Joan B. Culla: “No ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns”

Els temps estan canviant, i els nous no li agraden gaire.

Visc una mica extraviat al segle XXI. Procuro adaptar-m’hi, però el segle de Twitter, definitivament, no és el meu. No entenc aquesta necessitat compulsiva de fer una foto del plat que estàs menjant en un restaurant o de dir qualsevol bestiesa. Com cantava en Raimon, jo no soc d’eixe món.

¿En què consisteix ser un home del segle XX?

La formació acadèmica era relativament sòlida. No idealitzo el passat, però les carreres universitàries als anys 70 tenien més consistència que ara, i els alumnes hi arribaven més madurs. També té una cara negativa: les males condicions materials de vida, d’habitatge, de manca de calefacció o de quarto de bany, eren generals al Clot, on jo vivia, al Poblenou, a Sant Andreu i als barris obrers de la perifèria de Barcelona. La Bonanova era com si fos el planeta Júpiter.

Li confesso que l’escena de la nevada del 62, quan els seus pares i vostè es fiquen al llit després de dinar per no passar fred, m’ha colpit.

Víviem sota terrat, havia nevat mig metre, el pis era com una nevera i no teníem calefacció.

¿Quan va veure la primera bandera catalana?

Va ser el 1967, l’endemà de la mort de Fèlix Millet i Maristany (el pare, eh?), a la balconada del Palau de la Música, perquè ell era el president de l’Orfeó Català, i la junta havia demanat al Govern Civil un permís especial per posar-ne una a mig pal amb un crespó negre. Jo anava a La Salle Condal, que és just al davant.

Sabia què era?

Sí. A casa el meu pare m’havia transmès, sense cap sermó adoctrinador, una catalanitat de base. Sabia que la bandera estava prohibida. Per això veure-la em va impressionar. Com també recordo el primer viatge a Andorra a comprar cortinetes de niló amb els pares: passada la frontera de la Farga de Moles, venint de la Seu d’Urgell, hi havia una mena de mur baix amb unes lletres grosses que deien “Això és terra andorrana, benvinguts”. Va ser la primera frase en català que vaig veure en un espai públic.

¿D’on va treure l’autoestima necessària per construir una carrera professional com la seva?

La meva ha sigut una vocació molt autofabricada. Amb deu o onze anys, un dia em vaig presentar davant dels pares i vaig dir: “Quan sigui gran vull ser historiador”. I m’ho vaig prendre seriosament.

A vostè el van venir a captar els de l’Opus Dei i els del PSUC.

El PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres l’any 74-75, i jo havia estat “ compañero de viaje ”, és a dir, un independent que es presta a formar part d’una candidatura estudiantil controlada pel PSUC. Un dia, el responsable del partit al meu curs em va agafar en un racó del pati de lletres i em va dir: “Joan, hem considerat que estaria molt bé que t’incorporessis al partit”. Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents amb la proposta d’un company per ingressar a l’Opus Dei. No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix. Sempre he estat gelosíssim de la meva pròpia llibertat d’esperit i de pensament.

Vostè reconeix que li agrada la brega.

Sí. A mi barallar-me dialècticament no només no m’incomoda, sinó que més aviat em deixa el cos bé.

Però s’ho apunta? És rancuniós?

No ho sé, és possible. Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc molt fidel als amics i fidelíssim als enemics.

Els enemics qui són? ¿Els enemics de Catalunya i de l’Estat d’Israel?

No, no, els enemics són aquells amb qui he tingut una enganxada i que, en la meva opinió parcial, no han jugat net. Les idees de cadascú les trobo molt respectables. He tingut polèmiques amb gent amb qui ara soc molt amic, com en Josep Ramoneda.

La guerra freda Convergència-PSC sí que donava per a polèmiques.

Si per als historiadors del futur aquest llibre pot tenir algun valor, és que hi ha una versió, la meva, sobre “la batalla cultural” que es va lliurar a Catalunya entre aquests dos camps. No he tingut mai cap carnet de cap partit, ni cap càrrec, però m’he sentit dir allò d’“esbirro a sou del poder convergent”.

Quanta gent li deu tenir posada la creu?

Espero i desitjo que tanta com aquella a qui jo l’hi tinc posada. Quan tinc una enganxada forta amb algú que no ha jugat net, dic: “Amb aquesta persona, creu i ratlla”. Vol dir que em puc creuar amb aquesta persona en un passadís d’una emissora de ràdio, o de l’Autònoma, i fer com si aquesta persona fos transparent. I això, mal m’està el dir-ho, ho brodo, perquè hi tinc força experiència.

Entre aquests de creu posada hi ha, curiosament, l’únic polític que li ha fet una oferta que vostè ha considerat, que és Josep Antoni Duran i Lleida.

És una història desgraciada i no n’estic satisfet, perquè amb en Duran havia tingut una relació correcta durant molts anys. Em va oferir anar de número set a la llista de CiU al Congrés en les eleccions de la tardor del 2011. Jo abans havia dit alguna vegada que de tots els càrrecs n’hi havia un que em faria gràcia, que era ser diputat al Congrés, perquè per feina m’havia llegit milers de pàgines dels debats des del 1901 fins al 1936. Però no he sigut mai de disciplines alienes, i quan l’oferta em va arribar ja tenia 59 anys i no podia iniciar una carrera política.

Devia ser apassionant per a vostè tenir 23 anys i ser rebut per Tarradellas a l’exili.

Molt. He tingut molta sort a la vida, i aquí hi incloc les moltes hores que vam passar aquell dia a Saint-Martin-le-Beau, dinar inclòs amb l’Antonieta i la filla. Quan vam restablir la relació el 80-81, ell ja retirat, ens vèiem cada mes i mig, perquè si passava més temps em trucava: “Culla, que esteu enfadat amb mi?”

A Pujol l’ha vist, darrerament?

Sí. Al juliol farà 89 anys. Li vaig dir que estava prou bé, i es va posar a riure: “Culla, vostè necessita ulleres”. Li agrada parlar una mica de tot, de política sobretot, esclar. Alguna vegada, quan diu “Estic molt malament”, li he dit: “President, una altra persona més normal, si li hagués passat el que li ha passat a vostè, estaria amagada en un forat”.

Vostè sap què passa entre Convergència, o el món de Convergència, i Esquerra?

Històricament sí. Vaig escriure 800 pàgines d’una història d’ERC tancada el 2013 i vaig coordinar una història de CDC. Esquerra fa gairebé dues dècades que persegueix això que se n’ha dit el sorpasso. Normal. Els tripartits del 2003 amb Maragall i Montilla van ser un intent d’afeblir Convergència per la via d’expulsar-la del poder i de la menjadora. I no va funcionar. No només això, sinó que el 2010 Mas es converteix en president. La sort d’Esquerra va ser que ja es definia com a independentista des de feia gairebé dues dècades, i quan es va produir l’eclosió independentista van poder dir: “Fa vint anys que ho diem, això”.

20 anys o 80?

Rotundament 20. Esquerra no és independentista fins a l’Àngel Colom, en documents programàtics i en programa. Això abans no ho havia dit mai. ¿Hi havia independentistes dins Esquerra als anys trenta? Sí. I dins de Convergència als anys vuitanta, també. A efectes històrics, Esquerra no és independentista fins a l’època de l’Àngel Colom.

Ha arribat el moment del sorpasso?

A la llum dels resultats de l’altre diumenge, sí. I si no arriba del tot, caldrà donar el mèrit a la Junta Electoral Central, que li ha fet la campanya al president Puigdemont.

Si li haguessin dit que Ernest Maragall podria ser alcalde de Barcelona com a independentista...

Hauria costat de creure, però és que el Procés ha sacsejat moltes coses. Jo no era independentista de fàbrica, i creia que la societat catalana tampoc perquè vivia massa bé perquè ho volgués posar en risc. Per sort m’he dedicat al passat i no al futur. A mi m’han empès a puntades de peu a ser independentista, com a tanta altra gent.

¿El que ha passat és que no ens entenen, o que ens entenen perfectament i per això hi ha gent a la presó?

El “No ens entenen” va estar vigent molts anys. Però, vist amb més perspectiva, no és un problema d’explicar-nos prou, sinó que no ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns. Per tant, la seva reacció ha sigut: “És un suflé i baixarà”. I no passa, i llavors és rebel·lió i sedició i “Tothom a la presó”. Després diuen que “España sin Cataluña no sería España ”, i el que és segur és que a Espanya sense Catalunya no sortirien els comptes. Per això no estan disposats a acceptar la independència ni el concert econòmic.

Diuen que seria com si els amputessin un braç.

Això és molt propi del nacionalisme espanyol des del segle XIX, sobretot als anys 30 del segle XX, amb el nacionalisme joseantoniano. Aquesta visió organicista d’Espanya, en el sentit d’organisme viu, d’un cos, és típica de l’extrema dreta.

N’ha parlat amb Felip VI?

En un dinar del Cercle d’Economia amb el príncep, sol i no fa pas gaires anys, li vaig dir: “ Para que todo el mundo en España entendiera esto del plurilingüismo, pienso que sería muy eficaz que la Corona, en un acto de estado en Madrid, utilizase catalán, vasco y gallego ”. Em va contestar: “ Cuando venimos a Cataluña ya lo hacemos, prácticamente mitad y mitad, pero en un acto de estado en Madrid no se entendería. Cuando se habla para el conjunto hay que hacerlo en castellano ”. Vaig sortir pensant que sembla mentida que aquest xicot, que hi parles de política internacional i li veus una formació molt acceptable, si li parles del tema Catalunya-Espanya li surt el cadet de l’acadèmia de Saragossa. Quina llàstima. Però al mateix temps tampoc em va sorprendre.

Què dirà la història de l’1, el 3 i el 27 d’octubre del 2017?

Dependrà de qui ho escrigui.

Els que guanyin.

Una de les coses bones del segle XXI és que ara s’escriu molt i ràpidament. Del Procés, l’octubre de l’any passat hi havia comptats uns 500 llibres. L’1 d’Octubre va ser un gravíssim error de l’Estat. La prova és que no s’ha acabat d’aclarir qui va ordenar la retirada d’antiavalots. Uns mesos abans, Rajoy va dir a membres de la junta del Cercle d’Economia que una foto a la portada de The New York Times de policies amb les urnes sota el braç faria molt de mal. En Rajoy era conscient que els faria mal, però va fer apallissar la gent. “Ja ens trobarem als tribunals”, es devien dir.