“Ja no la colpejo com abans, però de vegades encara la insulto”

BarcelonaAsseguts en una rotllana de cadires de plàstic taronja, sis maltractadors -amb l’ajut de dos terapeutes, un home i una dona- es miren als ulls i expliquen la seva història de violència. A la pissarra hi ha escrites dues preguntes: “Què ha canviat des que estem en aquest grup?” “Què hem de millorar?” Al Servei d’Atenció als Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona els maltractadors hi van de manera voluntària, sense contrapartides penals o de qualsevol tipus, quan volen canviar les seves actituds violentes i masclistes.

El Rafael -prefereix un nom fictici, com la resta de companys de teràpia que accedeixen a parlar amb l’ARA- té vint-i-cinc anys i va arribar al servei per recomanació d’una psicòloga a la qual assistia per una addicció a les drogues. “El que més he après és a escoltar-la [la seva parella]. Abans, mai l’ajudava amb res i si arribava a casa cansada de la feina i no m’interessava res del que em deia em tancava en mi mateix i no li feia cas”. “Ara ja no la colpejo, com vaig arribar a fer, però encara no la respecto i de vegades la insulto”, reconeix, tanmateix, quan tracten els “assumptes pendents”. Tot i això, no és com abans, quan li disparava insults “de manera més impulsiva, com una metralleta”.

El dia que va arribar a posar la mà a sobre a la seva dona, el Rafael va veure que havia creuat tots els límits. “Li vaig donar una bufetada i se li van clavar les ulleres; es va fer alguns talls a la cara”, explica. “Mai m’havia plantejat que cridar a algú també podia ser maltractament psicològic”, afegeix. Al mateix temps, el Rafael és un dels dos únics membres del grup que reconeix haver colpejat la seva parella, és qui té menys problemes a reconèixer que la seva violència és masclista i qui menys es justifica pel seu passat. “És cert que vaig aprendre des de petit que són elles les que m’han de satisfer”, reconeix penedit. El Rafael fa un temps considerava “normal” sentir que “les dones són totes...” i tot seguit un insult, i ara ja no. “Molts” dels seus amics, diu, necessitarien una teràpia com el SAH, però no hi volen anar.

El 68% dels usuaris del SAH abandonen en algun moment, de manera que només 81 homes dels 253 que hi van assistir del 2007 al 2017 van acabar la teràpia, que consisteix en un any de visites, primer algunes d’individuals i després 32 sessions en grup, i d’un any més de seguiment. L’avaluació, externa al servei, l’ha fet la psicòloga social Neus Roca, que adverteix que “la majoria d’usuaris han disminuït la violència però no l’han eliminat” un cop acabat el tractament; sobretot la violència psíquica, que és “la que més mostren”. Per fer l’avaluació, s’han comparat els resultats dels que van fer la teràpia completa amb els d’altres que la van interrompre, i també s’ha comptat amb l’opinió de les parelles dels usuaris que hi van voler participar. “S’ha de tenir en compte que generalment els homes reconeixen menys violència de la que exerceixen. La violència sexual no disminueix quan acaba la teràpia, sinó un temps després”, aclareix.

Un consell de la dona o els fills

Els maltractadors, explica Esteve Segura, coordinador del SAH, arriben al servei per motius diversos: recomanats per un altre psicòleg, empesos per la voluntat de conservar la parella o la bona relació amb els fills o simplement perquè volen canviar per ells mateixos. “És més fàcil desmuntar el masclisme explícit que el que és més subtil”, explica Segura. Tant ell com la Mariona Auradell, l’altra coordinadora, celebren que es tracti d’un “servei únic” per treballar amb homes i els agradaria ampliar-lo, perquè consideren que arriba a pocs homes en relació amb la quantitat de maltractaments que hi ha a la ciutat. També creuen que s’ha de “treballar per aconseguir una adherència més gran al programa”.

En Manuel diu que no ha arribat mai a la violència física, però sí a la psicològica i verbal. “Diverses de les meves parelles em van dir que els havia arribat a fer por”. Fort i amb faccions marcades, es defineix com un home tradicional. “A Sud-amèrica, on m’he criat, la meva família em va ensenyar que l’home ha de ser fort i que sempre ha d’estar per sobre de la dona”, diu. Però en rebre la segona denúncia per maltractaments va decidir canviar. “De vegades sento que les dones s’ho fan venir bé per fer-me explotar”, diu. Tot i que reconeix haver llançat coses i trencat mobles, diu que mai ha estat a punt d’agredir físicament una parella.

Sí que ho ha fet, en canvi, el Pere, que va decidir anar a teràpia després de provocar-li una capsulitis al dit a la seva dona. Va en cadira de rodes des de petit i, diu, es va acostumar que la seva mare l’hi fes tot. “Era molt sobreprotectora”, explica. Amb la seva dona es va trobar que no la tindria al seu servei. “I això em feia ser violent, però ella té raó”, reconeix. En Jaume, un altre usuari de la teràpia, intervé a la conversa i interpel·la el periodista: “¿També creus que això és masclisme? Perquè jo no ho crec. És igual en el meu cas; les meves reaccions de ràbia són les mateixes amb les dones que amb els homes. Preguntes sempre pel masclisme, però condiciones l’entrevista perquè no sempre ho és”, opina.

“Per a molts homes aquest és un espai per parlar de sentiments, però no sempre reconeixen el masclisme. Intentem introduir-hi una mirada de gènere, però de vegades trobem com a resistència creences arrelades i treballem més des de les emocions”, explica Nando Carnero, un dels terapeutes del grup, mentre els maltractadors s’acomiaden i surten de la sala.