Javier Padilla: "La malaltia està molt estratificada per classes socials"

Metge de família a Madrid i autor del llibre 'Epidemiocracia'

Javier Padilla: “La malaltia està molt estratificada per classes socials”
Núria Rius Montaner
18/09/2020
3 min

MadridJa fa temps que les dades de contagis per covid-19 arreu del món mostren que la pandèmia no afecta igual a tothom. A Barcelona, la incidència de casos és gairebé tres cops més alta als districtes amb menys renda per càpita. A Madrid, un possible “confinament selectiu” apunta també a aquests barris. Javier Padilla (Madrid, 1983) és metge de família i autor del llibre Epidemiocracia (Capitang Swing, 2020), en el qual aborda els perquès d’aquesta realitat.

Quina relació hi ha entre el covid i la situació socioeconòmica?

La malaltia està molt estratificada per classes socials. L’esperança de vida, les patologies cardiopulmonars, l’obesitat, tot el que té a veure amb la salut ho està i el covid no seria una cosa a part. Hi ha tres factors fonamentals que ho expliquen. D’una banda, el nivell d’exposició: qui s’ha de traslladar, qui treballa de cara al públic, qui desenvolupa tasques de cures, solen ser persones d’un nivell socioeconòmic baix. De l’altra, perquè les persones més vulnerables tenen més malalties cròniques i, per tant, més risc. Finalment, els efectes econòmics del confinament solen impactar més sobre les classes vulnerables. És una tempesta perfecta.

¿És el que s’ha vist al sud de Marid?

Sí, tot i que també em nego només a parlar o assenyalar el sud geogràfic. També hi ha llocs al nord o a l’oest que són suds. Madrid és una ciutat molt segregada i desigual, de les que més d’Europa, i això fa que el que es distribueix de manera geogràfica, com és la renta, vagi de la mà de la distribució de la pandèmia i els contagis.

¿Un confinament selectiu per barris és efectiu?

No seria efectiu, perquè la segregació de les ciutats i de les comunitats autònomes provoca que hi hagi una part en la qual es viu, una altra en la qual es treballa i després altres zones d’oci. Si es confinen només l’oci i el treball no productiu, però el productiu es manté... Perquè això últim sigui així és necessari que la gent a la qual es vol confinar vagi a treballar, aleshores no servirà de res. Hi ha experiències de confinaments més o menys selectius i s’ha vist que no han servit de res, com és el cas de Xile. S’han de confinar unitats completes, com pot ser la Comunitat de Madrid, però de què serveix confinar un barri quan la gent s’ha de moure per anar a treballar? És la idea que la gent es contagia només amb l’oci i no amb la feina, quan segurament tot el que tingui a veure amb la feina també té capacitat de transmissió.

Ha sortit de la consulta fa una estona, com està l’atenció primària?

L’atenció primària, almenys a Madrid, està totalment col·lapsada. La realitat és que hi ha gent que ara no pot accedir-hi. Ens estem movent en unes agendes desmesurades. Jo avui he atès 70 pacients, presencialment i per telèfon. A més, hem de pensar en els pacients que estan trucant i no són atesos. Es pot afirmar que un sistema que no és capaç de donar resposta o accés a la població i en el qual els treballadors viuen un autèntic martiri és un sistema col·lapsat.

Quines alternatives queden?

Una alternativa era un equip de rastreig fort, que amb 24 hores et permeti tenir un estudi de contactes. Això no s’ha fet i ara a Madrid, amb un estudi de contactes, no s’aconseguirà parar l’increment de contagis, de manera que molt probablement Madrid hauria de tornar a una fase mixta, entre la fase 1 i la fase 2, amb excepcions en municipis de baixa incidència.

Què pot passar amb el sistema públic de salut després del covid?

A curt termini hi haurà una espècie de vacuna contra les retallades, almenys els pròxims dos o tres anys, ja que ara els sistemes públics de salut estan al centre. Tenir un sistema de salut públic fort és el que pot fer que estiguem preparats en un futur davant una altra pandèmia. Una atenció primària que no tingui capacitat per coordinar-se amb les comunitats, amb el teixit associatiu o amb els hospitals és una atenció primària sense poder oferir millores a la població. L’atenció primària no pot ser la porta d’entrada, sinó que ha de ser el director d’orquestra. És l’únic lloc capaç de donar una resposta que disminueixi la saturació del sistema. I els hospitals han de ser cada cop més flexibles i poder convertir llits d’UCI en llits d’aguts quan calgui. Però bé, una altra cosa és que puguem anar en aquesta direcció, perquè una de les característiques dels serveis públics és que estan sotmesos a grans pressions pressupostàries, i en una situació de crisi econòmica encara més. Fer canvis significa invertir, és el que s’ha de fer, ja veurem si ho aconseguim.

stats