Jèssica Crespo: “Abans la gent gairebé es disculpava per parlar valencià i ara passa a l’inrevés”

ValènciaLa periodista Jèssica Crespo es defineix com a optimista i positiva. Uns atributs gens menyspreables si tenim en compte els obstacles que hauran de salvar els nous mitjans públics del País Valencià: desempallegar-se del desprestigi de l’antiga RTVV, superar les crítiques del PP i Cs i obrir-se camí en una selva mediàtica ben atapeïda i amb uns recursos econòmics cada cop més minsos. Un costerut sender que la ràdio pública recorre des del passat 11 de desembre quan va iniciar les seves emissions, tot i que amb una programació provisional, i on destaca 'Al ras', el magazín social i cultural que condueix Crespo.

Quina és l’acollida que estan rebent dels ciutadans?

Ens estan arribant molt bons comentaris dels oients. Això ens alegra, perquè sembla que el que estem fent arriba i, a més, es valora. Hi havia moltes ganes de ràdio en valencià.

Molts col·lectius que abans no tenien presència als mitjans públics estan agraint sentir-se’n partícips, però ¿una excessiva atenció a aquests grups podria provocar que les capes socials més conservadores no se sentin interpel·lades per uns mitjans que també són seus?

També estem donant cabuda al món de les festes, per citar un exemple. Tot i que qui ens escolte des de la reticència, no deixarà de fer-ho.

Com es pot vèncer eixa resistència?

No ho sé. Hi ha una part de la societat que viu aliena als mitjans de comunicació i que, potser, ni s’ha assabentat que ja estem emetent. Però és que l’altre dia es va publicar una enquesta de la Generalitat en què s’explicava que un segment de la població no sap quins partits hi ha al govern valencià [segons el Baròmetre de la Generalitat del febrer un 17,8% dels ciutadans saben que el Consell el formen el PSPV i Compromís, un 15,8% creuen que Podem també en forma part i un 4,7% pensen que el PP continua al capdavant de l’executiu].

En què fallem els mitjans perquè la ciutadania siga aliena a realitats que objectivament l’afecten?

Crec que moltes vegades som endogàmics. Parlem dels temes com si tingueren una gran transcendència i després hi ha una part de la societat que sembla que li són igual. Crec que fallem tots. Els mitjans de comunicació que no sabem arribar a eixa part de la població, però també crec que és una responsabilitat de la societat. Jo, com a ciutadana, no estic d’acord que algú no sàpiga qui és al govern, que visqui totalment aliè a les persones que gestionen els diners, la sanitat o l’educació.

Les Corts van designar el valencià com la llengua vehicular dels mitjans públics i des d’À Punt s’està complint eixe mandat: us adreceu als convidats en valencià sempre que l’entenguen i encara que parlen en castellà. Aquesta fórmula al País Valencià no és habitual.

Hi ha molts convidats castellanoparlants que fan l’esforç i parlen en valencià i altres que demanen disculpes per no saber-ne. Això em sembla molt significatiu, perquè abans la gent pràcticament es disculpava per parlar valencià, i ara passa a l’inrevés. Crec que demostra un canvi de tendència. Que nosaltres parlem en valencià a convidats que utilitzen el castellà és una realitat que té lloc als mitjans de comunicació però també al carrer. Els valencians sempre hem tingut el costum de canviar de llengua davant algú que parla en castellà, i crec això ja no passa tant.

Des de quan percep aquest canvi?

Des de fa uns anys cap ací.

¿Des del relleu al govern de la Generalitat?

No vincule una cosa amb l’altra. Ho relacione, potser, als fruits de l’educació en valencià, perquè jo soc d’una generació que ja ha estudiat en valencià. Els nostres majors van créixer quan el valencià era una llengua residual per parlar al poble.

Fa unes setmanes reflexionava a Twitter sobre el plaer del periodista quan coneix persones interessants, tot i que, en paraules seves, el periodisme puga esdevenir “un oceà de temes amb un dit de profunditat”. Li dol no poder aprofundir?

A la premsa escrita és diferent, però els periodistes de ràdio som un calaix de sastre: parlem de literatura, de ciència, de política... Passa molta gent pels micròfons i et dius: “Que ignorant que soc”. Això et genera ganes de descobrir i investigar un poc més, però nosaltres estem fent ràdio per a la gent que tampoc és especialista i que, a més, tampoc ens està fent una escolta activa. Qui escolta la ràdio està fent altres coses.

À Punt posarà en marxa una redacció de televisió, ràdio i web integrada on el periodista no estarà vinculat a un canal, com ha sigut habitual, sinó que podrà alternar el mitjà. Com veu eixe repte?

Crec que és possible perquè a les empreses privades ja es fa. A les ràdios, fer ràdio i web és el dia a dia.

Però fer ràdio i televisió?

Jo no tinc experiència en televisió, però no crec que això convertisca el periodista en un periodista orquestra. Crec que és possible saber utilitzar els diferents llenguatges. No ho veig com una cosa negativa. Ara bé, sempre amb els recursos necessaris.

Això dels recursos sembla difícil, en un sector tan precaritzat.

És una bogeria i, a més, no és d’ara.

¿Creu que milloraran les condicions laborals?

Jo soc molt negativa en això. Crec que empitjoraran.