Jaume Miranda: “Abans d’ocupar més territori, hem d’aprofitar el que tenim”

¿Els mapes són tan antics com la humanitat?

Hi ha documentats mapes litogràfics, sobre pedres, de l’època mesopotàmica de l’Eufrates i el Tigris, que més aviat eren uns esquemes, no mètrics, sinó geomètrics, per orientar-se i recordar el territori. Si parlem de Catalunya, tenim una tradició de les més llargues del Mediterrani. Quan érem navegants i conqueridors, generàvem portolans (mapes de navegació) perquè teníem por de perdre la costa i així l’anàvem identificant. Això genera la tradició portolana mallorquina i catalana.

Eren molt imperfectes, vistos avui?

Si vostè busca el Cresques [Cresques Abraham, cartògraf mallorquí del segle XIV] amb el perfil de la Mediterrània i el compara amb el mateix perfil de Ptolomeu, del segle I, més de mil anys abans, no cregui que hi ha gaire diferència. O sigui, hi va haver mil anys de pèrdua de coneixement. Com a mínim durant mil anys, a la nostra part de civilització d’aquesta part del món, la cartografia estava molt oblidada. Més endavant està documentat que els reis de la Corona d’Aragó oferien atles com a regals, i el fet que l’atles de Cresques es conservi a la Biblioteca Nacional de França fa pensar que va ser un regal al rei de França.

I a partir d’aquí, ¿com li va anar a la cartografia sobre Catalunya?

A partir del XVI, els millors cartògrafs de Catalunya no són catalans, sinó holandesos i francesos, i el primer mapa de Catalunya es fa el segle XVIII, el 1720. Està dedicat: “ Nueva descripción geográfica del Principado de Cataluña. Dedicóse a 1720 a la majestad del señor Rey, don Felipe V, por el autor Joan Josep Aparici ”. Cau Barcelona el 1714 i hi ha tot el desplegament administratiu, i un d’ells és el desplegament fiscal sobre Catalunya. I Aparici es dedica a recaptar impostos. I per això recorre tot el territori i fa un mapa magnífic per a l’època, amb corregiments i comarques. Té una toponomàstica fantàstica i a més té una planimetria on hi ha rius i llacs, amb alguns que ja han desaparegut, carreteres, camins... Després de la seva mort es va seguir reeditant, per la potència del mapa. Se’n van fer molts exemplars, però se’n conserven dos.

Què diuen de la història del país, els mapes de Catalunya?

Diuen que cada vegada que Catalunya ha tingut un xic d’autogovern, entre les 50 primeres accions que sempre ha pres, una ha estat crear un servei del mapa. Mètode científic: mesurar, reflexionar, actuar. Mesurar és tenir en compte la realitat. Fer mapes, entre altres coses. Reflexionar és fer un projecte. I actuar és buscar els recursos perquè aquest projecte es dugui a terme. Nosaltres, els cartògrafs i geògrafs, hem estat al primer punt, mesurar. Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

Vostè és el director general de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que data del 1982, dos anys després de les primeres eleccions al Parlament.

I abans que TV3. Els cartògrafs, geòlegs, geògrafs, geofísics, estàvem amagats a les diputacions. Tot aquest personal amb coneixement especialitzat ens hem amagat dues vegades a la Diputació de Barcelona. Durant la dictadura del general Primo de Rivera i la del general Franco.

I es posen a fer mapes.

Però orientats a l’acció. Nosaltres no volíem fer mapes de paret, que també en fèiem, però també de 1.274 fulls, pel que li deia de la planificació. De com faríem el país nou.

Però aleshores resulta que el govern espanyol de Felipe González va interposar un recurs al Tribunal Constitucional contra l’existència de l’Institut Cartogràfic Català.

La llei deia que l’Institut Cartogràfic Català podia fer cartografia de base, que es defineix com a informació feta sobre el terreny, sigui amb avions, des de terra o satèl·lits. Un any i poc després, el Tribunal Constitucional sentencia favorablement al Parlament de Catalunya, perquè deia que la Generalitat tenia competències exclusives en organització del territori i era natural que tingués informació de base per estructurar-se. Tres dècades després, tenim el know-how i és patrimoni. Sabem com fer-ho i ens ha permès exportar-ho durant anys a l’Amèrica Llatina, i actualment tenim contractes al Pròxim Orient.

El cas és que vostès saben com fer mapes. Però entre com els feien el 1982 i com els fan el 2016, deu haver-hi un món.

Ha canviat radicalment. Per exemple, hi ha l’adveniment del GPS. Que ara es diu GNNS. Perquè el GPS és una marca americana. Després hi ha el Glonass, que és una marca russa; hi ha Baidu, xinès, i una iniciativa índia. Si és una gran regió del món vol tenir sobirania pròpia. Vol poder aterrar a les 3 de la matinada amb visibilitat nul·la i una tripulació cansada. I aterra mitjançant un sistema de posicionament que els diu exactament en un metre on són, i al final es deixa anar i cauen a la pista perfectament. El posicionament i l’orientació són dues coses noves. El posicionament són els sistemes GPS. Vostè en porta un al mòbil. Les plaques tectòniques les mesurem amb gran exactitud centimètrica gràcies al GPS, dotzenes de satèl·lits militars i civils observant la Terra sistemàticament, i això ha canviat la manera de fer mapes. Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió. Hem fet aquests anys un mapa a escala 1/1.000 de l’àrea metropolitana de Barcelona. 64.000 hectàrees on hi ha 3,2 milions de persones. Allò té 20, 25 centímetres de precisió en planimetria, i 30 centímetres de precisió en altimetria. Això és inimaginable sense sistemes de posició.

Quants són, a l’Institut Cartogràfic?

Això és una bona pregunta. Som 264. Vostè dirà, deunidó. Però vostè compari-ho amb Holanda, Bèlgica o Suïssa i veurà que són molts més. Molts més en això, i en sanitat, i en educació, i en moltes coses. Aquesta visió catalana de país ocupat, i que l’administració pública té aspectes més negatius que positius, no és veritat, i a més ens està enfonsant. Les institucions públiques tenen una gran quantitat de coneixement. Entraríem en un altre debat, que és la percepció que té la catalanitat de les institucions de Catalunya i de l’Estat.

Qui es descarrega els seus mapes?

El ciutadà. 800.000 descàrregues l’any 2015. Això era inimaginable fa uns anys. Tenim uns productes: l’Instamaps, que permet que l’usuari es pugui fer el seu propi mapa i compartir-lo, i el Pintamaps, que és dibuixar i pintar el seu mapa a mida, sobre bases mètriques. Això és tot un univers que està creixent i del qual no volem perdre el tren. Estem ben situats ara.

¿S’imprimeixen mapes en paper, encara?

Sí. La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia Newman. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador. Però no em faci cas, sóc un home del segle XX.

Quan ha fet aquest gest del mapa acordió plegable, m’ha recordat els mapes de l’Alpina.

L’Alpina és una obra molt meritòria, amb les corbes de nivells. Al principi les treien de l’Instituto Geográfico Nacional, tot i que ara utilitzen les nostres bases. Els Amics del País, el Centre Excursionista de Catalunya, la gent que surt a la muntanya... Aquí hi ha una tradició on moltes parts no existeixen.

¿Ha canviat la geografia de Catalunya en tots aquests anys?

El lector es pot mirar la nostra web. Tenim un timeline que comença amb els primers vols moderns, que són els dels americans del 1945. Els hem obtingut, geotriangulat, i hem generat una ortofoto perquè puguin ser superposables amb d’altres. Des d’un punt de vista urbanístic, és evident que Catalunya ha canviat. I des d’un punt de vista del litoral natural hi ha hagut una regressió clara, i més que n’hi haurà. El litoral de Catalunya sempre es diu que té 770km, però si el mesura en alta resolució veurà que arriba gairebé a 1.000. Aquesta hipotenusa del triangle català, a cada lloc hi ha hagut una vulnerabilitat diferent. Que hi ha un creixement del nivell del mar està confirmat científicament. A cada lloc hi ha hagut una erosió més gran o petita, des del delta de la Tordera fins a les platges de Barcelona. També hi ha una sequera creixent aquests anys. Els boscos de Catalunya han crescut enormement, pel fet agrícola. Això és molt positiu en natura. ¿Quin tipus d’erosió hi ha? Hi ha tota una discussió al darrere. Però el canvi climàtic existeix. I des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

¿Els mapes del futur seran molt diferents dels d’ara?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.