Jaume Padrós: “Ni màrtirs ni herois, volem ser reconeguts”

BarcelonaEl president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, va alertar fa uns mesos del “malestar” i el “còctel explosiu” que vivia la professió mèdica, especialment els facultatius de primària.

¿El Col·legi de Metges dona suport a la vaga?

No l’hem convocada nosaltres, però hem explicat a l’opinió pública i als responsables polítics les causes que han motivat la vaga. I si ha tingut tant de seguiment és perquè Metges de Catalunya ha sabut canalitzar aquest malestar. La reivindicació no és només econòmica, sinó també de càrrega de treball. No és la nostra competència donar suport a la vaga, però és obvi que aquesta vaga està plenament justificada. Era inevitable. La vaga és l’únic instrument que ens queda als metges per manifestar el nostre malestar. Demano als ciutadans solidaritat i comprensió. No tenim vocació de màrtirs ni d’herois, només volem ser reconeguts com a professionals que som.

I en comparteixen les reivindicacions?

Sí, compartim les reivindicacions i fins i tot anem més enllà. Hi ha moltes més coses per posar sobre la taula, i el mateix sindicat n’és conscient. I Salut també compra aquestes reivindicacions. Si són viables, és discutible. No puc dir si la solució és una o una altra. El que posen de manifest les reivindicacions de Metges de Catalunya és que a aquestes altures els professionals encara han de reivindicar un espai per gestionar la seva agenda. Em sembla que hem trigat molt a arribar fins aquí: el mínim que un professional ha de tenir és autonomia de gestió clínica i determinar el nombre de visites que pot assumir.

Precisament, la limitació de 28 visites diàries per professional com a màxim és un dels esculls de la negociació, ja que l’ICS s’hi nega.

Com a president del Col·legi m’abstinc de pronunciar-me sobre els detalls de la negociació, i sobre si el departament ho pot assumir o no. Han de mirar d’escoltar-se. El problema és que el sindicat està molt escarmentat perquè les promeses de fa un any no es van complir i hi ha malfiança entre la professió sobre la fiabilitat dels compromisos que pugui adoptar l’administració. Aquesta malfiança fa que el sindicat hagi extremat les exigències i per això hi ha aquest enrocament. Però confio que s’arribarà a un acord perquè hi ha coincidència en el diagnòstic i la voluntat d’arreglar el problema. No vol dir que sigui fàcil, però el futur passa perquè hi hagi un bon acord ara.

¿S’ha arribat a un punt en què l’augment de pressió assistencial ha afectat la qualitat de l’atenció?

L’ha afectat en determinades coses. Les llistes d’espera per a patologies menys greus acaben sent més llargues, augmenta la incomoditat dels pacients i l’atenció primària no compta amb els instruments ni el finançament per ser resolutiva. Si a això hi sumes les retallades que han afectat els serveis comunitaris no mèdics, tenim com a resultat que el sistema sanitari està al límit. Les urgències estan plenes de persones que els serveis comunitaris no poden atendre i que l’atenció primària podria assumir si tingués recursos.

En quina situació està la primària?

Hem banalitzat la consulta d’atenció primària. S’hi va per qualsevol cosa i tot s’ha de resoldre el mateix dia, i de vegades són temes que tenen solucions burocràtiques. Aquesta sobrecàrrega fa que la precarietat percebuda pels professionals sigui més gran.

Quin és el problema de fons?

Els pacients són més complexos perquè el sistema de salut ha permès convertir en crònics problemes que abans eren aguts. I ara la prevalença de pacients d’edat avançada i de malalties cròniques fa que aquests malalts siguin més complexos. Els països de l’entorn ja van veure fa temps la necessitat de transformar el model assistencial. Nosaltres hem de canviar el model, no podem continuar funcionant com abans. La situació posa en evidència que els models organitzatius, especialment en atenció primària, han quedat obsolets.