“Joan, dóna’m alegria!”

A les quatre de la matinada el Barri Gòtic de Barcelona fa olor de colònia fresca i cervesa rància. Sobretot, de cervesa rància. Les Rambles s’omplen de venedors de cervesa-beer, rialles exagerades i més d’un turista desemparat que camina sol en ziga-zaga i que d’aquí uns anys explicarà aquesta nit com aquella gran nit a Barcelona. Aliè a la nit i a la faràndula, un home petit i arreglat surt d’un taxi amb cara d’adormit. S’acomiada del taxista amb un somriure i entra decidit per la portalada del mercat de la Boqueria. Uns minuts més tard, entre la foscor dels passadissos, s’obre una llum ataronjada que anuncia: Bar Pinotxo. A poc a poc l’home fa rodar les taules a la vora de la barra, les col·loca amb cura i se’n torna cap a dins.

Són quarts de quatre de la matinada i el Juanito entra al bar on esperarà una hora assegut per aixecar les persianes. “Fa uns anys ho feia diferent: obria cap a les tres de la matinada i el bar s’omplia dels treballadors dels cabarets i de la ràdio que venien a fer un mos abans d’anar a dormir. Així també vaig aconseguir que els de La Cubana em regalessin una armilla de flors!”, somriu.

Famós per l’armilla

Ara és més tard i l’audiència és menys folklòrica, però el Juanito continua tenint clientela esperant. Entre setmana li arriba esglaonada, habituals que desfilen amb els ulls clucs i prenen el mateix de sempre perfilant una barra de silencis i sorolls de cafè similars als de la cuina d’una família quan s’acaba de llevar. A les sis en punt del matí s’obren les portes del mercat i la clientela augmenta al mateix ritme que la claror del dia i les olors de les parades. L’oferta més famosa de la ciutat pinta el mercat dels mercats. A quarts de vuit les estovalles de paper onegen amb la brisa d’uns cigrons amb botifarra negra i es reparteixen per la barra entre ampolles de cava i els xuixos de crema que el Juanito ofereix amb la il·lusió de qui els acaba de descobrir.

Dues australianes fan cua, esperant poder seure a la barra:

-Creus que és ell?

-Home, no en tinc cap dubte, mira l’armilla!

Uns metres més endavant, una parella d’argentins treuen el cap entre els comensals: “ Juanito, Juanito! Usted es famoso en Argentina! Te podés tirar una foto con nosotros?” El Juanito s’hi acosta, aixeca els braços amb els polzes amunt, mira a càmera i il·lumina el públic amb el millor somriure de Barcelona; això ho farà unes seixanta vegades durant el dia, i després de cada clichaurà contribuït un cop més a omplir un àlbum que fa 80 anys que va començar. El primer record de la Boqueria que té el Juanito és de quan tenia sis anys. Molts dies, després de l’escola, comprava un quilo de diaris per repartir entre les parades del mercat, perquè en fessin paperines. Cada vegada que en venia un feix, se’n quedava cinc o sis pàgines, fins que després de molts quilos venuts aconseguia acumular-ne un de sencer, del qual es quedava tots els guanys. I el mateix feia amb les ampolletes de colònia que venia a les peixateres. Una vegada havia complert amb la dosi de picaresca pròpia, anava a ajudar la mare al bar que tenia al fons del mercat.

“La meva mare va ser la primera que va cuinar dins d’un mercat a Barcelona. A l’hora de dinar venia el carnisser i li demanava si li podia passar un bistec per la planxa perquè així no havia d’anar fins a casa a dinar. I quan els clients van veure com ho feia van pensar el mateix. I la història es va repetir amb la carn d’olla i el millor caldo que he tastat a la meva vida. Primer venia el de la cansaladeria i li portava una botifarra perquè l’hi bullís, l’altre li portava una mica de pollastre, la verdulera unes pastanagues, i anar fent. Abans tot anava així”, resumeix.

I continua: “Els del mercat érem una família. Quan algú del passadís tenia un problema, tots el teníem. Venien a la barra i em deien: «Joan, dóna’m alegria!» Però ara d’aquests gairebé no en quedem. Igual que la dona del cistell, que cada vegada ve menys. Abans tots estimàvem el mercat, però ara sembla que tothom va a la pela. Ja sé que sóc un romàntic, però els detalls fan que la gent torni, començant per servir sempre producte de la millor qualitat i procurant que no s’adonin que estan asseguts en un tamboret”.

Un xiringuito

I ho aconsegueix. Durant les més de 13 hores que els seus 81 anys es desplacen en horitzontal en un bar que fa 1 metre d’ample per 12 de llarg, el Juanito arrasa. Li és indiferent que qui demani el cap-i-pota sigui Ferran Adrià, Arzak, Arguiñano o l’australiana de torn. El Juanito desplega el seu arsenal d’encant i aconsegueix que els seus plats i el seu somriure continuïn traspassant fronteres. Del Bar Pinotxo se n’ha parlat a les pàgines internacionals més importants: del New York Times al The Guardian, la Lonely Planet i la CNN. Les seves armilles han visitat pantalles i menjadors de tot el món i alguns vénen a Barcelona per tastar els seus cigrons amb botifarra negra. Però el que fa que el Juanito sigui el Juanito no és això, sinó que continuï tenint cura del mercat quan ningú el veu, estimant-lo com els de sempre i sense oblidar que, com diu ell, al final el Pinotxo només és un xiringuito en un mercat.