Joanfra Farreras: "El que més m'afecta són els rescats amb nens"

"Abric, llum, aigua, menjar..." Joanfra Farreras repeteix les coses més bàsiques que s'han de dur a la muntanya. Però afegeix un element essencial que hem oblidat: mapes de paper. "És important saber-los llegir i no fiar-nos al cent per cent de la tecnologia". Sap de què parla, perquè alguns rescats els ha hagut de fer per culpa de persones que s'han perdut fiant-ho tot a la tecnologia. Ell fa 17 anys que es dedica a accedir als llocs més difícils, sigui en muntanyes, cases o edificis. Forma part del grup GRAE dels Bombers.

Quin ha estat l'últim servei?

— El rescat de dues vaques. Com ho sents.

Què els passava?

— Es van escapar del prat on eren, es van posar per un torrent, va ploure i no podien anar ni amunt ni avall. Ens va trucar el propietari quan les va trobar.

Què vau fer?

— Les volíem treure en helicòpter, perquè tenim un arnès per als animals grossos, però quan ja les teníem lligades van bellugar-se, van relliscar amb el fang i van caure i van quedar penjades en l'aire.

Com les vau treure?

— Vam anar deixant corda fins a arribar a baix. 500 quilos cadascuna. No ho havia fet mai, això de despenjar una vaca, perquè normalment quan hi ha problemes així amb vaques i cavalls surten amb helicòpter.

Doncs deuen al·lucinar, quan es troben allà volant...

— Sí, i és bonica la imatge de l'animal allà dalt, penjant de la corda.

Són més complicats els animals o les persones?

— El problema amb animals com els gossos és que en un lloc obert se't poden escapar. I els rescats de persones són difícils quan s'han fet molt de mal.

Quin és el rescat més difícil?

— Els que estan sota terra, amb molta diferència. Una vegada es va fer mal una persona fent espeleologia a la cova Cuberas, la més gran que tenim a Catalunya. Crec que el rescat es va allargar més de 20 hores.

Per què?

— Perquè hi havia llocs molt estrets per on només passava la llitera. En casos així, ens hem de repartir per diferents trams. Sovint ens trobem que hem d'utilitzar microexplosius per obrir espai. És difícil.

I la pitjor companyia per a un rescat?

— La meteorologia adversa.

Algun exemple?

— Un escalador que es va precipitar a la zona de Vallter. El company no tenia cobertura i va trigar a avisar. Quan vam arribar estava penjat de les cordes, gairebé inconscient.

Feia mal temps?

— Va començar a ploure i hi havia boira, de manera que l'helicòpter no podia recollir-nos i es va començar a fer de nit. El vam posar a la llitera, el vam anar despenjant, vam caminar fins a una carretera diverses hores sota la pluja, fins a arribar a una ambulància del SEM.

No ha de ser fàcil, posar en una llitera algú que està penjant d'una muntanya.

— I has de vigilar molt amb la manipulació, perquè no saps si s'ha fet mal i li pots acabar trencant alguna cosa. Però quan saps que s'està jugant la vida, has d'anar de pressa.

Us deuen donar molt les gràcies.

— Sí, recordo un altre escalador que també estava inconscient i que des de lluny ja vèiem que li sortia sang disparada d'alguna artèria del cap. Va venir un temps després per agrair-nos que el salvéssim. Encara parlava malament per les seqüeles. Em va afectar.

Per què?

— Era el mateix que m'havia passat a mi un temps enrere. Vaig patir un traumatisme, em vaig quedar penjant. Vaig estar quatre dies en coma a l'hospital, i van dir a la meva família que el més segur era que no me'n sortiria.

Per sort, es van equivocar.

— I per això avui em dedico a aquesta feina. Però aquell dia, aquell noi i aquella sang... No ho sé, em vaig veure a mi mateix un temps enrere.

Deu ser increïble, el moment que us veuen arribar.

— Fa un temps, als Ports de Tortosa-Beseit es va perdre un noi. Havia anat a fer trekking, el va enganxar la neu i es va perdre. Vam estar buscant-lo i el vam trobar, arrossegant-se, quan ja portava unes dues o tres nits perdut. Estava absolutament demacrat, però va fer un intent de somriure i ens va abraçar. Crec que intuïa que no hauria sobreviscut una nit més. Així són els casos en què pot estar en joc la vida.

Quins són els casos que més t'afecten?

— Els rescats amb nens. Sempre es diu que no has d'empatitzar del tot amb la persona que estàs intentant rescatar per poder treballar a les emergències, perquè si no t'afectaria sempre. I jo crec que ho tinc molt controlat, però amb els nens no.

Normal.

— Intervenim en accidents de trànsit quan el cotxe cau per un torrent o un pou. I recordo arribar a un vehicle amb la mare morta, el pare molt greu i la nena petita al darrere, plorant. Què es pot dir en aquests casos?

És dur conviure amb la mort a la feina?

— Ningú te'n pot ensenyar. Al principi de treballar en emergències comences a veure morts, t'afecten, però t'hi vas acostumant. Quan arribo a un lloc amb un mort em sap molt de greu, però no hi puc fer res. El que m'afecta és quan hi ha algú greu i que la vida d'una altra persona depengui de mi.

Però la majoria dels casos no deuen ser greus, no?

— Vam fer un servei amb uns nois que havien acabat la carrera de telecomunicacions i havien anat a fer una excursió per Montserrat i es van perdre. Anaven amb els mòbils i es van fiar de la tecnologia. Els va portar per un camí equivocat, es van quedar sense bateria... I quan vam arribar els vaig dir: "Sabeu què és un mapa de paper?"

O sigui que els mòbils ens estan fent mal.

— No sabem orientar-nos ni llegir mapes. I els que manen volen curar-se en salut i que sortim per tot. Però hi ha casos de persones que pateixen per un mal temps que estava anunciat. O que se'ls fa fosc. Doncs haver planificat bé, haver sortit més d'hora! Si sempre hi ha solució, no aprendran la lliçó. Evidentment que el mòbil ha salvat moltes vides, però quan no hi havia mòbil la gent vigilava més.

Què és el més important a la muntanya?

— Conèixer el medi. No és el mateix un dia d’estiu que un dia d’hivern i que es faci de nit. Tenir experiència, i saber què puc fer i què no. I saber llegir mapes.

També entreu a domicilis per mobilitzar persones amb obesitat mòrbida. Us trobeu amb casos d'aquests?

— Sí, n'hi ha. La societat no les veu perquè estan tancades a casa. Però quan han de sortir no poden baixar escales ni agafar l'ascensor. I aleshores hi anem i els traiem pel balcó amb l'autoescala o amb cordes.

I què us diuen?

— Demanen disculpes. "Ho sento, ho sento".

El moment més dur que recordes.

— La mort dels companys del GRAF a Horta de Sant Joan.

Un moment feliç.

— Una parella d'avis. Vam estar tota una nit d'hivern buscant-los. Vam pensar que no la podrien passar... i ens els vam trobar que havien caigut a uns esbarzers, estaven mig despullats i abraçats.