Javier Cercas: “La paraula més important és ‘no’. I Marco sempre va dir que sí”

Per què ha volgut dedicar anys de la seva vida a explicar el cas d’Enric Marco?

Els llibres impossibles són els que val la pena escriure. Faulkner deia que l’única cosa a què pot aspirar un escriptor és a una derrota honorable.

¿Marco era un mentider compulsiu o va mentir perquè tenia necessitat que l’estimessin?

Sens dubte, la segona opció: tots necessitem que ens estimin.

O sigui, tots tenim alguna cosa de Marco.

Exactament. Jo em vaig tancar a l’Empordà per escriure i cada matí m’aixecava i deia “Déu meu, fes-me digne d’aquest tio”, perquè un personatge com aquest no me’l trobaré mai més en la meva vida. M’ofèn que ara me’l comparin amb el petit Nicolás, perquè és comparar el Messi amb un jugador de Tercera Regional. El que és extraordinari d’aquest home, Antoni, és que és com som tots però més bèstia. Aquest és el tema. Totes les novel·les mínimament bones tenen un tema visible i un tema invisible.

El tema visible, la mentida de Flossenbürg.

Però només a través del tema visible arribes a l’invisible, que és el bo, i en aquest llibre és la nostra angoixant necessitat de ser estimats. T.S. Eliot deia en un vers extraordinari: “L’espècie humana no pot suportar gaire realitat”. Necessitem inventar-nos. Tots som novel·listes de nosaltres mateixos. El que passa és que aquest ho fa depassant totes les línies morals. I aquí hi ha la paradoxa: la seva vida real és molt més interessant que la fictícia. Marco es passa trenta anys de la seva vida tancat en un taller a Collblanc, al costat del camp del Barça, abans ha anat a una guerra horrible que ha perdut... Té una vida sense afecte, i als cinquanta anys diu: “S’ha acabat. Ara jo m’invento una vida d’heroi perquè tothom m’admiri”. I es dota d’un nom nou, d’una dona vint anys més jove que ell, d’una feina nova, se’n va a viure a un lloc nou i arriba a ser secretari general de la CNT.

La seva tria de la gran mentida, supervivent dels camps de concentració, com va anar?

Va ser una mica per casualitat. S’ha de tenir en compte que els gairebé 9.000 republicans espanyols, molts d’ells catalans, que van estar als camps de concentració no han tingut historiadors seriosos. Hi havia l’excel·lent llibre de la Montserrat Roig, coses disperses... Quan Marco es queda sense feina va a l’Amical de Mauthausen, a finals de segle, quan queden molt pocs supervivents i la seva farsa pot tenir lloc. És molt hàbil. Per exemple, escull el camp de concentració de Flossenbürg, gairebé desconegut a Alemanya. I als anys 70 veu en un llibre que allà hi van morir 14 espanyols. I diu: “Hòstia, catorze espanyols són molt pocs”. Marco és fruit del xantatge del testimoni. Les víctimes no són herois. Les víctimes són víctimes i mereixen tota la nostra compassió. Aquí, durant els anys que Marco va ser president de l’Amical de Mauthausen, es va produir la recuperació de la memòria històrica, una expressió que hauríem de suprimir, perquè la memòria és subjectiva i individual. La història és col·lectiva i tendeix a ser subjectiva. És un oxímoron, com matrimoni feliç. I aquí el que es va construir és una indústria de la memòria. I així com el fruit de la indústria de l’entreteniment és un succedani d’art, el resultat de la indústria de la memòria és una història edulcorada. Claudio Magris diu que la mentida de Marco ha contribuït a difondre una veritat terrible com l’Holocaust. Fals. El que ell difonia era una història edulcorada, i per tant no té cap mena de justificació, i perdona que xerri tant.

Marco va fer bo allò que pots enganyar una vegada una persona, però no pots enganyar a tothom per sempre.

Miraculosament. I la persona que el va descobrir es diu Benito Bermejo, un historiador que viu a Madrid... És un senyor d’una gran discreció i va ser lapidat perquè va denunciar la indústria de la memòria. Li van dir que es volia carregar Zapatero, que era agent dels israelians... Deixa’m explicar-te una cosa: un dia em truquen de Le Monde i em pregunten quina és la meva paraula més important i que escrigui un foli sobre això. Vaig escriure instantàniament el text, que començava amb una frase molt famosa, de L’homme revolté, que comença dient que un rebel és l’home que diu no. La paraula més important és no. (El Raimon em va dir que el Diguem no ve d’aquí.) Els protagonistes de les meves novel·les són homes que diuen no quan tothom diu sí o que, com a mínim, ho intenten. A Soldats de Salamina és un soldat republicà que ha de matar un feixista i no el mata. A Anatomia d’un instant és l’Adolfo Suárez, que el comminen a tirar-se a terra i diu que no. Hi ha un poema de Kavafis que diu que a tothom li arriba el moment del gran sí o el gran no. I jo afegeixo que els que diuen sí semblen salvar-se però en realitat es condemnen i els que diuen no semblen condemnar-se però en realitat se salven. Aquest llibre és un llibre que parla d’un home que sempre diu sí, perquè la majoria diem sí. I la gent que diu no l’amaguem. El Miralles, que és el protagonista autèntic de Soldats de Salamin a, on acaba? En un asil, a França, sol i sense que ningú sàpiga què ha fet. Suárez, convertit en la Mare Teresa...

Ja ho va dir Rubalcaba: “En aquest país enterrem molt bé”.

La millor frase que ha dit el Rubalcaba en la seva vida.

Marco s’ha llegit el seu llibre?

Sí, absolutament.

I què en diu?

L’hi hauràs de preguntar a ell, però el que et puc dir és que l’ha entès. I no és tan fàcil entendre, als 94 anys, 400 pàgines que van sobre tu. També et puc dir que no està del tot content amb el llibre, però si ell n’estigués content jo no ho estaria. I després hi ha la família de Marco, aquestes dones que entre la veritat i el seu home escullen el seu home.

Tots aquests episodis de corrupció que estem vivint ens estan descobrint una veritat subterrània amb què hem estat vivint, no?

Per cert, un home que va dir no és Jordi Pujol [riu].

L’home que va dir no?

Un home que va dir no, dels pocs que ho van fer durant el franquisme, és Jordi Pujol. Ja sé que ara està molt mal vist, això, perquè hem passat de considerar-lo el pare de la pàtria a insultar-lo pel carrer. A mi m’interessa molt, això. Alguna cosa no quadra aquí, no trobes?

Potser Pujol, entre la justícia i els seus fills i la seva dona, ha triat els seus fills i la seva dona.

Si m’ho preguntes a mi, aquesta és la meva intuïció. A mi no em quadra que aquest home sigui el Vito Corleone. Em quadra que sigui el Rei Lear, un home que a la seva vellesa ha creat uns monstres que l’han devorat. Tots ens podem corrompre, però un home que va dir no i va anar a la presó, i ho feia molt poca gent... Aquest sí que va ser un antifranquista. Per això, a mi, psicològicament no em quadra. Ni a mi, ni a Felipe González [riu].

El Raimon té una cançó que en un vers diu: “Hi ha gent que ha resistit la tortura, però no ha resistit l’adulació”.

No ho sé. El poder ha sigut la passió de la seva vida com a polític que era. Això no sé a què venia... Ah, sí, que havia dit no.

¿Comptem Pujol com a objecte d’un futur treball teu?

M’ho va dir algú. És interessant. La corrupció ho és, també, però el problema no és, com diuen els de Podem, “canviem els xoriços per gent decent”. El problema és com aconseguim que la gent decent no es converteixin en xoriços. El problema és que aquest país es converteixi en una partitocràcia. A la Transició no existeixen partits polítics. Llavors, els pares fundadors diuen que han de crear partits sòlids, perquè siguin el canal a través del qual la gent es manifesti. Què passa? Que durant tots aquests anys els partits controlen el poder judicial, l’econòmic, el mediàtic... i ningú els controla a ells. El Tribunal de Comptes, que és el que controla el finançament dels partits, està controlat pels mateixos partits polítics.

Què et va semblar el 9-N?

Bé, però no és el referèndum de debò. Per portar-lo a terme hi ha un instrument, que és la llei de claredat. És una cosa meravellosa dels canadencs. Si l’Artur Mas, o els partits que siguin, aconsegueix una majoria i diu que volen la independència, adaptem la llei de claredat canadenca, canviem la Constitució on diu allò de la indissoluble unitat d’Espanya. Indissoluble en democràcia no hi ha res. Es fa un referèndum en què voten només tots els catalans. Aquí hi ha la genialitat... La sentència del Tribunal Suprem del Canadà que dóna peu a la llei de claredat diu que el dret a l’autodeterminació no existeix perquè la sobirania és de tots, però que si tu te’n vols anar, comença la negociació per saber qui es queda amb les criatures i la hipoteca. I al final som tots els espanyols, una vegada els dos governs han arribat a un acord, els que decidim. Tu diràs que és un camí llarg. Sí. És que d’avui per demà només fas el ridícul. És completament impossible, això que proposa el Junqueras. Jo crec que hi ha un camí, que és el que el president Mas ara es veu que reclama. Haurien d’haver-ho dit des del començament.

Allò que diu José Manuel Lara: “Si guanya la independència, m’emporto Planeta de Barcelona”. Tu suposo que podries viure en una Catalunya independent, no?

Si aquí farem un país amb millors hospitals, escoles, sense partitocràcia... estaria boig per no votar que sí. Jo i qualsevol persona amb dos dits de seny. ¿Jo m’he de quedar a Espanya perquè em sento espanyol? O què? En el meu cas no és el debat, i crec que en el de molta gent tampoc. A veure, si Catalunya se’n va d’Europa no m’hi apunto, eh? Però espera. Al Parlament català, de diputats amb un mandat independentista hi ha la CUP i ERC. Aquest és el drama. És una minoria. Al meu entendre, el camí que obre la llei de claredat és que hi hagi al Parlament una majoria independentista. Per això jo demano públicament al president Mas que em digui si es presentarà dient que vol la independència... Mira que és fàcil, eh? Bé que ho fan el Junqueras i el Fernàndez. L’únic que demano és això. I la gent s’ho pren molt malament. Senyor Mas, si vostè vol la independència, digui’ns-ho. Per què no ho diu? A mi no em sembla que sigui demanar gaire. Claredat [riu].