Jordi Sánchez: “M’han arribat a dir: 'Sent català, ¿com pots fer d’Antonio Recio?'”

Jordi Sánchez va estudiar infermeria i va treballar a la Vall d’Hebron fins que li van oferir plaça fixa i va decidir deixar la feina per dedicar-se a la seva veritable vocació. Ara està tan sol·licitat que no va ni poder ser a l’estrena d’ Avui no sopem al Condal. Respon per telèfon des d’Andalusia, on roda la pel·lícula Señor, dame paciencia, una versió de la francesa Dios mío ¿pero qué te hemos hecho?

Costa molt veure’t als escenaris, deu fer una dècada que no fas d’actor al teatre.

Perquè treballo a Madrid de dilluns a dijous, i torno els caps de setmana a Barcelona, on no he deixat de viure mai. Si em quedés a Madrid a fer teatre, em quedaria sense família, i si fes teatre a Barcelona, no podria fer la sèrie a Madrid.

Però sí que pots escriure teatre.

Ho tinc molt organitzat. La sèrie la faig sis mesos a l’any i els altres sóc a Barcelona. Aleshores quedo amb el Pep Anton [Gómez], amb qui escric teatre des de fa anys, i ve a casa a les 9 del matí fins a l’hora de dinar, i també algunes tardes. És la manera de no parar, perquè a vegades fem teatre intentant que s’estreni i hi ha cops que fem teatre amb data d’estrena, per encàrrec.

Dediques mitja vida al teatre, però ets popular per la televisió. ¿Et molesta?

No, perquè té sentit. A La que se avecina et poden veure 3 o 4 milions de persones, i en una obra de teatre potser 500.

Tu vas ser un dels primers autors catalans que vas estrenar en sales comercials, fent obres que podien ser rendibles.

Quan vaig començar amb Kràmpack era un alumne de l’Institut del Teatre amb ganes d’escriure per generar-me feina com a actor. Sempre m’havia agradat escriure, però per a mi, com a cosa alliberadora, mai vaig pensar que m’hi dedicaria. Allà vaig veure que el que escrivia agradava. No hi havia la voluntat de fer teatre comercial. Fèiem teatre. Però ens van col·locar l’etiqueta, “Teatre comercial de qualitat”, perquè la gent hi anava. Tot i que és un terme que s’ha fet servir malament. Shakespeare era comercial! A vegades hi ha molt esnobisme. A mi m’han dit: “Jo aquest tipus de teatre no…” Però jo no li dic a ningú: “Fa 25 anys que fas teatre subvencionat”.

D’on et sorgeix la inspiració?

Del que m’ha anat passant a la vida. A Kràmpack era un tio de 25 anys i hi abocava el que em passava en aquell moment. Després parles de les relacions de parella i de la dificultat de comprometre’s a Excuses! I en aquesta última, Avui no sopem, parlem dels avis esclavitzats cuidant els néts. És fonamental parlar de coses que coneixes, de relacions humanes que tens a prop, perquè per parlar de presons i camps de concentració… no sabria per on començar. El que més m’interessa és crear personatges connectats a la realitat. Sempre m’ha agradat l’humor, però per explicar coses que m’importen.

La pròxima temporada de La que se avecina serà la desena. ¿T’imaginaves aquest èxit?

No. Vaig pensar que duraria sis mesos, perquè en aquella època si la sèrie no funcionava al segon capítol la llençaven. I mira. Crec que la clau és que són molt bons creadors de personatges i dialoguistes. I això costa molt de trobar. El meu personatge és feixista, homòfob, xenòfob i ha de caure bé. A mi em fa riure perquè és molt destroyer, però tots els col·lectius de la història se’m podien tirar al damunt, i no ha passat. Han entès que era una crítica al fatxa, perquè el castiguen molt i està molt sol. A mi m’agrada la sèrie.

Estàs còmode amb el personatge? Ell té moltes ganes de protagonisme, diria que al contrari de tu, que estàs desaparegut de l’escena catalana.

És que ens costa més estrenar a Barcelona que a Madrid. El eunuco ha circulat dos anys, Mitad y mitad dos anys més. Tot això ho hem volgut fer a Catalunya. Però no hem pogut. És més complicat. En el moment que vols estrenar com a autor, hi ha molts altres autors. A vegades m’han arribat a dir coses rares com: “Com pots fer-ho sent català?” Què hi té a veure? També podria fer de Hitler. M’encanta fer un personatge que no sigui pla, tant me fa si és bo o dolent. És ficció. La gent a vegades confon coses. Un tipus com l’Antonio Recio no l’aguantes a la vida, perquè és un intransigent i intolerant. És el tipus de persona que més detesto.

L’estela de Plats bruts encara cueja. Com t’ho expliques?

I això que ens va costar de colar a TV3. Parlàvem de nosaltres, del que ens passava, i això va fer que la gent s’hi identifiqués. El que ha vingut després em supera. Crec que a la gent li dóna bon rotllo quan veu que posen Plats bruts, és com una música que t’evoca coses.

¿Que es reposin les sèries us molesta?

Depèn. La que se avecina la passen cada dia 5 o 6 vegades. I només n’hem fet 150 capítols. Cada capítol s’ha passat unes dues mil vegades, i no exagero. Plats bruts només es fa a l’estiu, però cada estiu. Jo preferiria que hi hagués alguna cosa nova, francament.