“Encara hi ha motius per ser optimista en aquest món”

A José Manuel Broto (Saragossa, 1949) tothom el coneix pel llinatge. Fins i tot la seva dona li diu Broto. Així ho conta quan el presentes al fotògraf que t’acompanya per a l’entrevista. Ho diu just a la porta de la galeria Maior de Palma, on acaba d’inaugurar exposició de la seva darrera obra, pintures que ha reunit amb el títol de Geologías, teles i papers tractats amb pintura acrílica i impressions digitals. Cada any més optimista en el color, però també més autoexigent, Broto compta amb reconeixements com el Premio Nacional de Artes Plásticas, el Premio Goya de Grabado o el Premio Nacional de Arte Gráfico, entre d’altres. Va començar la seva trajectòria artística als anys 70 a Barcelona, on va viure 13 anys, després es va establir a París durant dues dècades, i fa poc més de 8 anys que va decidir instal·lar-se a Mallorca. No és un tòpic: assegura que la llum de l’illa influeix en la seva obra.

Quin moment creatiu viviu?

La meva obra és fruit d’una evolució continuada. En cert sentit, faig el que he fet sempre i mai faig el mateix. Si he de definir la meva trajectòria diria que he anat progressivament de la foscor a la llum. Així que ara estic més content. Ja fa anys que la meva pintura és una exaltació del color. Consti que el color en la pintura no és per a mi un ornament ni un afegit, sinó un element del tot essencial i configurador de l’obra. Deia que estic més content i la meva obra és més optimista, una actitud que mantinc enfront de la depressió general. Encara hi ha motius per ser optimista en aquest món.

Les vostres pintures són abstraccions. Per què heu lligat les darreres obres a la geologia?

És el títol de l’exposició, però -així i tot- formació, transformació i deformació són conceptes que tenen molt a veure amb l’art. I jo tinc la intenció de formar, transformar i fins i tot deformar.

Color i llum són elements que percebem en els objectes, paisatges o figures. L’abstracció, que vós sempre heu treballat, precisament evita qualsevol referència figurativa.

Per a la llum i el color, per a la pintura com jo la treballo, el fet de no tenir un referent figuratiu en comptes de ser un perjudici és una alliberació. La pintura té el poder de deixar de ser mimetisme de la realitat. I la pintura abstracta ens va alliberar de la mímesi.

¿No trobeu curiós que a mesura que l’actualitat es torna més líquida, les tendències pictòriques es tornen més concretes, més figuratives? ¿Us preocupa trobar-vos al marge de les tendències?

A mi les tendències no em preocupen ni m’ocupen gens. Vaig prendre una decisió, un camí fa molts anys, i el segueixo. Quan jo vaig començar a Barcelona, el regnat de l’art conceptual era molt dogmàtic. Ara no, ara tenim l’avantatge que no hi ha dogmatisme, com a artista pots prendre qualsevol direcció. No hi ha necessitat de reivindicar res, no hi ha lleis. I encara que hi ha gent que es dedica quasi professionalment a criticar la pintura, el llenguatge demostra vitalitat. D’altra banda, sobre això que dèieu de les tendències, un no s’ha d’estar defensant tot el temps. De fet, no s’ha de defensar de res. Jo faig el que faig, ho mostro i té l’interès que té. És el que hi ha.

¿La crítica de l’art comença amb l’autocrítica? Quantes obres destruïu?

Molt sovint tapo obres o les torno a fer. I ho faig, a més, sense cap problema. No vull que surti del meu estudi una obra que per a mi no estigui perfectament acabada. I espero continuar així. Espero no arribar mai a creure que tot el que faig està bé. A mesura que passen els anys, com més va, més dubto i m’exigeixo més. De cap manera voldria pintar d’ofici, ni trobar una fórmula i repetir-la. Vull pensar que sempre començo de nou. Ara ja sé ben cert que com més anys tens, més et costa pintar.

¿Les generacions més joves arraconen les que els han precedit?

Cadascú té el seu lloc. A mi em sembla perfecte que els més joves facin el seu espai. I el que em sembla millor de tot és que no hàgim de competir salvatgement.

Els museus dediquen poc espai a l’abstracció. Se sent a dir que és innocu. Què en pensau?

Molts museus demostren una preferència per l’espectacularitat i les obres que creen una controvèrsia manifesta. L’abstracció no és inòcua, és pertinent i necessària, la controvèrsia la genera més a l’interior de qui la viu. Jo la visc com un bastió de resistència -passiva, perquè no soc agressiu-, perquè em resisteixo a deixar de parlar d’harmonies -impossibles, mai no fàcils- i de bellesa.

¿Us vau instal·lar en una illa, Mallorca, per aïllar-vos?

A París també estava aïllat. I a Barcelona, en certa mesura també hi vaig anar per aïllar-me del meu entorn més proper. M’agrada l’estrangeria. Em dona la distància que necessito i la independència de no sentir-me abduït per la gent o el lloc. Mallorca, a més, ha afavorit la meva exaltació del color i la llum. Visc en un lloc amb molta llum, on sento cantar els ocells i la natura entra a l’estudi. Això és molt estimulant. I alhora habito un paisatge tranquil. Mallorca és una illa pacífica.