Joan Subirats: "M'agradaria que Colau es tornés a presentar a les eleccions, i la veig amb ànim"

Fa deu dies que Joan Subirats va fer públic que deixava de ser tinent d'alcalde de Cultura i Educació de l'Ajuntament de Barcelona. El que va ser el número 2 de Colau va fer coincidir la jubilació forçada com a catedràtic de ciències polítiques amb la renúncia al càrrec al govern municipal.

Com ha sigut el viatge de la teoria a la pràctica?

— Doncs des del meu punt de vista positiu, és a dir, si faig un balanç d’aquests quatre anys, crec que puc dir que ha sigut positiu. M’he dedicat a estudiar ciència política, a parlar de polítiques públiques, a parlar d’administració pública, a parlar de gestió pública... I aquests són els meus camps d’especialització a la universitat. Evidentment, he anat descobrint que no tot el que explicava a classe era exactament igual com altres coses sí que eren iguals, però potser exageradament. I després també és veritat que és una experiència interessant perquè pots tirar endavant iniciatives noves i pots veure com avancen. La capacitat de transformació, que és un element que la política té, la trobo positiva. Per a mi ha sigut interessant, també una mica esgotador, però interessant.

El seu nom es va posar damunt la taula per ser ministre d’Universitats a finals del 2019 quan Pedro Sánchez va formar govern amb Pablo Iglesias. Què va passar?

— Doncs que van escollir el senyor Manuel Castells.

Li hauria agradat? 

— No dic que no, és a dir, soc una persona curiosa. I de la mateixa manera que em va interessar conèixer de prop l’experiència de fer política de manera pràctica i activa a l’Ajuntament de Barcelona, doncs conèixer el consell de ministres i el sistema de funcionament de l'Estat també m'hauria agradat. Però les circumstàncies no hi van acompanyar.

Ada Colau li va dir: "Sisplau, Joan, no te'n vagis a Madrid i queda’t al meu costat"?

— No era una decisió que hagués de prendre Ada Colau, l’havia de prendre el president del govern [espanyol]. Jo tenia un compromís amb Ada Colau d’estar-me almenys dos anys fins al final de la meva trajectòria universitària aquí i així ha sigut. Evidentment, aquest compromís el volia complir també i, per tant, no hi havia un desacord en relació amb el fet de continuar o no. 

Avui la notícia de portada de molts diaris és el baròmetre municipal. El segon problema per als barcelonins enquestats és la gestió municipal, tota ella, sense entrar en detalls. És un suspens general? 

— Si no vaig mal encaminat eren el 8,7% dels enquestats els que van decidir que era el segon problema. Jo, si llegeixo l’enquesta, diria que hi ha una dispersió brutal de temes, és a dir, no hi ha cap tema que concentri l’atenció dels ciutadans de manera que diguis: "Ostres, aquí tenim un gran problema". Des del meu punt de vista, no és un suspens general, perquè el 92% de la població no va dir que la gestió municipal era un problema.

També suspèn l’alcaldessa per quarta vegada consecutiva i a més empatada amb Jaume Collboni, amb qui s’enfrontarà a les eleccions. I, a més, diu que Esquerra seria la força que guanyaria les eleccions. Si sumem tot això, aleshores no deuen estar en el seu millor moment.

— Som al juliol del 2021. Han passat dos anys i en falten dos més. L'enquesta s'ha de valorar com un senyal. Es va fer en el moment en què hi havia tot el procés de les eleccions a la Generalitat i hi ha un cert contagi de la preponderància dels uns i dels altres. No em sembla que siguin especialment greus els resultats.

Quin és el gran projecte que poden compartir amb tota la ciutat, amb la resta de grups?

— Jo diria que una ciutat que es preocupa per la cura de la gent, que es preocupa per reduir les desigualtats, que es preocupa per tenir un model de ciutat innovadora, creativa, vinculada als temes de recerca, als temes de ciència, que doni una perspectiva de futur a la gent, que no n'expulsi els habitants i que sigui capaç de trobar i d’oferir habitatge a preus raonables a la gent, que mantingui una bona connexió amb l’espai metropolità i que, per tant, generi aliances amb el que és l’espai natural de la ciutat. És la voluntat clara de la ciutat i d’aquest projecte. Crec que Barcelona és cada vegada més situada en el context internacional de les ciutats més importants d’Europa.

I per això cal ampliar l’aeroport?

— Si vostè va a Tòquio, aterrarà a 70 quilòmetres del centre de la ciutat, i si vostè va a Milà, tardarà tres quarts d’hora a arribar al centre. A Barcelona tenim la sort de disposar d'un aeroport a un quart d’hora, però que és al mig d’un parc agrari, d’una zona d’aigua que permet la nidificació d’ocells i que manté un espai natural bastant insòlit al costat d’una gran ciutat. Crec que podem trobar un equilibri en el qual mantinguem la capacitat de ser un hub internacional, que entenc que la importància del que vostè assenyala és que hi hagi molts vols directes, i al mateix temps articular-lo més clarament, per exemple, amb Girona i Reus. ¿Podem fer que els vols de radi més curt, de dues hores, puguin començar cada vegada més a ser intercanviables amb tren? Crec que és possible. No entenc per què l’única alternativa que tenim de cara al futur sigui exactament la contrària a la que des del punt de vista ambiental s’està treballant també en altres àmbits.

Parlem de l’Hermitage, que entra clarament dins el seu negociat. Fa unes setmanes l’arquitecta Maria Sisternas va publicar un article a l’ARA en què exposava que ciutats d'arreu del món resolien processos semblants al revés del que ha passat a Barcelona: “Les ciutats escriuen què hi volen, i obren concursos de projectes amb més o menys incentius segons la viabilitat d’atreure-hi inversions”. 

— La cosa no ha anat així: l’autoritat del port va proposar un canvi de qualificació urbanística per a aquell espai. L’Ajuntament el va acceptar perquè també incorporés una dimensió cultural i va condicionar aquest conveni al fet que l’Ajuntament acceptés el tipus d’activitat que s’hi fes. Llavors va aparèixer el projecte de l'Hermitage, que feia molts anys que hi era, que havia tingut diverses possibilitats. El port no va plantejar mai que es fes un concurs, sinó que va venir amb el fons d’inversió i els 50 milions que prometien. Jo celebro, hauria celebrat, la possibilitat que el port hagués plantejat a la ciutat fer un concurs obert sobre iniciatives possibles. Però no va ser així. El que es va plantejar va ser la presència d’una franquícia del museu de l’Hermitage.

I vostès què volen?

—  Ja ho hem dit, en part. Primer, que la responsabilitat és del port, però nosaltres hi podem arribar a un acord. Per exemple, ha aparegut l’opció del Liceu, que ja és un canvi important, però ja han dit que en aquell espai no hi cap una òpera experimental com la que volen fer. S'hauria de canviar la qualificació urbanística i ampliar-lo cap a fora, i això seria una possibilitat. El port pot engegar el tràmit per canviar allò i veuríem si té sentit o no, seria sobre la base de sacrificar la Facultat de Nàutica, que anava en aquell espai. Va aparèixer una possibilitat de fer una alternativa, que era el Urban Tech, un espai que relacionés la innovació en el camp tecnològic amb tota la lògica de les polítiques urbanes. D'alternatives en poden sortir, i des de l’Ajuntament no bloquegem el procés. Tinc la sensació que la nova direcció del port repensarà les coses, ja ho veurem.

Parlant de futur, Ada Colau es presentarà a les eleccions del 2023?

— Ho ha de decidir ella. Personalment m’agradaria que s'hi tornés a presentar i que tornés a guanyar. Crec que els tretze anys que va ser Pasqual Maragall alcalde van fer que la ciutat recuperés molts dels elements perduts durant el franquisme i es va fer ciutat. Crec que si hi hagués dotze anys d’Ada Colau canviaria l’agenda de la ciutat en positiu. La veig amb ànim i amb força i, per tant, no m’estranyaria que s'hi acabi presentant. Però és ella qui ho ha de decidir.