Jane Evelyn Atwood: “Una foto que et deixa indiferent és un fracàs”

Jane Evelyn Atwood (Nova York, 1947) es va instal·lar a París el 1976 i des d’aleshores l’ha fascinat retratar l’exclusió. Rebutja les presses: es va passar deu anys fotografiant dones recluses en presons d’arreu del món. Els seus reportatges s’han publicat a Life, The New York Times Magazine i París Match i ha rebut diversos premis internacionals. Ha participat en les primeres Jornades de Fotografia Social, organitzades per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la Fundació Vicente Ferrer.

Per què retrata l’exclusió?

Crec que forma part del meu ADN. Sé per què faig el que faig, però no crec que calgui explicar-ho. Les fotos hi són i els textos també. Els que les miren i els llegeixen n’han de treure les seves pròpies conclusions.

Com es relaciona amb les persones a qui fa fotos?

Intento passar tant de temps com puc amb ells. Al principi en sé ben poques coses i per això precisament m’hi vull apropar, perquè tinc moltes preguntes. Capbussar-me en el seu món comença per respondre a algunes d’aquestes preguntes. I quan trobes una resposta et sorgeix una nova pregunta. Em sembla que sóc capaç d’establir-hi una bona relació. S’han d’adonar que jo els respecto. I ho dic sense cap mena de pretensió: la gent no és estúpida. Quan un periodista intenta penetrar en un món que no és el seu només és un visitant, i molt privilegiat. I la seva motivació també ha de sorgir de dins: no pot dir-se només “Serà guai fotografiar això”. La gent s’adona si hi ha un interès real o no.

I no se sent culpable?

Per què m’hi hauria de sentir? No em sento culpable: m’enfado! Sempre intento que la gent a qui fotografio no perdi la dignitat humana. I això és cosa del fotògraf. No em puc permetre deixar de fer fotos perquè una situació sigui massa tràgica ni deixar que em superin les emocions. És com un metge: si es posa a plorar davant d’un pacient, no està fent la seva feina. Però la dignitat d’un ésser humà és molt important i de vegades descarto fotos perquè roben la dignitat a la gent. Ho vaig aprendre amb les dones preses: no crec que hi hagi res gaire pitjor que perdre la llibertat, però fins i tot a la presó riuen, fan bromes... L’ésser humà és extraordinàriament adaptable i això també ho explico, igual que les coses tristes i tràgiques.

La seva feina és el contrari del que volen les grans empreses editorials: ràpid, barat i lleuger.

De jove vaig dedicar-me a fer fotos d’actualitat, i em va semblar molt excitant, però alhora frustrant. Perquè just quan comences a entrar en un tema et fan passar a l’altre. Hi ha grans fotoperiodistes, però jo no tinc caràcter per a això. I és cert que volen temes lleugers : a l’estiu les revistes et demanen temes d’estiu. I jo sempre els pregunto: ¿les tragèdies al món s’aturen al juliol i l’agost? Ens queda acceptar feines per sobreviure i treballar en el que realment ens interessa per difondre-ho per altres canals.

Quins?

Potser internet, llibres (tot i que no estan a l’abast de tothom), exposicions... Depèn de com ho facis pots arribar a molta gent. I no és cert que aquests temes no interessin: fa dos anys vaig fer una gran retrospectiva al Botanique de Brussel·les... i van veure-la 52.000 persones! El desinterès no és de la gent: és de la premsa.

¿La crisi ens ha fet més sensibles a l’exclusió i el patiment?

A França potser sí. Fa trenta anys hi havia determinats temes que la gent considerava d’àmbit privat: quant guanyaven, a qui votaven, si estaven malalts... I ara tenim reality shows a totes les televisions, com als Estats Units! Però alhora la gent està inundada amb milions de fotos: i hi ha una banalització, perquè tot es mostra al mateix nivell. El problema és que la majoria de gent no té formació per jutjar quina foto és més important que una altra: passa una mica com amb la pintura abstracta. La diferència entre una simple il·lustració i una gran foto és la diferència del treball d’un autor que s’expressa amb imatges, com un escriptor ho fa amb paraules. El problema és que quan la gent començava a aprendre aquesta diferència, internet ens va caure a sobre. Ara els joves fan milers de fotos i després les seleccionen, però això no té res a veure amb la mirada. Jo faig al revés: miro i trio el que mereix ser fotografiat. I això té a veure amb la meva mirada.

Què espera de la gent que veu les seves fotos?

No n’espero res, però m’agradaria commoure’ls. Si una imatge et deixa indiferent és un fracàs. I la reacció depèn de cadascú: les parelles amb fills no poden mirar les fotos dels nens cecs; les dones s’emocionen amb les fotos de prostitució mentre que els homes s’hi mostren massa interessats o molestos; la majoria de gent no vol veure fotos de la presó, si no és que hi han tingut algú.

Els seus projectes duren anys. Quan comença sap quan acabarà?

No em vull censurar. Cada tema necessita el temps que necessita. De vegades segueixo la gent un cop acabada la feina: amb la Blondine, protagonista de la meva sèrie sobre la prostitució, hi tenia una relació molt especial. Mai no em va demanar res. Quan li vaig portar el llibre amb les fotos em va dir que era el millor regal que li havien fet mai.