Jaume Funes: “Hem de deixar prendre als joves decisions que no ens agraden”

BarcelonaCom et van educar?

Vinc de Las Casas Baratas de Calataiud. Vaig patir la pitjor de les escoles possibles, però malgrat això vaig descobrir que valia la pena pensar i que la vida sovint no és a l’aula, als llibres o al discurs.

I a casa?

Érem cinc germans i el pare treballava de sol a sol per sobreviure fins que vam emigrar cap a Barcelona. La mare era amable i pensadora, i la gran alegria del pare va ser que els fills tinguessin l’èxit que ell no havia tingut.

Ets un expert en adolescència que va més a favor d’ells que dels pares.

M’han dit apòstol dels adolescents i que tenia la síndrome d’Estocolm, però m’he barallat amb adolescents porreros i amb les plataformes anticapitalistes. Sí que em molesta l’adult que creu que l’única lectura és la seva. “Home, para’t una mica a mirar-los i escoltar-los”. No vaig de col·lega, i entendre’ls no és justificar-los. Però hi ha tant de pensament negatiu que és bo que algú canviï de banda.

És una bona missió.

Faig de bomber social. Algú ha de dir: “Voleu dir que les xarxes només són riscos? Que fumar porros és ser drogoaddicte? L’hora d’arribar, dormir fora de casa o experimentar amb el sexe, ¿no són qüestions que demanen sensatesa perquè no esdevinguin problemes?” És la meva batalla des de fa 40 anys.

Millorem?

Intento ser optimista vital i depressiu social. Vaig viure l’època dura a Sant Ildefons o Cornellà de lluita contra l’heroïna. Es morien nois per la misèria de no donar-los xeringues. Morts per la sida o per la policia. I ara ens amoïnen els que van a veure One Direction. Hem millorat? No ho sé, és una altra complexitat. Ni calia tractar els nois de Cornellà com a delinqüents permanents, ni cal etiquetar els pijos dels concerts de mercantilistes consumistes. Tampoc els canviarem, cal pensar seriosament com els ajudem i hi influïm. La seva contestació l’hem de veure positiva perquè ens fa dubtar i afirmar-nos. Ho fan per provocar i posar-te en crisi.

L’adolescència existeix fa poc.

Jo als 15 anys ja feia d’ajudant de mecànic en un taller. És un invent vinculat al sistema productiu: existeix si no es necessita mà d’obra i si tenim prou riquesa per permetre que es posin a estudiar.

Han canviat molt amb les pantalles?

La societat de la informació i la comunicació porta a una lògica diferent en com raones, com entens el món i les relacions. Cal introduir-hi valors, criteris, eines que humanitzin. I, en lloc de pensar-hi, discutim si a classe poden tenir accés a Facebook.

Cal integrar-ho?

A WhatsApp i Twitter és on han escrit més caràcters, i encara discutim si això és llegir i escriure o no. Interactuen amb la informació, i el més important és que mantinguin la curiositat per llegir, seduir i descobrir amb l’instrument.

L’accés al porno condiciona la sexualitat?

Sí, és un tema que cal pensar seriosament. Tot val? Podem diferenciar entre sexe i amor, però potser descobriràs que val la pena tenir sexe i amor. ¿Es pot fer amb qualsevol? Tu mateix, però és probable que el balanç al final no sigui positiu. ¿Es pot fer vulgui o no vulgui? No, difícilment hi ha sexualitat sense llibertat. El més important és que pensin dos minuts si valia la pena i si els va agradar de debò o no.

Fer-los pensar.

Jo els dic: si tu no penses hi haurà un altre que pensarà per tu i et vendrà motos. Et faran pensar en marques, no en idees.

De qui són els adolescents?

Qualsevol professional adult que es troba amb un adolescent és un educador, el noi és seu. Hem passat de pensar que els fills són nostres quan són petits a pensar que quan són adolescents no són de ningú.

De la sobreprotecció a l’abandonament?

Ben bé. Als pares els dic: “Malauradament serà massa com tu, però ara has d’aguantar que no sigui com tu havies previst”.

Les drogues són el temor clàssic?

Per ells el risc és positiu; cap conducta és atractiva si no té risc. La discussió ha de ser com prenen consciència que no són invulnerables. “Decideixes tu, però protegeix-te, posa’t una mena d’airbag vital perquè quan t’arrisquis no et destrueixis”. L’adult ho veu al revés: “Posem una campana de vidre, prohibim...” Cal educar per gestionar riscos, i després ajudar-los a aprendre de l’equivocació.

El pare amic no funciona?

L’adolescència és un temps de crisis i desastres, però si l’has educat bé es recuperarà. El meu gran em deia: “Però papa, per què et preocupa el que he fet un dissabte a la nit? Que no m’has educat bé? Doncs tranquil!” Deixa que prenguin decisions que no t’agraden. Si a un adolescent li sembla bé el món absurd de l’adult és que l’hem domesticat i no pas educat.