Joan Majó: “Entre la digitalització i la desregulació, la societat és una casa de bojos”

BarcelonaAra que hem celebrat el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra, els especialistes han remarcat que qui va ordenar la llengua va ser un enginyer. O sigui, ¿que tenir el cap moblat com un enginyer no és cap tòpic?

A la meva època, els exàmens no eren preguntes, eren problemes, i podies tenir llibres. Quan et passes vuit anys resolent problemes, al final, això marca. Els enginyers resolem problemes, i això crea unes estructures mentals, que deuen tenir alguns inconvenients però que fan que et posis davant una situació, l’analitzis i busquis la manera d’enfrontar-t’hi.

Com era l’electrònica de finals dels anys cinquanta?

Ja es veia que això del transistor tenia unes grans potencialitats. I el primer IBM que hi va haver a Barcelona va venir a l’escola d’enginyers. Eren molts armaris de costat, però ja es veia que l’important no era la màquina, sinó que aquells armaris permetien transformar en zeros i uns qualsevol informació. Però per tenir un element que pogués estar a 0 o 1 necessitaves una vàlvula, i havien descobert una manera que pogués ser un transistor, un petit trosset de silici, que, en aquell moment, només servia d’amplificador de les ràdios. Aquell IBM feia càlculs, sobretot, i no tenia el que ara entenem per pantalla. S’encenien i apagaven llumetes.

I aleshores vostè funda l’empresa que a començaments dels 60 fabrica els primers ordinadors d’Espanya. ¿En deien així, “anem a fabricar ordinadors”?

No, dèiem “anem a fabricar mecanismes automàtics” o “automatismes”. Substituíem els armaris amb vàlvules i relés per una placa amb transistors. En aquella època no havien començat els xips, i cada transistor l’havies de posar un al costat de l’altre i soldar en una placa de material plàstic amb estany i un soldador que feia pudor de cremat. Així que van sortir els xips, dins d’un xip hi cabien milers de transistors. Quina és la diferència? El transistor era un trosset de silici que feia de transistor. El xip era un tros gros de silici en el qual hi anaven gravant tots els transistors i connexions. D’aquelles màquines en dèiem “facturadores”, perquè eren molt útils a les empreses, però en realitat eren miniordinadors.

En l’ambient industrial de l’Espanya de l’època, vostès devien semblar una mica marcians.

Home, hi havia una empresa bastant important que era Enclavamientos y Señales, que feia els semàfors. Un dels fundadors era un dels catedràtics que vaig tenir, Gabriel Ferraté, que després va ser el creador de la UOC. Ara, no era una situació tan endarrerida la de l’electrònica espanyola. Hi havia sis o set fabricants de televisors a Espanya, tots a Catalunya: Inter, Lavis, Iberia, Elbe... A Catalunya hi havia un caliu del món de l’electrònica en la transmissió d’imatges.

I després va estar a l’empresa que va fabricar els primers sistemes electrònics per pagar el peatge de les autopistes.

Sí. Quan es va construir l’autopista Montgat-Mataró, la primera d’Espanya, es va haver de comprar als EUA la maquinària per fer el peatge, i per a això vaig crear l’empresa Sistemas de Peaje SA amb un soci americà. Jo tenia una part i ells la majoria. L’autopista la va inaugurar Laureano López Rodó, ministre del govern de Franco, que va tirar la peça de cinc duros en aquell cistell de plàstic davant de tots els periodistes. Doncs bé, jo estava sota la màquina i quan vaig sentir el clinc-clinc, vaig obrir la barrera manualment, pel que pogués ser. Allò va anar tan bé que vaig pensar que aquella maquinària la podíem fer nosaltres amb transistors i no amb relés que anessin pujant i baixant. Vam posar màquines a l’autopista bascoaragonesa. I llavors els americans van demanar-me d’exportar-ho als Estats Units, i les màquines dels peatges de l’autopista que va des de l’aeroport de Boston a Boston eren nostres. Al cap mig any em van demanar que n’instal·léssim una en una autopista a Veneçuela, a Maracaibo. Ens van dir que els muntadors portessin això i allò. I al final deien: “I que no s’oblidin de portar cada un una pistola”.

I els ascensors?

Igual. Vam substituir els relés per un trosset d’electrònica. I vam instal·lar allò que en dèiem “un ascensor que té memòria”. El primer va ser al carrer Tuset, en un edifici que encara existeix i és propietat de Quimidroga SA.

I llavors l’electrònica es troba amb la política. Com va anar això?

Cal dir que la meva preocupació personal de sempre era, per una banda, la tecnologia, i de l’altra banda, assegurar que la tecnologia servís perquè la gent visqués millor, no només perquè les empreses guanyessin més diners. Tenia una preocupació, no me n’amago, més que social, socialista. La prova és que quan vaig acabar enginyeria vaig fer ciències polítiques a Madrid, que no vaig acabar perquè me’n vaig anar als EUA.

Què volia descobrir vostè, a ciències polítiques?

Com s’havia d’organitzar el món perquè la riquesa i el benestar es repartís d’alguna manera. Aquesta inspiració em venia del missatge cristià. En aquella època hi havia Cristianos por el Socialismo, de l’Alfonso Carlos Comín, el pare del Toni Comín. L’Alfonso també era enginyer industrial. I després també em va influir conèixer en Pallach, que tenia la dimensió socialista i la dimensió catalana que jo buscava. Quan el 1979 es van convocar les primeres eleccions municipals, em van demanar que em presentés per a alcalde de Mataró. Jo ja no hi vivia, però pensaven que un home de la petita burgesia de Mataró no espantaria i vam guanyar. Vaig posar una condició: com que haurem de pactar, no estic disposat a pactar només amb el PSUC o només amb CDC. I vam fer el primer tripartit.

I després el fan ministre d’Indústria.

Vaig arribar-hi primer com a director general d’Electrònica, em va proposar el Miguel Boyer, que era ministre d’Economia, al qual coneixia de l’INI, de quan jo estava a Telesincro, fabricant ordinadors. Jo era “ aquel ingeniero catalán ”. Vam redactar el Plan Electrónico e Informático Nacional, i ens vam dedicar a drassanes, forns, mines que havien quedat obsoletes. Amb diners públics es construïen vaixells que no es necessitaven per a res. Quan vaig ser ministre em van dir que era el propietari amb més vaixells d’Espanya. Va ser l’època que vam negociar la vinguda a Espanya de Hewlett Packard, ampliar IBM, ATT va fer la fàbrica i, sobretot, vam vendre Seat al grup Volkswagen.

I el salt a ministre com va anar?

Solchaga va passar a ministre d’Hisenda, quan Boyer va deixar la cartera perquè se’n va anar a viure amb la Isabel Preysler, que havia sigut la primera dona del Julio Iglesias. Sempre dic que en part vaig ser ministre perquè la Isabel Preysler es va embolicar amb el Boyer.

Allà sí que va tocar poder.

Sí. Amb una excepció: així com al sector industrial el ministeri comptava molt, en el sector energètic li costava molt més, perquè el poder de les empreses d’energia espanyoles era molt important. Era l’època en què es van haver de tancar algunes nuclears perquè n’havien fet massa. I el vam pagar entre tots, aquell tancament. Això demostra la força que tenia.

¿Ara, si fos a fer, cap a on dirigiria la política industrial?

Deixi’m que comenci per més amunt: es va crear el salari mínim, sí, però sempre he pensat: “Quina putada (amb perdó) que no haguéssim creat també el salari màxim”. Ens hauríem estalviat molts dels problemes que hem tingut després. Això era la socialdemocràcia. Però hem anat al revés: paguen més les rendes del treball que les del capital, s’ha suprimit l’impost de patrimoni i el de successions. ¿La conseqüència de tot això? La recaptació baixa, s’ha d’apujar algun impost. Quin? L’IVA. Pagar un 10% o un 20% del que gastes, si una persona tot el que guanya ho gasta, és un impost del 20%. Si una persona gasta només el 20% del que guanya, paga un 20% d’això i la resta res. I, finalment, la desregulació total del mercat financer. La desregulació dels mercats i la llibertat de moviments és un tema polític, però real. Que vostè pot agafar i marxar a Suècia demà, no n’hi ha prou dient-ho. Cal tenir diners per anar-hi, saber suec, etc. Hi ha dos elements en els quals això no passa. Aquelles dues coses que es poden posar en forma de bits: el mercat de la informació i el mercat dels capitals. Que com que el mercat financer és global, i en canvi la política regulatòria és local, el mercat financer se’n fot dels estats. Jo no estic en contra de la globalització, però el gran error dels estats europeus és no entendre que la globalització té guanyadors i perdedors locals i se’ls ha de compensar. Cal que desapareguin els paradisos fiscals i que hi hagi uns impostos que afectin les transaccions no productives.

De tots els avenços electrònics que ha vist, quin l’ha impressionat més?

Haig de dir que m’imaginava que el telèfon mòbil podria arribar a ser el que és, que provoqués aquest immens augment de connectivitat. I el que ha sigut fonamental ha sigut la digitalització, convertir la informació en 0 i 1, les imatges en 0 i 1, tot el que vulguem transmetre en 0 i 1. I, a més, la connectivitat. Les dues coses expliquen el món d’avui. En l’únic que estic en contra és que aquesta nova situació ha vingut molt de pressa. No hem preparat la societat ni des d’un punt de vista de costums ni de regulació per al que això porta. Entre la digitalització i la desregulació, és una casa de bojos. És com si haguéssim dit que a les carreteres no cal posar-hi límits de velocitat, que la gent, quan vegi que es moren moltes persones, ja frenarà. Amb els telèfons estem fent això, ara. I crec que l’estat, tal com l’entenem ara, s’anirà fonent, per dir-ho així.