“No es tracta d’anar veient les coses, sinó de mirar-les”

Joan Ramon Bonet (Palma, 1944) té moltes històries paral·leles en la seva llarga trajectòria com a fotògraf. Fill del periodista Joan Bonet, es va iniciar com a cantautor als anys 60 i va ser el primer illenc a incorporar-se a Els Setze Jutges, col·lectiu al qual posteriorment va introduir la seva germana, Maria del Mar Bonet. Ell havia estudiat marina mercant i es va embarcar, per això la seva participació al col·lectiu que va impulsar la Nova Cançó va ser intermitent. Després de compondre una dotzena de temes i enregistrar tres discos, amb la dissolució d’Els Setze Jutges Joan Ramon Bonet va deixar el món de la música per dedicar-se a la fotografia. Aprofitam l’exposició que té al museu modernista de Can Prunera, a Sóller, per parlar amb un fotògraf que sobretot ha mirat art i artistes, però no només.

Per fer servir el títol de la seva exposició a Sóller, quina és La mirada del fotògraf?

La meva és una mirada diversa a l’ésser humà i per fer visible allò que moltes vegades és inaccessible o està silenciat. En el cas d’aquesta exposició, és una mirada al món de setze artistes de les illes, a través de retrats que he anat fent en diverses èpoques i que es mostren al costat de les obres que cadascun té a la col·lecció del museu de Can Prunera. He après molt apropant-me al treball dels artistes. He pogut apreciar la seva força i també la seva manca. I no parlo de força física. Recordo Joan Miró que, poc temps abans de morir, tenia preparades unes teles molt grans que físicament no podia abastar. Jo feia fotos al taller de Son Boter. Miró havia agafat un paperet dibuixat, molt petit, i una xinxeta, i l’havia clavat sobre aquella immensa tela blanca. No tenia forces, però aquell era un quadre immens.

D’on ve el seu interès per l’art?

Vaig néixer en una família que escrivia, tant el pare com la mare. I tenien molts amics artistes. De petit, jo els coneixia pel seu nom. El meu pare pintava; la Maria del Mar també pinta i fa ceràmica; en canvi, jo mai he sabut agafar un llapis. Però l’art m’ha donat el viure. Sempre he mirat pintura. No només això, sinó que m’ha interessat observar com la treballen els pintors, d’aquí la meva passió per entrar als estudis dels artistes, sense molestar.

Un vessant important del seu treball ha estat la fotografia d’obres d’art per a catàlegs, llibres o registres de museus. Què n’ha après?

Sí, he treballat molt en aquest àmbit, que ara segueix el meu fill David. S’ha de dir que reproduir art no és el mateix que fer fotos. És un ofici que t’absorbeix -has d’estar al servei de l’obra- i que t’obliga a ser tècnicament perfecte. Fins i tot ara, que es poden retocar amb programes digitals, has de saber que amb el Photoshop o amb qualsevol altre programa no arreglaràs un quadre que, prèviament, has il·luminat malament. Qui s’ho pensi, va equivocat. En tot cas, si en aquesta feina no hi hagués hagut la part vivencial, del contacte amb els artistes, la tècnica per si mateixa no m’hauria interessat.

¿Encara prefereix la fotografia analògica a la digital?

A mi m’interessa més treballar amb negatius que no amb càmera digital, que també faig servir. Tiro manco fotos i m’hi fixo més. No és millor una cosa o l’altra, simplement fotografies diferent si primer mires. I és que per a mi és molt important ser conscient que no es tracta d’anar veient les coses, sinó de mirar-les. Amb l’analògica tinc la foto al cap, trio el que m’interessa, no vaig provant si em surt una bona foto. De cap manera voldria que això sonés com una crítica. Si fos jove o fotoperiodista, seria diferent.

Disculpi si vaig mig segle enrere, al temps en què vostè era el número onze d’Els Setze Jutges. Com contempla ara aquella època?

Per a quasi tots els que en fèiem part era un moment inicial, d’amistat i de molt voluntarisme. Volíem portar la nostra llengua a la música i, tot i tenir la censura i la Guàrdia Civil sempre a sobre, ho vam aconseguir. També teníem persones que ens ajudaven molt, com el Salvador Escamilla. Si no hagués estat perquè sempre convidava un de nosaltres al seu programa, no sé si l’exemple d’Els Setze Jutges hauria proliferat. Va ser una aventura curta però intensa. Està bé que es dissolgués perquè era necessari que els integrants que ho volguessin es professionalitzessin. Ni podíem ser tots d’Els Setze Jutges (Raimon no ho era, però hi era molt proper), ni el grup es podia eternitzar. Les coses només de capelleta no funcionen.

L’any passat es complien 50 anys de la seva cançó No serem moguts. La considera vigent?

Absolutament. O no ho són el Què volen aquesta gent? de la Maria del Mar i tantes altres que ens porten a una altra època i a la vegada a la que estem vivint ara?

Què és Maria del Mar Bonet per al seu germà?

Em sento molt orgullós d’ella, i no és només orgull de germà. Per a mi, la Maria del Mar és la millor veu de la Mediterrània. A més, en aquest sentit, ha fet una tasca immensa d’agermanar i enfortir les cultures mediterrànies. Nosaltres som mediterranis per damunt de tot, però hi establim poquíssima relació. El centralisme ha volgut afeblir aquesta identitat. Amb la cultura, l’Estat ha fet el mateix que amb el corredor mediterrani.