Joan Francesc Mira: “La canallada més gran va ser treure’ns el nom: País Valencià”

Professor, com estem?

Passablement bé, dadas la edad, sexo y condición.

Així que amb el País Valencià hi manté una relació “apassionada, esgotadora i sovint frustrant”.

Apassionada perquè des dels meus 18 anys és una espècie de passió, un lligam que no és aquella fidelitat bàsica amb el teu lloc d’origen, sinó un interès actiu. He participat en tota classe d’organitzacions. Frustrant perquè quan tens un ideal i veus que no hi arribes, és com estar molt enamorat d’una senyora guapíssima però amb qui mai pots arribar al final.

La seva aproximació al País Valencià deu ser la mateixa que Prat de la Riba va tenir amb Catalunya.

Recordo una frase del meu amic Joan Fuster quan va aparèixer Crítica de la nació pura : “Aquest és un dels llibres més importants que s’han publicat des de Prat de la Riba”. I després es va estar així pensant i va dir: “No, és més important que Prat de la Riba”. Havia fet una reconsideració conceptual. És importantíssim, en una ciència de tipus social, elaborar un sistema d’interpretació d’aquesta hipotètica realitat nacional.

A què li diuen nació, els valencians?

Mirem la Renaixença a Catalunya. Arriben a una consciència: “Ostres, no som una simple província espanyola perquè tenim una història política compacta i clara, una llengua, una literatura, la volem tornar a tenir”. Era el que passava simultàniament a mig Europa, que estava formada per 3 o 4 imperis més França i Suïssa. Tot això es va convertir ràpidament en 7 o 8 o 15 estats després de 1920, i més estats encara després de 1945 i encara més després de 1989 i 1990, quan cau el Mur. Això dels nacionalismes, a Europa, és la contemporaneïtat. Ben al contrari del que diu la meitat, o el 99,9%, de la premsa de Madrid, que són una banda d’ineptes i indocumentats ignorants: “ Esto es una cosa arcaica, superadlo ”. ¿Però vostè ha estudiat la història d’Europa?

¿I això per què no ha passat al País Valencià?

Primer, perquè la història i la composició social i cultural del País Valencià és diferent de la de Catalunya. És un dels pocs territoris d’Europa amb partida de naixement. Estem parlant de 1238-1240, quan es fa la institucionalització del regne. Jaume I traça unes fronteres i crea un regne. Que fixa’t que és un regne de València, o sigui de la ciutat, i sempre s’ha dit la ciutat i Regne de València.

O sigui, les condicions històriques estan donades.

Sí, però a partir dels segles VIII, IX i X, lentament, Catalunya va creant una societat pròpia diferenciada. És la societat que a poc a poc va prenent consciència que són catalans. Després crea una espècie d’estat, una institució comuna col·lectiva. És normal a Europa: primer hi ha els francs i després hi ha França, primer hi ha els anglosaxons i després hi ha Anglaterra, primer hi ha els catalans i després Catalunya, primers hi ha els castellans i després Castella. Al País Valencià no, primer hi ha el país i després hi ha institucions, territoris i regne, i després comença a haver-hi valencians, que al principi són colonitzadors. Aquella població original, de majoria catalanoparlant, amb unes minories d’aragonesos i també occitans i gascons, s’integren ràpidament i comencen a parlar català tot i tenir cognom aragonès. S’hi ha incorporat immigració durant segles i segles. Per tant, és difícil que allò tingués una consciència de poble diferenciat. I, a més, Catalunya té unes institucions amb una força molt real durant els segles XVI i XVII, i manté una resistència repetida que crea consciència: la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió. Fins al 1714 hi ha hagut una resistència continuada. València ha patit la història, no l’ha protagonitzat. Per tant, la gent no ha pogut expressar una lleialtat valenciana visible en fets de tipus institucional.

Això és el que fa que Joan Fuster digui: “El valencià present que no és carn ni peix, o que té una deficiència obscura en la seva constitució col·lectiva”.

Sí, però això són metàfores i al·legories. A mi m’agrada fer observació i descripció, i després interpretació. L’única festa de contingut històric remot que s’ha mantingut és el 9 d’Octubre, perquè és com qui celebra el seu aniversari. L’única cosa que la gent ha dit és que parlen valencià. Des de Vinaròs, on parlen una classe de valencià que no es pot diferenciar ni amb microscopi del que parlen a Tortosa, fins a Elx, que parlen una altra classe de valencià. I a Albacete i a Aragó quan venien a València deien “ Ir al reyno ”. I la gent de l’Alt Maestrat diuen “Mira, allí està la frontera”.

¿Els anys d’autonomia han servit per renacionalitzar la societat?

No, però per crear aquella consciència col·lectiva sí. Hi ajuda que existeixi una institució que coincideix amb els límits històrics del territori. L’any 1936, durant la República, hi havia un Estatut d’Autonomia a punt d’aprovar quan es va produir el cop militar. Per això no som nació històrica.

Al País Valencià li han negat el nom, li han dit Comunitat Valenciana i fins i tot li han tret el Valenciana i l’han deixat en Comunitat.

Aquesta és la canallada més gran que ens han fet. Quan Alfonso Guerra i Joan Lerma, que després va ser president de la Generalitat, van veure que, després del cop d’estat del 23-F, les següents eleccions -les del 1982- les guanyaria el PSOE per majoria absoluta i no dependrien de ningú, no van voler esperar a tenir la majoria absoluta per aprovar l’Estatut, perquè això els hauria obligat a aprovar un Estatut amb cara i ulls i amb el nom del País Valencià. El van aprovar abans per poder dir: “És que hem hagut de pactar amb la dreta perquè no tenim prou vots”. I llavors, amb aquesta excusa, van fer una sèrie de claudicacions, entre les quals la del nom. Tot vingué de l’obsessió d’un sector de la dreta, que descobreix que això de País Valencià és molt perillós. Però del 1976 al 1981 fins i tot els del PP deien País Valencià amb tota tranquil·litat.

Després de l’allisada del pas del PP pel Consell, era com regenerador veure el president Ximo Puig, l’altre dia, condecorant Raimon i les víctimes de l’accident del metro.

El Ximo Puig és una altra cosa. Un home que quan cal diu País Valencià o que agafa l’himne regional (“Per ofrenar noves glòries a Espanya”) i diu: “Ja estem farts d’ofrenar les glòries a Espanya!” És important, hi ha tot un cert sector de la població que de sobte es pregunta: “Què passa?”

¿I quina relació creu que té la societat valenciana amb Catalunya?

És que no es pot generalitzar. A Catalunya, fins i tot els polítics, inclosos els que diuen Països Catalans, quan diuen “nació” pensen en Catalunya fins a Amposta. Per tant, allò que diuen els anticatalans que els catalans ens volen absorbir és una pura fantasia, entre altres coses perquè als catalans no els importen un rave els valencians.

Si Catalunya acabés sent un estat independent, ¿el País Valencià en sortiria perjudicat en alguna cosa?

Jo crec que no, però cadascú pot pensar el que vulgui. Les conseqüències pràctiques crec que serien irrellevants. ¿Que no poden passar els trens o què? ¿O els cotxes d’Almussafes o les taronges? Això són collonades. Ara, ¿la societat valenciana percebria Catalunya com un element d’estímul, d’imitació, o com un element hostil?

Que un 48% voti explícitament independència, ¿què li diu de la nació dels catalans?

Primera qüestió: la gent que forma aquest 48% no han anat a votar explícitament independència, han anat a votar una coalició de 2 partits a un dels quals han votat tota la vida, CDC o ERC. No dic que aquesta gent no siguin partidaris de la independència, però no han votat per la independència, han votat per aquests dos partits. Hi estan a favor? Evidentment. ¿I tots els que no han votat això vol dir que estan en contra de la independència? Tampoc n’estic segur. Ara bé, hi ha una cosa que encara és més important, i la premsa de Barcelona en parla molt poc: els factors d’identificació etnonacional.

Què vol dir això?

Recordo una de les expressions, des de la pura ignorància apocalíptica, del pseudoprofeta Pablo Iglesias: “ Los hijos de los andaluces y los extremeños ”. I la Catalunya obrera va votar, i el Pablo Iglesias no s’ho esperava: he agafat tots els resultats electorals municipi per municipi, i allà on hi ha hagut un augment espectacular de Ciutadans coincideix matemàticament, geogràficament, amb les poblacions o barris on la majoria és d’origen immigrat i bàsicament castellanoparlant. Aquesta vegada han votat en clau d’identitat pròpia: “Jo què sóc: català o espanyol espanyol?” Pablo Iglesias pensava que votarien esquerra, i han votat Espanya. És el que ha donat a Ciutadans un resultat espectacular.

¿I creu que la narrativa catalana es nega a veure-ho?

Sí, perquè no és políticament correcte, perquè se suposava que la societat catalana havia incorporat a la seva consciència d’identitat col·lectiva tota aquesta població d’origen exterior. Bé, doncs resulta que ells no ho pensen i voten Ciutadans perquè la seva ideologia no enganya ningú. Cada cop que connectaven amb Ciutadans durant la nit electoral sortien cantant entusiàsticament el “ Yo soy español, español”. Per tant, sí que ja s’està produint una certa fractura de tipus identificació nacional. Fractura en el sentit d’una ratlla que s’ha format al mig de la gent i de la qual la gent abans no tenia consciència. Una gent que, quan ha aplicat un principi d’identificació personal a una opció electoral definida en aquests termes, no vol distanciar-se d’Espanya perquè se sent espanyola.

Deixi’m que abusi i li demani un consell per mirar d’abordar la realitat catalana.

Claredat de les idees i instruments d’anàlisi clars, no contaminar les explicacions, ser apassionadament objectius i no enganyar la gent intentant difondre esperances il·lusòries. Dir a la gent que això és difícil, que s’haurà de fer un esforç, i que si són capaços de resistir-ho, el més probable és que això tingui, per dir-ho així, un final feliç.