ell mateix. I, com a subjecte, és qui requereix la seva llibertat individual o col·lectiva.

Què hauria dit de Mali al llibre?

Aquí tinc una portada de Le Petit Journal . La defaite des Touareg , es titula aquest quadre, les tropes franceses amb negres maliencs i senegalesos prenent Tombouctou el 12 de febrer del 1894. Han de massacrar els tuaregs cada cert temps. Al llibre es fa referència a la insurrecció tuareg del 1902 i a la mort de Charles de Foucauld en el context de la insurrecció del 1916. "Quan siguem prou gent ens llançarem al combat", diu un dels cants que va recollir Foucauld. És un poble oprimit que es rebel·la, cada generació, contra aquesta submissió i, de fet, han tornat a rebel·lar-se el 1960, el 1990 i el 2006. Els tuaregs es consideren amos d'aquests deserts del Sàhara on viuen. Amb la desgràcia que els francesos també se segueixen considerant amos de tota aquesta part de l'Àfrica per raons més extravagants.

Història i llegenda es creuen, un clàssic en la seva epistemologia. ¿I els mitjans on se situen?

Juguen un paper fonamental. Els mitjans creen les condicions perquè els bombardejos i les tortures siguin acceptables per a l'opinió pública fabricant "terroristes" i "fonamentalistes" com els predicadors de trona del segle XVII inventaven "bruixes" quan s'havien de cremar. Llegeixes un diari francès i tens la impressió que els tuaregs estant ocupant Estrasburg, que han trencat França annexionant-ne parts a Alemanya, Itàlia i Espanya, que han imposat la xaria i que s'han emportat l'aigua.

Per què dedica Som com moros... a Martí i Pol?

Quan jo era a la presó, Martí i Pol ja anava en cadira de rodes, i ens escrivíem cartes. Penso que amb força empatia, perquè jo estava en una cel·la a El Puerto de Santa María, i ell en una habitació a Roda de Ter.

Com segueix el procés sobiranista de Catalunya?

De molt lluny, però el fet que hi hagi gent que digui "Nosaltres ens organitzem políticament" em sembla una acció de la mateixa categoria que els esclaus que reclamaven la seva llibertat, els obrers que s'organitzaven en sindicats o les dones que exigien els seus drets. El sol fet de plantejar el referèndum ja em sembla una emancipació. Per als catalans em sembla, a més, que és una oportunitat incomparable de treure's del damunt tota la història i la histèria d'Espanya. A veure com s'ho prenen els altres, perquè l'amo d'un esclau es prenia com una gravíssima ofensa personal la seva llibertat.

Com va viure el final de la violència d'ETA?

Com una bona notícia, perquè ETA feia molt de temps que feia malament les coses. Ara seria una bona notícia que també l'estat espanyol desistís de les seves molt variades activitats armades.

Quin seria l'escenari de futur per al País Basc?

Aquesta segona notícia no arribarà, de manera que és previsible que el conflicte es prolongui, però d'unes altres maneres. El futur, que ja és aquí, no el veig gaire benigne. La gent poderosa del món fa temps que va optar per gastar en bombardejos i policia el que es pogués invertir en suport al desenvolupament, seguretat social i democràcia.