“Si absolguessin Mas, les portades de Madrid ens glaçarien les venes”

BarcelonaQuin és el congrés, aquell que no oblidarà mai?

El primer, i que devia fer que m’hi viciés, el gener del 81, unes setmanes abans del 23-F. Una tarda d’hivern inhòspita, al Palau de Congressos de Montjuïc. Segundo Congreso Regional de Alianza Popular de Cataluña. No havia pensat mai abans a anar a congressos. Va ser sensacional. Van sortir uns delegats que deien que s’havia de salvar Espanya pactant amb Blas Piñar. I, llavors, Manuel Fraga es va alçar com una fúria jupiteriana, i es va posar a cridar que ell volia arribar al govern com Reagan i com Thatcher. I que si algú volia una altra cosa, ja podien anar tocant el dos. Jo era allà al galliner, prenent notes com un boig. Vaig pensar que si tots els congressos eren així, per què la gent anava al cine o al teatre? He de dir que, després, els altres congressos no em van donar tanta alegria, però m’hi vaig anar acostumant.

I el segon?

El segon en emocions va ser el congrés d’ERC el 2004 a Lleida. Feia mesos que havien arribat al poder amb el tripartit. L’aparell, Puigcercós, va intentar acabar amb l’assemblearisme. Hi havia arrossegat la meva dona perquè no condueixo, i recordo que em vaig girar i li vaig dir que, per l’ambient que veia, la direcció perdria. I, efectivament, es va fer el recompte i es va mantenir l’assemblearisme. I recordo la frase de qui havia guanyat l’esmena: “Se’ns ha dit des de la taula que hem de ser un partit com els altres. Si volguéssim ser un partit com els altres, ja seríem en un altre partit”. Ovació. Formidable.

On el tsunami ha sigut total és a CiU.

Sí, ja no existeixen com a parella, ni els dos membres de la parella existeixen per separat amb el nom tradicional. La caiguda d’UDC ha sigut la caiguda del duranisme, que ho era absolutament tot.

¿El declivi de CDC és biològic, per la progressiva desaparició d’un líder per a una generació, Jordi Pujol, o perquè el peix al cove s’ha acabat?

Totes dues coses. D’una banda, aquestes coses no s’hereten de pares a fills. I de l’altra, és evident que el declivi de CiU és el declivi de l’autonomisme. S’ha de dir que el peix al cove va funcionar amb gran entusiasme fins i tot per a la poca gent que ja llavors es proclamaven independentistes, encantats que la Guàrdia Civil desaparegués de les carreteres i els governadors civils dels despatxos. Però fins i tot les fórmules magistrals tenen una època.

El PSC va governar l’Ajuntament de Barcelona entre el 1979 i el 2011, i a les generals del 2004 recordo Ana Botella dient, la nit electoral: “Quan vaig veure la participació que hi havia a Catalunya, vaig saber que havíem perdut”. A mans dels socialistes, esclar.

Al PSC, el desgast de la fórmula màgica del 77 és intern. El cinturó roig i el patriciat urbà i culte dels Serra i Maragall. Al famós congrés de Sitges, els capitans (que es comencen a dir així llavors) tenen la impressió que ells porten el vot, i els que surten a la foto són els senyorets de Sant Gervasi. A sobre, quan finalment Maragall accepta ser el candidat a la presidència, es treu de la màniga Ciutadans pel Canvi. Montilla, capità dels capitans, diu que no es pot permetre que allò es converteixi en la seva Unió Democràtica, gent que s’emporta una dotzena de diputats per la patilla.

A sobre, el 2003, per governar, el PSC ha de fer coalició amb Esquerra Republicana.

Val a dir que llavors els capitans no van dubtar, perquè l’important era manar, pactant amb ERC o Belzebú. Quan el primer tripartit va començar a trontollar, els capitans van dir que Maragall no tenia autoritat i van creure que posant-n’hi un dels seus s’arreglava. Malgrat que havia semblat que Montilla tenia els d’ERC en primer tiempo de saludo, doncs no.

Curiosament, el PSC d’avui s’ha enfrontat al PSOE perquè no volia abstenir-se en la investidura de Rajoy.

El PSC dirigit per Miquel Iceta, que sostinc que és el més semblant a una federació socialista catalana del PSOE, va trobar-se més a prop que mai del trencament formal amb el PSOE per una raó que no té res a veure amb les quatre barres. El PSC sap que si la seva militància té una fòbia, és el PP. Una fòbia que els mateixos capitans han alimentat durant anys amb un resultat brillant. “Si tu no hi vas, ells tornen”. Iceta sap que votar com el PSOE és un suïcidi. Anar a presentar un recurs al TC de bracet de Ciutadans i el PP encara, però investir Rajoy és engegar-se un tret al cap.

¿Ciutadans va néixer com a Ciutadans de Catalunya?

Ciutadans de Catalunya va ser una idea dels intel·lectuals que van parir l’invent, que van abraçar-se a la frase inicial del discurs de Tarradellas en tornar de l’exili. Per a ells, com abans per al PSC, Tarradellas era l’anti-Pujol. I també perquè era una manera no identitària d’adreçar-se a la gent. El primer nom del partit creat el juny del 2006 és Ciutadans, Partido de la Ciutadania.

¿Era un partit socialdemòcrata, de centre o liberal?

El debat ideològic inicial va organitzar-se a partir de personatges de les entitats castellanes contra l’ensenyament en català, que deien que ells eren d’esquerres i que el nacionalisme català i tot allò identitari és de dretes. No podien ser de dretes, només faltaria, venint del PSUC i fins i tot de l’extrema esquerra. Curiosament, el líder que va ser escollit gairebé per carambola, Albert Rivera (era el primer per ordre alfabètic a la llista de noms), feia mesos que havia deixat de militar a les Noves Generacions del PP. Després, quan s’han expandit per Espanya, Albert Rivera, que és un gran intuïtiu, ha arribat a la conclusió que de socialdemòcrates ja n’hi ha molts.

Per què quan ha esclatat l’independentisme els que volen votar nítidament unionista es decanten molt més per C’s que pel PP?

Primer, perquè el PP sempre ha aparegut com la delegació regional d’un negoci establert al carrer Génova 13 de Madrid. Des del ministre franquista Laureano López Rodó, cap dirigent del PP català ha sigut ni nomenat ni cessat per iniciativa de la militància.

Però això per a la militància pot ser una virtut.

Sí, però això no passa del 10% o 12% de l’electorat, anant bé. Segon, C’s ofereix una imatge més nova i autòctona, i no ha hagut de retallar mai res. I tercer, ho diré provocadorament: si agafem 50 ciutadans i els posem en una comissaria a identificar en una banda el senyor Albiol i a l’altra la senyora Arrimadas, a qui votaran? Avui la imatge és molt important, i el PP en aquesta etapa crucial no ha sabut transmetre una imatge mínimament atractiva.

A l’esquerra del PSC arriba el tsunami Colau.

ICV va decidir cavalcar l’onada per surfejar-la. Curiosament, a Barcelona, ICV havia governat sempre fins al 2011, però es van associar amb els que deien que s’havia de canviar tot. I si la senyora Colau va poder participar en els debats electorals va ser gràcies a la marca ICV. Ara, la qüestió és com s’articularà aquest nou PSUCjecte, que diuen ells.

La CUP té un protagonisme més recent.

Molta gent es deu pensar que la CUP es va crear quan va entrar al Parlament, el 2011. Però no. Té un llarg procés de cocció local. Com que eren candidatures municipals es deien les CUP, fins al 2015, que ja s’anomenen en singular. Al llibre en dic “el nouvingut incòmode”. La CUP és un partit de partits. Aquests dies ha sigut notícia Endavant OSAN pel cartell de la bufetada al conseller de Salut. Jo tinc una carpeta d’Endavant OSAN al despatx des de fa 10-12 anys.

On és l’extrema dreta a Catalunya?

Hem tingut Plataforma per Catalunya, però ha sigut com Saturn, que devorava els fills. Comprenc que Saturn es podria emprenyar amb mi si em sentís comparar-lo amb Anglada, però el 2012 va estar a pocs milers de vots d’entrar al Parlament. És dels casos d’hiperlideratge local que mereixerien un tractament més psiquiàtric que politològic. García Albiol havia cultivat aquesta xenofòbia, però aquí no hi ha hagut opcions electorals antiimmigració comparables amb les d’Europa perquè aquí la xifra de refugiats acollits és ridícula. Però felicitem-nos-en.

Parlem de líders. Colau arriba a l’alcaldia quasi sense partit.

Per governar sense experiència i sense partit, l’alcaldia de Barcelona és el millor lloc per arribar. Amb 11 regidors sobre 44, com s’ha vist aquest últim mig any, pots governar. L’alcalde té molt poder, i si no pot aprovar els pressupostos, moció de confiança tàcita i en un mes queden aprovats. No sé si obeeix a un càlcul molt astut, però, veient els resultats, ha sigut una operació política extremadament intel·ligent. I la meva intuïció diu que les ambicions de la senyora Colau no se circumscriuen a l’alcaldia de Barcelona.

Tot i que ella ha dit que s’hi tornarà a presentar.

És una mostra d’intel·ligència política per part seva. Seria una idea suïcida canviar de cavall al mig del riu. Ha d’acabar el seu primer mandat i, en la meva modesta opinió, ha de revalidar l’alcaldia a les urnes amb un resultat millor, i com a mínim fer la meitat de la legislatura següent.

I el següent cavall, ¿fins on la portaria?

Des de l’Ajuntament el que veus és el Palau de la Generalitat. Però és un comentari de barra de bar sense cap fonament científic.

Parlem de lideratges. Quin és el millor líder que ha conegut vostè?

Dels dirigents polítics catalans d’aquest últim trentenni, el que he conegut millor amb diferència ha sigut Jordi Pujol. Ara fa de mal dir, perquè ell mateix va pitjar un botó nuclear que va crear al seu voltant un bolet com el d’Hiroshima, però ja fa més de 50 anys que ell deia que no volia ser ministre ni president d’Espanya, sinó president de Catalunya. I després, contra pronòstic, va fer realitat aquest desig i s’hi va estar 23 anys, que és una barbaritat de temps. Amb la distància deguda, podrem fer un judici històric més ponderat. No dic ètic o moral.

Què en dirà la història, del judici a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega?

Si hagués de fer una aposta diria que no els absoldran. La majoria de les portades dels diaris de Madrid glaçarien les venes del més valent i allò del maricomplejines seria una floreta comparat amb el que dirien de Rajoy i de la vicepresidenta. I no parlem de la FAES i Aznar, la que muntarien.