Joseba Achotegui: “Cal distingir entre estar estressat i estar malalt”

“El meu nom és Ningú i Ningú em diuen tots”. L’Ulisses de l’ Odissea li serveix al psiquiatre Joseba Achotegui per descriure la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic, una situació extrema que actualment viuen milers de persones que han hagut d’abandonar casa seva. Achotegui és director del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR), que funciona des de l’any 1994 a la Fundació Sant Pere Claver de Barcelona i on dos terços dels immigrants atesos són llatinoamericans i marroquins. Achotegui alerta que la síndrome d’Ulisses, tot i ser un problema de salut emergent, no és cap malaltia.

Treballa amb immigrants des dels 80. Com han canviat les condicions de la immigració des de llavors?

En tots aquests anys hem vist molts canvis. Recordo el primer cas que vaig veure: un refugiat peruà de Sendero Luminoso. Era un home que treballava en uns jutjats de Lima i Sendero Luminoso li exigia que robés documents judicials. L’home estava amenaçat, es va veure acorralat i tenia pànic, temia que el poguessin matar en qualsevol moment. Se’n va anar a l’aeroport i va agafar el primer vol. Va acabar a Moscou, amb una diferència de temperatura de 30 graus. I ara tenim els refugiats de Síria. I en tots aquests anys, el canvi més important es va produir cap a l’any 2000, quan es van tancar les fronteres i van començar a arribar les pasteres i els indocumentats. Fins llavors, la gent anava arribant i no tenia urgència per regularitzar els papers. Hi ha un canvi en els problemes dels immigrants i és llavors que descric la síndrome d’Ulisses.

En què consisteix?

Començo a veure que els problemes canvien. La gent arriba dient que no té papers, que no troba feina, que té por, que els poden expulsar, que els amenacen... I se m’acut la imatge d’Ulisses a l’ Odissea : sol, espantat, sense família i indefens. I és una imatge que ha tingut certa acceptació, sobretot a Califòrnia, on hi ha una població immigrant molt forta.

Fins i tot el Col·legi de Metges de Barcelona ha registrat la patent.

Sí, perquè una cadena de televisió va utilitzar el nom i ens vam haver de plantar. No volem que s’usi amb fins comercials. Que s’utilitzi en ciència, sí, però no per vendre samarretes.

Quins trastorns pateix l’immigrant?

Els immigrants tenen els mateixos trastorns mentals que la població general. Les investigacions indiquen que els trastorns mentals són universals perquè en realitat és una motxilla que portem des de l’evolució. Hi ha depressions a tot el món. Però hem introduït la variant de la síndrome d’Ulisses perquè és un quadre d’estrès i de dol però no és una malaltia mental. I això és fonamental. S’ha de distingir entre estar estressat i estar malalt. Pots estar trist perquè se t’ha mort algú però no tens una malaltia. La síndrome d’Ulisses és el dol migratori extrem i és lògic si estàs sol, espantat i sense recursos.

I abans del 2000 no existia?

No, perquè la gent podia portar aquí la família, podien treballar sense papers i no estaven assetjats. Abans ja hi havia hagut immigrants que ho havien passat malament, però des de l’inici d’aquest segle les condicions de vida de la immigració han empitjorat moltíssim i els refugiats són un exemple d’immigració extrema. Molta gent pateix aquest quadre i és important donar-li un nom per no psiquiatritzar-ho i qualificar-los de malalts mentals. A la nostra consulta del SAPPIR, un 85% de les persones que veiem tenen un trastorn mental però hi ha un 15% que té un quadre d’estrès, que és la síndrome d’Ulisses, i creiem que no és bo medicalitzar el que forma part del patiment humà. Si tu i jo ens n’anem ara a la Xina indocumentats, sense feina ni família, també tindrem por. No és el mateix emigrar en vaixell com fa 50 anys i amb oportunitats que fer-ho en pastera, sense oportunitats i espantat.

Com se’ls ha d’ajudar, a aquest 15%?

Com que no tenen una malaltia mental, la nostra intervenció és psicosocial i psicoeducativa, i hi ha moltes maneres d’ajudar aquestes persones sense donar-los fàrmacs o fer-los psicoteràpia. Tenim tècniques per reeducar el son, perquè l’estrès fa que la gent dormi malament, tècniques de relaxació, de grup, o tècniques per millorar les habilitat socials perquè els immigrants necessiten xarxa. Són tècniques per augmentar la capacitat de combatre l’estrès sense necessitat d’un tractament mèdic.

Vostè alerta de la psiquiatrització de la vida quotidiana.

Hi ha tendència a convertir qualsevol problema en malaltia. La tristesa és depressió, si estàs una mica nerviós és trastorn d’ansietat i si has tingut un ensurt tens estrès posttraumàtic. Hi ha gent que davant d’una situació dura fa un trastorn mental, però la majoria té resiliència. Amb els immigrants hi ha molt de risc de convertir-los ràpidament en malalts perquè no se’ls entén bé, no es coneix el seu context...

Què fa que hi hagi gent que desenvolupi un trastorn mental?

La vulnerabilitat. Imagina’t que tu i jo mengem al mateix lloc i jo faig una úlcera i tu no. El menjar era dolent per a tots dos, però jo tinc l’estómac delicat i tu no. Creiem que la vulnerabilitat és el factor de risc més important en trastorns mental, més que els problemes.