“És una hipocresia social permetre que els metges cobrin 1.500 €”

BarcelonaFa tres anys que Jaume Padrós (Barcelona, 1959) presideix el Col·legi de Metges de Barcelona, una tasca que compagina amb la seva especialitat, la medicina del treball. En aquesta entrevista, repassa l’estat actual del sistema sanitari i detecta els principals riscos.

¿La professió s’encamina cap a un escenari de metges mileuristes?

Ja hi som. A la privada, n’hi ha que cobren sis euros per visita i a la pública la meitat dels que tenen menys de 45 anys tenen contractes temporals. Les retallades no han anat tant cap als pacients, sinó que s’han acarnissat sobre les inversions i els sous.

Els pacients també pensen que les retallades els afecten directament.

Les llistes d’espera de les malalties que són nuclears no han augmentat, sinó que han millorat. El malestar a l’atenció primària ha posat de manifest que tenim un sistema rígid i burocratitzat. Tenim un còctel explosiu: metges joves precaris, metges sèniors desgastats i una estructura rígida als CAP.

Com es pot evitar que exploti?

Falta una estructura àgil i empoderar els clínics de l’atenció primària. Nosaltres no volem un professional que només atengui i prescrigui, nosaltres volem que gestioni.

Això ho poden demanar moltes altres professions.

Sí, però la mèdica necessita aquesta autonomia com l’aire que respira, perquè l’estat límit de les urgències es podria resoldre amb una organització diferent, si molts pacients que causen el col·lapse s’atenguessin a l’atenció primària.

¿Donar més autonomia als CAP apagaria les revoltes que s’estan produint en alguns?

Sí, encara que el malestar es concentra en les zones més castigades econòmicament, com el Baix Llobregat i la zona metropolitana nord. Necessitem adaptar el sistema sanitari a aquesta realitat sociodemogràfica. No demano que tot el model sigui com les EBA [entitats de base associativa], però s’ha demostrat que entre els millors 25 millors centres d’atenció primària hi ha aquestes 13 experiències de models autogestionats en forma de cooperativa.

Calen més metges?

Tenim una de les ràtios de metges per habitant més altes d’Europa i a la vegada diem que volem més metges. Si en sumem i els paguem el mateix, hi ha risc de cronificar la precarietat. En canvi, si mantenim la massa salarial però amb una organització diferent, potser necessitarem menys metges, estarien més ben retribuïts i els usuaris estarien més satisfets.

Quins riscos té el sistema sanitari?

Els metges estem cansats que ens donin copets a l’esquena. No només els polítics, sinó també la societat, dient que som una gent collonuda i després no s’indignen quan ens paguen 1.500€ al mes. Jo critico la hipocresia social de permetre aquestes condicions. Igualment, cal un pacte de totes les forces polítiques perquè el sistema sanitari és la gran joia identitària i cohesionadora del país.

Set de cada deu nous metges és una dona. Quines mesures de conciliació proposa tant per a homes com per a dones?

La conciliació té a veure amb la precarietat i no només hem de pensar en les dones. Una dona de 32 anys s’assembla més a un home de 32 anys que no pas un home de 32 a un de 60. Els homes de 32 anys també demanen conciliar. No podem convertir l’embaràs en una heroïcitat, i per això els equips autoorganitzats ho faran més fàcil.

Com serà el metge del futur?

Serà dona, molt empàtica, molt comunicativa i sabrà molta bioètica per prendre decisions complicades. També haurà de treballar en equips multidisciplinaris i haurà de conciliar per aconseguir un bon equilibri psicoemocional. Jo encara soc de l’opinió que som metges 24 hores, però no cal exercir de metge les 24 hores, perquè, a banda de les càrregues familiars, cal vetllar per l’equilibri psicoemocional de la professió.

¿L’eutanàsia és el repte ètic més imminent?

Sí, però no ha de ser un debat mèdic, sinó social. Cal veure com es despenalitzen situacions molt concretes, que no són les majoritàries. Si es regula, s’ha de fer des de la llibertat, l’absència de patologia mental, sense condicionants i amb garanties, respectant l’objecció de consciència i la seguretat jurídica. Caldrà pactar què s’ha de fer amb el pacient si se sap que l’any que ve es morirà, perquè no té sentit que ingressi quatre vegades a urgències o es mori en un box intubat. Quan s’entra en el circuit de les màquines pot costar saber on aturar-ho. Unes grans cures pal·liatives com les que tenim són el desactivador de la desesperació d’un malalt al final de la seva vida.

¿Avala l’activitat privada en centres públics, després del cas Barnaclínic?

Sí, si no es barreja. Si no hi ha interacció, per què no ha de ser possible? Són ingressos que van en benefici del sistema públic.

Què en pensa de la investigació per les retallades a la Vall d’Hebron?

Hi ha un interès del metge que vincula les deu defuncions a les retallades. Si és cert, s’haurà d’actuar, però si no és cert, també s’han de demanar responsabilitats perquè estableix un precedent inadmissible.