José Ignacio Wert: “No hi ha un estudi rigorós que demostri els efectes negatius de la immersió”

MadridL’exministre d’educació José Ignacio Wert, el més mal valorat del mandat de Rajoy, ha publicat el llibre La educación en España. Asignatura pendiente (Almuzara, 2019) per “aclarir”, diu, els aspectes de la tan criticada llei d’educació (LOMCE) del 2013 que va aprovar. Reconeix que a Catalunya cal “diàleg”, però sosté que seria bo “espanyolitzar” els nens catalans i que existeix un “adoctrinament”. No és tan contundent a l’hora de comentar mesures educatives que la ultradreta de Vox ha imposat a PP i Cs a Andalusia o Madrid, com permetre que els pares puguin decidir si els seus fills van o no a les classes d’educació en igualtat de gènere.

El llibre parla de l’educació com a “assignatura pendent”. ¿I vostè, com a ministre, va aprovar?

En política no és vàlid autoavaluar-se. Però sí que crec que la LOMCE, més enllà de la reacció social que va suscitar i d’un context fiscal advers, va tenir efectes en general positius i va complir alguns objectius.L’abandonament escolar prematur es va reduir més que en els últims anys i després es va estancar. Els indicadors han millorat. Era una llei que no trencava amb la del PSOE anterior, la modificava en un 40%, i podríem haver tingut consens per una vegada, però des del PSOE ens van dir que si tocàvem la llei, “ni aigua”. L’acció de Sánchez de congelar la llei, a més de ser jurídicament discutible, té efectes molt negatius, com a la selectivitat, en què s’ha fet evident la diferència entre comunitats a les proves.

¿Creu que hi ha adoctrinament a Catalunya?

Desafortunadament sí. Està fora de lloc que la història d’Espanya que s’ensenya a Madrid o a Andalusia -en general la història de la nació espanyola- sigui diferent de la que s’ensenya a Catalunya.

¿I la visió catalana és falsa o és una qüestió de perspectiva? Tampoc a Bolívia expliquen igual la colonització espanyola que a Espanya.

La història sempre és una qüestió de perspectiva, però quan el relat històric es posa al servei d’una finalitat política, en aquest cas d’identitat nacional, jo crec que suposa adoctrinament. No sé si és majoritari o no, però he vist textos que sí que suposen adoctrinament.

I com a ministre i per afirmar que hi ha adoctrinament, ¿no era la seva funció saber si és majoritari?

Bé, en els llibres de text se’n poden trobar alguns exemples i l’alta inspecció ens en va mostrar casos. Em crida molt l’atenció, per exemple, que l’assignatura d’història d’Espanya a l’aplicació catalana es digués només història.

¿Tornaria a dir que cal “espanyolitzar” els nens catalans?

Sí, en el sentit que ho vaig dir: que se sentin tan orgullosos de la identitat catalana com de l’espanyola.

¿Tan important és la identitat nacional en l’educació?

Jo crec que sí, fa cinc anys que soc a França i allà és el més important. El ministeri d’Educació es diu ministeri d’Educació Nacional, i l’escola, Escola de la República. El cas d’Espanya i de Catalunya és bastant singular, no únic però bastant singular. La nació és un projecte comú i ens dona un sentiment de pertinença. Es poden tenir sentiments diferents i compatibles, el problema són les nacionalitats excloents.

Com a castellanoparlant i bilingüe educat a l’escola catalana, no em sento perjudicat per la immersió.

D’una banda, científicament està bastant demostrat que excloure la llengua materna del sistema educatiu afecta negativament el sistema cognitiu, és més pobre que si la llengua materna hi està incorporada.

¿Creu doncs que els nens catalans parlen castellà pitjor que la resta?

No hi ha un estudi amb prou rigor que demostri els efectes de la immersió en les competències.

I per què no el van encarregar?

Era època de retallades i un estudi d’aquestes característiques costa molts diners.

¿Llavors no és precipitat qüestionar la immersió?

No, perquè sí que et puc citar Félix Ovejero, que deia que era poc plausible pensar que es puguin tenir millors competències en una llengua que no és vehicular a l’educació, en aquest cas el castellà. A més, hi ha una certa qüestió de principis i drets en el fet que el castellà sigui també vehicular en l’educació, encara que el català sigui l’eix. I de fet teníem amb la consellera Rigau -abans que Mas pactés governar amb Esquerra- un acord per afegir una assignatura més en castellà, que és el que ha apuntat el TSJC.

I quan Vox aconsegueix que en governs del PP i Cs els pares puguin excloure els fills, amb el “pin parental”, de classes d’educació en igualtat de gènere; o, quan a Andalusia, s’inclouen els toros i la caça en l’ensenyament, hi ha adoctrinament?

Intenta restringir l’autonomia dels docents no té gaire sentit. No imagino un sistema d’educació amb aquest pin parental. Forma part de la pesadíssima motxilla política del sistema educatiu.

Però és adoctrinament? ¿No ho troba perillós? ¿O considera adoctrinament les classes d’igualtat?

No, no és un adoctrinament si no es presenta de manera dogmàtica. El que s’ha d’intentar és que no hi hagi gent que pensi que és necessari aquest pin parental.

Creu que cal diàleg amb Catalunya?

El diàleg sempre és millor que el no diàleg, però els límits de què parteixen les dues parts són diferents i llavors no sé si podem parlar de diàleg. Un diàleg en què es descarti la unilateralitat i l’autodeterminació i es busqui una millora d’autogovern dins la Constitució sí que és possible. Però no sembla la posició dels independentistes.