José Antonio Marina: “Totes les escoles adoctrinen, la catalana també”

El filòsof i pedagog José Antonio Marina acaba de publicar el seu últim llibre, El bosque pedagógico y cómo salir de él (Ariel), l’enèsim toc d’alerta als responsables de les polítiques educatives.

En el seu llibre assegura que la pedagogia ja és un bosc frondós amb dos models educatius molt diferents: el tradicional i el modern. ¿És possible aquesta convivència?

Després d’avaluar els dos models, ja hem vist que cap dels dos és del tot bo. De fet, la convivència està provocant confusió i que es desaprofitin moltes oportunitats educatives. L’escola moderna, per exemple, no funciona en totes les edats: l’inici de l’aprenentatge d’una assignatura convé que sigui dirigit per un docent i convé aprendre coses de memòria, com les taules de multiplicar. Cal, doncs, reformular un tercer paradigma que dosifiqui bé el moment d’utilitzar cada model i, sobretot, com avaluem la quantitat inacabable d’innovacions educatives, assajos i teories sorgides i que generen sensació de desbordament als que ens dediquem a l’educació. Vivim en un bosc on no sabem gaire bé quina direcció prendre.

Qui hi ha de posar ordre?

Hi ha d’haver un consell pedagògic de l’Estat que estigui alerta sobre què es fa en altres països, què funciona i què no, i que assessori els governs central i autonòmics per prendre decisions. Tothom parla de redissenyar l’escola, però ningú hi treballa.

Qui ha d’integrar el consell pedagògic? Mestres, polítics, pares...

Aquest és el problema. El que ha de prevaldre és saber com es pot defensar millor el dret dels nens a l’educació. Els polítics no ho saben; els pares tant de bo ho sabessin, i els científics tampoc perquè en saben molt de la seva àrea però no de com coordinar-la amb altres matèries. Tampoc es pot deixar en mans dels empresaris, tot i el paper important que tenen perquè defineixen el perfil de treballador que necessiten.

I llavors?

El que necessitem són superespecialistes en temes educatius amb una visió àmplia de la societat, de la psicologia dels alumnes, de cap on va el món, del contingut de tots els vessants científics, i tot plegat pensar-ho en nom de la societat i explicar cap on van les coses.

Existeix aquesta figura?

No. Primer cal pensar que és necessària, i després crear-la. Aquesta professió no té nom, en podem dir filosofia de l’educació, i haurà de determinar per on ha d’anar la pedagogia.

Quina formació han de tenir aquests perfils?

Han de tenir un tipus de formació superior a la resta de les carreres. Si dissenyéssim una universitat ideal hi hauria d’haver les facultats i les escoles d’ara i una facultat d’una especial qualitat, la de disseny educatiu, que hauria d’aprendre de la resta de facultats i posar-los deures. Per exemple, els neuròlegs haurien de donar solucions sobre les noves idees que giren entorn de la memòria o les dificultats d’aprenentatge provocades per problemes neuronals.

¿El professorat està preparat per desenvolupar-ho?

No, per això és clau explicar als dos pilars de l’educació -professors i pares- el que necessiten els nens i què poden fer ells. Els docents, per exemple, s’han de formar d’una altra manera i amb unes assignatures en col·laboració amb d’altres.

I en aquest context quin paper hi juguen els polítics? Cada canvi de govern és canvi de llei...

Els governs no s’ocuparan bé de l’educació si no hi ha una pressió ciutadana que ho exigeixi. No hi ha cap enquesta en què aparegui l’educació com la primera prioritat. Mentre això no passi, el problema és que les grans empreses privades, com Samsung, Google, IBM, s’acaben fent càrrec de tots els sistemes de formació i d’aprenentatge.

I en aquesta reformulació del model educatiu quin canvi han de fer les universitats?

La universitat espanyola no té capacitat de canvi. Quan l’impuls no vingui de fora serà realment molt complicat, ja que ha perdut la consciència de la seva responsabilitat: treballar per la societat. A més està focalitzant el seu èxit en la investigació, i ha convertit la docència en un tràmit. A aquest context cal sumar-hi que el seu finançament és molt baix i que el sistema funcionarial en l’elecció del seu professorat és un problema.

Les escoles catalanes adoctrinen?

Totes les escoles adoctrinen, les catalanes també. Durant tota la meva infància i adolescència vaig patir un adoctrinament nacionalista espanyol. Per evitar-ho, hem de donar una visió molt més objectiva de la història i no cenyir-nos gaire als episodis nacionalistes. Hem d’apostar, doncs, per una història universal en què veiem exactament com s’han anat gestant els problemes i com n’hi ha que han persistit en el temps per aprendre a resoldre’ls.

Què passarà amb el bosc pedagògic si no s’actua?

Que ens quedarem estancats en la zona mitjana. Ara bé, per posar una nota d’optimisme cal dir que podem tenir un sistema educatiu d’alt rendiment en només cinc anys sempre que hi destinem el 5% del PIB. Perquè això passi, insisteixo, la societat ha de pressionar.