“No volem admetre el que som capaços de fer als més vulnerables”

BarcelonaEl seu professor de boxa el va violar quan tenia sis anys. Es va refugiar en les drogues i l’alcohol i va intentar suïcidar-se cinc cops. Ho explica a Instrumental. Avui és un concertista d’èxit i la Fundació Vicki Bernadet l’acaba de guardonar amb el Premi Fada a la Cultura.

Insisteixes que no es tracta d’abús infantil sinó de violació.

Hem de triar les paraules amb molta cura quan parlem d’alguns temes. I ser honestos i afrontar que és més fàcil sentir que han abusat d’un nen que no que l’han violat. I hem d’usar les paraules que millor resumeixen el que ha passat.

Encara és difícil parlar-ne.

És tabú encara. No volem admetre el que som capaços de fer als més vulnerables de la nostra societat. I ara estem començant a afrontar-ho per tots els casos històrics d’abusos que han començat a sortir. Encara m’és difícil parlar-ne. Hi ha centenars d’excuses per no fer-ho, com sentir-se avergonyit o exposat... I la meva esperança és que si les persones que ho hem patit en parlem, d’altres també ho faran.

És incòmode d’escoltar?

I tant que ho és, i ho entenc, però no és raó per no parlar-ne.

Quan s’està preparat per parlar-ne? Ho dic perquè a Espanya prescriuen els delictes d’abús sexual.

Alguns nens poden parlar quan són nens i d’altres necessiten 15 anys per parlar-ne. És una catàstrofe que aquí prescriguin els delictes d’abús sexual. És demencial esperar que un nen de 12 anys sigui capaç de parlar de coses així. S’ha de canviar la llei perquè, fins i tot si ho denuncien tretze anys després, les víctimes tinguin justícia i protecció legal.

Les denúncies per abusos sexuals s’han disparat un 40%.

Han augmentat perquè se’n parla més, però quan es rep una denúncia la policia ha d’actuar amb propietat, les víctimes han de tenir suport i s’han de prendre mesures efectives, i això no sempre passa.

L’abusador és generalment algú del cercle més pròxim.

L’abusador té molt de poder i et fa mantenir el secret. Crea un vincle amb això. I cada dia que passa i no ho expliques et converteixes en més còmplice, i cap nen hauria de sentir que és soci d’un delicte així. Això fa que sigui més difícil explicar-ho. La vergonya que sent la víctima és el més dur. I no marxa per molt que en parlis, en certa manera sempre hi és. És similar a la síndrome d’estrès posttraumàtic.

Com podem ajudar les víctimes?

Escoltant-les, creient el que expliquen i canviant les lleis perquè no prescriguin aquests delictes. I fent pedagogia entre els professors perquè siguin capaços de detectar els senyals i amb organitzacions com Vicki Bernadet. Hem oblidat escoltar i això és el més important. Els nens sovint no troben les paraules i hem d’aprendre a escoltar de diferents maneres. Hem d’observar el seu comportament perquè sovint hi ha una relació entre alguns comportaments i l’abús. I els hem de creure tret que hi hagi evidències fermes que no és cert, però fins llavors s’ha d’investigar sempre.

En el teu cas, la música et va salvar.

Sí, tenia 7 anys quan vaig escoltar Bach per primer cop en un casset i això ho va canviar tot. No ho oblidaré mai. Hi ha un abans i un després. Vaig saber que volia ser pianista. La música ens salva a tots, és universal. No crec que ara fos aquí si no hagués sigut per la música. La música és una escapatòria i una prova que hi ha coses bones a la vida. Esborra la necessitat d’expressar-se amb paraules. A vegades les paraules no són suficients, especialment amb els nens que sovint no en tenen prou i necessiten expressar-se a través de l’art, la música o l’exercici.