Jineth Bedoya: “Un home armat fa més mal violant una dona que disparant-li”

Combat la por a través del periodisme i la denúncia, i busca així acabar amb la impunitat que encara hi ha amb els abusos sexuals. Jineth Bedoya és colombiana, periodista i activista a favor dels drets de les dones. Ha estat guardonada amb el Premi Mundial al Coratge Periodístic per la seva tenacitat i el seu coratge. La seva vida va canviar radicalment fa 14 anys, quan, arran d’una investigació periodística que feia a Colòmbia, la van segrestar, torturar i violar. Col·labora amb Oxfam Intermón i gràcies a aquesta entitat ha estat a Barcelona per donar veu a la campanya Violaciones y otras violencias.

Vostè denuncia que a Colòmbia la freqüència d’actes de violència sexual entre el 2001 i el 2009 donava una xifra de sis dones atacades cada hora. És esgarrifós.

Sí, va ser el període més crític pel que fa a la violència en general al país i a la violència contra les dones en particular. Es va dir que a partir del 2009, quan el govern colombià va començar polítiques contra les FARC i contra els paramilitars, la situació havia millorat.

I és veritat, la situació ha millorat?

La situació de violència ha millorat, però les agressions contra les dones no, segueix sent una situació molt crítica.

Què fa falta perquè aquesta situació millori?

Un compromís de l’estat. Hi ha factors que alimenten aquesta violència. El primer és la impunitat. El 98% dels casos d’agressió que hem documentat han quedat impunes, sense cap tipus de procés judicial. El segon factor és que l’estat no està fent complir la llei, ni la policia, ni les autoritats, ni el ministeri de Salut. I el tercer factor és que el país no s’ha conscienciat que la violència sexual és un crim, no es veu així, es percep com una lesió personal.

Per què les dones són sempre objecte de violència en els conflictes armats?

Perquè destruint les dones es destrueix l’espina vertebral de la societat. Si malmets la dignitat d’una dona malmets tota la seva família, tot el poble, tota la societat. A Colòmbia la descomposició social del país existeix perquè s’ha fet molt mal a les dones. Els homes armats saben que fan més mal violant que disparant un tret. Això passa a Colòmbia però també a Síria, a Egipte, en general a l’Àfrica...

A vostè la van segrestar l’any 2000. La van torturar i violar perquè com a periodista investigava massa.

Sí. Aquell era el moment àlgid del conflicte armat a Colòmbia. Jo acabava de descobrir una xarxa de tràfic d’armes que estava liderada pels militars i la policia del país, que davant l’opinió pública eren els bons. En realitat venien molt armament a la guerrilla i als paramilitars. Quan estava a punt de publicar el reportatge em van segrestar.

Com la va afectar aquell atac?

Em va canviar radicalment. Em vaig quedar morta en vida. Una violació és l’agressió més forta que pot patir una dona, i jo durant nou anys vaig guardar silenci. Fa cinc anys vaig decidir explicar-ho i va ser llavors quan la meva vida va fer un tomb. Parlar em va fer entendre que les dones no tenen veu, no volen parlar de la violència. I això s’ha convertit en una lluita per a mi. He deixat la vida personal de banda i estic totalment entregada a aquesta lluita per donar veu a les dones.

Què va passar amb els seus agressors?

Res. És molt trist aixecar-se cada dia al matí sabent que el teu cas ha quedat impune, que els teus agressors estan lliures, prenent copes o fent mal a altres dones. És molt dolorós.

¿Ha seguit exercint el seu ofici sense pressions?

Sí. Vaig tornar a treballar a la redacció al cap de 15 dies del segrest, i des de llavors no he parat mai. El periodisme és el meu oxigen.

Viu amb por?

És molt difícil no tenir por quan surts de casa i t’esperen cinc escortes en dos cotxes blindats. Visc custodiada, sense intimitat. Sento por i també impotència.

¿S’ha plantejat deixar de viure a Colòmbia?

No. Ja des del primer dia després de l’atac vaig decidir quedar-me a Colòmbia.

Es defineix com a supervivent, no com a víctima.

Quan mires enrere i veus tot el camí que has recorregut, amb tant dolor, no et pots seguir veient com a víctima. T’adones que cada paraula, cada llàgrima teva pot ajudar altres dones, i ja no ets una víctima. A mi quan m’han faltat les forces i he desitjat morir-me, les dones que creuen en mi m’han donat força per tirar endavant.

¿Té por que el procés de pau al seu país acabi no condemnant els que han comès violència sexual?

Sí. Tenim molta por pel que pugui passar en aquest procés. El cinquè punt de la negociació és el que fa referència a les víctimes i no hi està inclosa la violència sexual. La negociació s’està fent amb homes que han violat i que rebran un indult, creiem que això no pot ser i que encara estem a temps de canviar-ho. Estem pressionant molt perquè entenem que la violència sexual ha sigut un crim de guerra a Colòmbia.