Joan Mariné: “Sóc l’operador de càmera que més pel·lícules ha rodat a Espanya: 213”

Joan Mariné (Barcelona, 1920) és història viva del cinema. Ell és l’últim supervivent de l’equip de Laya Films, la productora de cinema de la Generalitat durant la Guerra Civil. Després seria director de fotografia d’alguns dels títols més populars de la postguerra, des de La gran familia fins a Historias de la televisión,passantpels films de Joselito. I des de ja fa unes dècades es dedica en cos i ànima a la restauració cinematogràfica. Divendres va presentar a la Filmoteca el documental de Bartomeu Vilà Cinema en temps de guerra.

Com va arribar al cinema?

Per casualitat. Era el 1934 i jo tenia 14 anys. El meu oncle estava construint un aparell d’operar cataractes per al doctor Barraquer i jo el vaig acompanyar per portar-li unes maletes. I vaig veure una porta per on entrava i sortia molta gent: rodaven una pel·lícula, El octavo mandamiento. Vaig seure en un racó, vaig observar i, quan van tenir un problema, vaig aixecar-me i vaig dir: “S’han oblidat d’engegar la càmera”. L’operador em va posar a controlar els endolls i, en acabar la jornada, em va acompanyar a casa. “Vindràs demà, suposo”, em va dir.

I així va començar tot.

Encara recordo el consell que em va donar: “L’únic secret d’aquesta feina és que no t’has d’asseure mai. Només quan acabi la jornada”.

Amb l’esclat de la Guerra Civil treballaria a Laya Films, la productora de cinema de la Generalitat.

Sí, però primer vaig estar amb la CNT/FAI fins que van aturar la producció per problemes de distribució. Aleshores vaig passar a Laya. Érem en un pis de la Diagonal. Venia algú i ens deia: “S’està cremant un edifici”, i cap allà anàvem; “Han bombardejat el port”, i sortíem disparats; “S’ha mort aquell”, i directes cap al funeral. En aquells temps no hi havia televisió, les úniques notícies eren les de la ràdio i les nostres, que es veien en cinemes com el Publi i el Savoy en programes d’una hora en sessió contínua.

En quines condicions treballaven?

No teníem gaires recursos. Per rodar una notícia de 30 metres de pel·lícula ens en donaven només 60. Esclar, havíem d’ajustar molt.

Què queda avui dia de tot el que es va rodar aleshores?

S’ha perdut molt. Quan les tropes de Franco van entrar per la Diagonal, la persona que estava al càrrec de l’arxiu va lliurar-lo tot a un dels comandants. Però la repressió va fer que la major part del material es destruís o es perdés. Quan jo treballava a Madrid, vaig aconseguir rescatar algunes notícies, però molt poques. Només queda una petita part de tot allò.

La seva etapa a Laya es va acabar quan el van mobilitzar.

Sí. No oblidaré mai el dia que vaig entrar en combat. Ens vam haver d’arrossegar per un camp de blat. Al final del camp hi havia dos nius de metralladores. “Qui arribi al final, que llanci les bombes de mà”, va dir un capità. Hi vam arribar ben pocs, al final. Era el 25 de maig del 1938.

Com va viure el final de la guerra?

Malament. Primer vaig estar un temps en camps de concentració a França. Me’n vaig escapar una nit, saltant el filferro i nedant pel mar, esquivant la llum del far. I, a Espanya, més camps de concentració, fins que un dia va aparèixer el meu pare. Després, com a tota la Lleva del Biberó, em va tocar fer la mili.

¿I el seu retorn al cinema, quan es va produir?

Quan es va rodar la primera pel·lícula a Barcelona després de la guerra, La tonta del bote. No la de Lina Morgan, sinó l’original amb Josita Hernán, molt millor. Durant aquells anys combinava el cinema i l’exèrcit, perquè havia guanyat una plaça de fotògraf a la quarta regió militar.

Per què va marxar a Madrid al començament de la seva carrera?

Perquè es feia més bon cinema i hi havia més possibilitats. A Barcelona es feia un cinema molt dolent, era insuportable. A Madrid em va anar molt bé. Jo sóc l’operador que més pel·lícules ha fet a Espanya: 213.

Quina és la més important de totes aquestes pel·lícules que ha fet?

Per mi, Huella de luz, del 1943. S’havia de rodar una escena a Santa Maria del Mar però el bisbat va dir que ni pensar-ho. I se’m va ocórrer fer una ampliació d’una foto de la capella per muntar un decorat que va passar per bo. Quan ho va veure el productor, va dir: “Vostè pot treballar per a mi sempre que vulgui”.

Com ha acabat dedicant-se a la restauració en les últimes dècades?

De rebot. El director de la Filmoteca espanyola em va demanar ajuda perquè s’havia ratllat la còpia de La aldea maldita a una setmana d’una projecció amb orquestra a la Seminci. I amb unes màquines d’alta definició que estava muntant vaig aconseguir salvar la pel·lícula. Des de llavors, me les enviaven totes.

Com porta un català madrileny el procés que s’està produint en els últims anys a Catalunya?

Les coses que s’estan plantejant aquests dies em semblen molt rares. Jo vaig ser al front, a la 60a Divisió de l’exèrcit republicà. Al meu costat hi havia dos aragonesos i un basc, i jo no sé si ells em van salvar a mi o jo a ells. ¿Ara què haig de fer amb aquests companys? No els saludo? És molt dur per a mi.