Jaume Sayrach, memòria de la Santa Coloma moderna

BarcelonaJaume-Patriç Sayrach Fatjó dels Xiprers va ser tota la vida un home d’acció i de compromís. Ha mort la matinada del dia 1 als 93 anys, escrivint diàriament al seu blog Capvespre, repassant feines que hauria volgut acabar i amb l’agenda farcida de trobades i projectes per al 2023, com havia fet sempre. Activista social i cultural durant mig segle a Santa Coloma de Gramenet, va ser en la seva joventut un d’aquells capellans rojos dels anys 60 i 70 que van sacsejar i dinamitzar barris on faltava el més bàsic, però que bullien d’una vida jove que volia construir un futur millor.

Havia nascut la vigília de Tots Sants de l’any 1929 a Barcelona, tercer fill de l’arquitecte Manuel Sayrach i de Montserrat Fatjó dels Xiprers, filla d’una família de la noblesa rural del Vallès. El Manuel i la Montserrat van morir joves i els seus cinc fills van viure ja orfes els durs avatars de la Guerra Civil i la postguerra. El Jaume ha estat l'últim a morir d’aquells germans que al llarg de les seves vides van mostrar els principis de catalanitat, amor a la cultura i valors cristians que els havien inculcat els seus pares i el seu entorn familiar. Va començar els estudis de medicina, però va abandonar-los per fer-se sacerdot. Ordenat l’any 1957, va exercir com a vicari durant tres anys a Vilafranca del Penedès i dos al Poblenou de Barcelona, barri on fundà la revista Quatre Cantons i s’inicià en la pastoral obrera i on va deixar una petja encara avui recordada. Després de llicenciar-se en teologia a Roma el 1965, el bisbe Gregorio Modrego el va destinar al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet per fundar la parròquia de Sant Joan Baptista en plena voràgine immigratòria. En aquelles parròquies va germinar el moviment de la JOC i s’hi va reformar la pastoral d’acord amb l’esperit del Concili Vaticà II.

Jaume Sayrach va fundar l’any 1969 la revista Grama, referent del periodisme popular i comarcal, i en va ser el primer director. Grama denunciava la precarietat de l’urbanisme colomenc i la falta de serveis i equipaments de la ciutat. Sayrach i l’arquitecte colomenc Xavier Valls, mort en l’atemptat de l’Hipercor, són figures fonamentals en la construcció del Pla Popular de Santa Coloma, un pla urbanístic per a una ciutat completa fet a partir de les reivindicacions veïnals. L’any 1979, animat pel seu amic Lluís Hernández, es va presentar com a independent a les llistes del PSUC, i des de la regidoria d’Urbanisme va posar en marxa el Pla Estratègic Santa Coloma 2000. Ja fora de l’Ajuntament, l’any 1987 va fundar el Centre de Normalització Lingüística, que va batejar amb el nom de L’Heura, i va iniciar una incansable activitat social i editora que es va estendre fins al final de la seva vida, amb la creació del Club de Sortides i Debats i l’Associació Fòrum-Grama, que va ser una escola de periodisme. A més, com a editor, Sayrach va publicar una quinzena de llibres, i com a autor en va escriure tretze, que versen sobre experiència i reflexió personals, memòria històrica i personatges colomencs.

Sempre inquiet i sempre atent al batec de la ciutat i del país, se’l podia veure en actes, reunions i concentracions, tot i les severes afeccions cardíaques que el van portar en nombroses ocasions a l’Hospital de Can Ruti, pel qual sentia un gran afecte i agraïment. I sempre estava obert a fer petar la xerrada o a un dinar o una trobada amb els amics. Fins que la malaltia l'hi va permetre, passejava per la riba del Besòs, per l’inacabat parc de Can Zam, pel qual tant havia lluitat, o s’acostava fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra o els voltants del Turó del Pollo, que tant estimava.

L’any 2005 va fundar l’Associació Amics i Amigues del Fondo per preservar i difondre la història del barri i de la seva gent amb el blog En el Fondo, creat pel periodista Eugeni Madueño, com a eina. El 2007 li va ser atorgat el premi Ciutat de Santa Coloma per la seva trajectòria de dedicació a la ciutat i des del 2015 la sala d'actes de la biblioteca del Fondo porta el seu nom.

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona —“la meva darrera casa”, en deia— ha viscut amb serenitat la seva última etapa, conreant sense treva l’amistat i el debat. Fa ben poc havia aconseguit fer arribar al papa Francesc els seus escrits sobre el desig d’una Església més pobra i evangèlica. Es declarava confiat i expectant a l’espera de la vella Dama, com ell i el seu amic el poeta Màrius Sampere en deien de l’arribada de la mort.