Jordi Mercader: "Podem vendre tan car com els alemanys"

¿La indústria ha estat menystinguda els últims temps?

La moda la dóna la capacitat de creixement. I la indústria va a poc a poc. Els períodes de maduració de les inversions són relativament llargs, els costos són importants, i la flexibilitat, petita. Però si les coses es fan bé, és més sòlida.

Ara tothom en parla. ¿Se sent reivindicat?

Miri, Miquel y Costas és del 1725. La van fer uns emprenedors catalans amb curiositat per la innovació, tant en la tecnologia com en la gestió. Al primer terç del segle XX ja tenia sucursals a mig món! La nostra tecnologia es defensa bé al món, exportem el 90% del que produïm. Els accionistes reforcen la posició financera de l'empresa per créixer però privilegiant el projecte, la qual cosa vol dir repartir pocs dividends en relació al benefici, perquè es reinverteix en la companyia. Això pot arribar a implicar un neocapitalisme industrial i ajudar a recuperar una gran dificultat que ha tingut Catalunya: poc capital industrial per a les empreses.

Van a l'inrevés del món. Fins al 2007, van patir força. Però des que va començar la crisi, els resultats van fer un tomb i ara recullen fruits. Com explica la paradoxa?

En la indústria costa recuperar-se de determinats canvis. Abans del 2007, vam viure un canvi de matèries primeres que ens va obligar a recol·locar la gamma de productes. També vam diversificar els mercats i ara tenim molta presència a la Xina, el Japó i Indonèsia, a més de Suïssa i els Estats Units. I també cal veure tota la programació d'inversions: ara estem posant en marxa una planta a l'Anoia en la qual hem gastat 50 milions. I per cert, ningú més a Espanya està fent cap fàbrica nova en aquests moments. Veurem quant trigarà el procés. Potser la rampa d'aprenentatge pot ser de 8 mesos, això pot penalitzar els resultats. Però potser el segon any els resultats poden ser potents. Hem fet passos cap a la sostenibilitat i un gran esforç tecnològic. Fem paper bíblia, però a més fem el paper dels prospectes dels medicaments, competint amb alemanys i suecs. I hem entrat en la gamma més alta de productes del tabac, com la cigarreta autoextingible, que multiplica per molt el valor del paper. Apostes com aquesta, a més de l'increment de les vendes i el canvi entre euro i dòlar, ens han ajudat a incrementar un 18,4% el benefici, fins als 27,4 milions d'euros.

Però és una creu estar vinculats al tabac. És un sector antipàtic lligat a problemes de salut.

Miri, la companyia fa paper per a tabac des del segle XVIII, els mil treballadors que tenim en viuen, d'això. Has de mantenir el compromís amb la indústria, però pots utilitzar les tecnologies que tens per fer derives que no són de tabac. És com la indústria de guerra. Fer submarins o vaixells de guerra és terrible. Però jo vaig dissenyar l' Hespérides [el vaixell de l'armada que va fer recerca científica a l'Antàrtida]. La tecnologia serveix per a altres coses. També podem inventar paper que no pugui generar incendis. I desenvolupem tecnologies pròpies.

¿És un mite que vostè no deixa acostar cap xinès a cap planta seva perquè no copiï res?

La tecnologia s'ha de protegir. Una de les vies de fuga és la via dels proveïdors industrials, o els clients. Vénen allà, poden veure les millores que tenim i apliquem, i copiar-nos. Així que hem creat una companyia d'enginyeria pròpia, que és l'única que coneix el conjunt dels nostres secrets. Això és crític, perquè és en això que hem de competir. Perquè no podríem fer-ho en salaris ni en costos mediambientals, amb els asiàtics.

Interessant. Ara es diu que tornem a ser competitius justament pels costos laborals.

Has de competir en moltes coses. Nosaltres demostrem que podem vendre els nostres productes tan cars com un alemany. Perquè tenen la qualitat dels alemanys i som capaços de gestionar els costos que suposen tan bé com ells. Un element que incorpora competitivitat és com s'aprofiten les infraestructures. Per exemple, el port de Barcelona. Els vaixells que vénen de la Xina i hi tornen buits. Potser surt més barat enviar mercaderia en aquests vaixells a Hong Kong que fer-ho en camió a Düsseldorf. Ara estem, per exemple, començant a mirar si podem fer un intermodal amb Europa. Perquè ja permetran la tercera via. Vol dir una concepció logística diferent. I vol dir pensar com pensa un holandès de Rotterdam. La companyia ha d'estar voltant pel món, parlar idiomes i acostumar-se a parlar amb multinacionals. Els costos diferencials essencials tenen a veure amb l'energia. I els preus són cars.

¿De què ha servit la reforma laboral a l'Estat?

Per al curt termini ha suposat una enorme flexibilització del mercat, a un preu més barat. Que això facilita la reducció d'ocupació és evident. A mitjà termini pot ser bo, però crec que s'ha de compensar amb més transparència empresarial. A més, també crec que a mitjà termini cal una compensació d'una altra mena amb els treballadors.

La factura de la crisi no es reparteix…

No es reparteix igual. L'ajust sempre ve per la part més feble. Hi ha un risc de dualització social molt gran.

Com influeix en el món empresarial un entorn de corrupció, d'imputats, de detectius, de micròfons?

La tendència és aïllar-te del sistema. T'ho mires des d'un oasi.

No ha temut mai que l'espiessin?

Portant les coses al límit, doncs que m'espiïn. No em vull sentir especialment preocupat per això. Pots pensar un dia si caldria fer venir algú a veure si ens han posat un micròfon, però no em dóna la gana. No tinc res a amagar.

¿Es pot entreveure alguna llum al final del túnel?

Els joves hauran de marxar. Per cert, hi ha una part bona. La feina ha tornat a ser una cosa valorada. Ara, si se'n té, es cuida i preserva. I la voluntat de formar-se creix. I perquè la gent estigui sense fer res, més val que marxi. Als Estats Units, el de Detroit marxa a Califòrnia a buscar-se la vida i no passa res. El món que ve no és el del català que no es belluga en 50 quilòmetres. Jo voldria un català que fes de Lara pare a Sevilla. Un català que muntés un gran grup català a Andalusia.

Parlant de Lara, ¿vostè també vol dir el que pensa sobre la consulta?

Primer, a mi ningú no em pot negar el dret a decidir. Segon, en el moment de decidir, votaré no . I tercer, estic convençut que la relació amb Espanya ha de partir d'un diàleg de força, no de pedagogia.

¿He entès potser que ha dit pedagogia, no força?

He dit de força, no de pedagogia.

Si la crisi dura molt més, ¿els bancs que estan bé aguantaran?

Els únics que suporten bé la crisi són els que tenen posicions fortes a fora. Però La Caixa té una xarxa de companyies i d'actius financers bons que pot vendre. La seva fortalesa és que no ha tingut res explícitament dolent.

¿Les preferents són les nostres subprime ?

No. A La Caixa s'ha fet molt bé. Ha canviat uns actius per uns altres que, almenys, tenen termini. Les preferents eren perpètues. A les subprime el subjacent era dolent. Aquí el subjacent és la institució mateixa. El que era dolent era el valor. Perquè tenies pactat un tipus d'interès que era dolent respecte dels tipus d'interès del mercat, i amb un horitzó infinit. No era que l'actiu no existís.

Però si vens a la xarxa aquest producte i fas creure que és un dipòsit sense risc del qual pots disposar quan vulguis, de què parlem?

Això és una altra cosa. Si tu li col·loques a una persona una cosa fent creure que és una altra... Això és enganyar. No hi ha dubte.

Què hem de pensar dels banquers?

No estan de moda enlloc. Fora, tampoc. El problema de la banca és que és un negoci basat en la confiança. Quan la traeixes, t'has quedat sense negoci. Tant el regulador com el gestor han d'actuar de manera delicada i exigent. I la clau de l'exigència és la prudència del banquer. Si no, corres molts riscos. La nova legislació alemanya diu que la mala gestió pot ser castigada. Ja ho van fer a l'URSS i a la Xina... La meva convicció és que no s'hi val a declarar-se liberal quan tot va bé i intervencionista quan tot es complica. Un regulador ha de manar, i molt.

¿Caixa Penedès marxarà de l'empresa?

Es vendrà la seva participació. I no alterarà el control de la companyia perquè el consell té un control important. Volem veure com ho fem. Pretenem que qui estigui amb nosaltres estigui en el projecte, no tant que vingui a guanyar diners, tot i que en guanyi. Tinc la voluntat d'escollir els meus accionistes. Els conec a tots, i els dic la veritat, quan va bé i quan no.