Ivan Planas: “Ens plantegem compensar econòmicament l'esforç dels sanitaris”

BarcelonaAmb una llarga experiència dins dels departaments de Salut i Economia, Ivan Planas reflexiona sobre les virtuts i defectes del sistema català, i sobre els principals reptes de futur.

Servirà d’alguna cosa el que estem vivint?

Nosaltres ho veiem com una oportunitat de transformació. La introducció de noves tecnologies, la no presencialitat, el treball interdisciplinari... Hem d’intentar mantenir-ho després de la pandèmia.

Quina és l'estructura del sistema sanitari català ara mateix?

Al voltant d’un 23-25% de la població catalana, i són xifres estables, té doble cobertura, o sigui que a part d’utilitzar el sistema públic també utilitza altres sistemes de cobertura privada. En nombre d’hospitals privats o clíniques privades, el percentatge és similar, tot i que hi ha àmbits de competència estatal en què la presència privada és més elevada, com l’odontologia, la rehabilitació o fisioteràpia. Per a nosaltres tot el Siscat (Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya) és xarxa concertada. És veritat que, des del punt de vista administratiu, l'Institut Català de la Salut (ICS) té un tipus de vinculació diferent, un contracte programa en comptes de tenir un concert. A nivell pressupostari, a l’ICS la xifra de despesa s'acosta als 3.000 milions i les entitats que estan vinculades al Siscat a través de concert, per tant, concertades, a uns gairebé 5.000 milions. Un 60% via concert i un 40% via contracte programa.

Quines fortaleses té el sistema?

Una xarxa d’atenció primària molt sòlida, que amb la reforma del 1984 va fer una transformació espectacular. Aquesta xarxa ha permès donar resposta al gran repte: la cronicitat. En aquests moments hi ha uns 5,2 milions de catalans que tenen una o més condicions cròniques. Una altra fortalesa és la competència entre els hospitals, un model que genera una cursa per l’excel·lència entre institucions. I això, juntament amb la interrelació amb la recerca, fa que tinguem centres punters.

I debilitats?

Quatre grans reptes. Primer, la sostenibilitat econòmica. Sempre hem tingut els diners que necessitàvem però sempre amb la restricció de no tenir el pressupost que toca. És una manca de pressupost de la Generalitat i un problema de finançament autonòmic. El nostre pressupost no pot créixer a costa d’altres departaments.

No és un tema de voluntat?

No és un problema de distribució de recursos dins el Govern. Si no hi ha un canvi de model, difícilment podrem disposar del pressupost que toca per fer la nostra feina. I no és només un tema de repartiment de recursos entre comunitats sinó també de com es reparteixen els recursos les comunitats i l’Estat, que protegeix el que és competència seva, i el que li tensiona més els pressupostos ara són les pensions. Fruit de la crisi econòmica, les comunitats disposen de menys recursos i l’Estat es queda una part més gran del pastís. Ho va dir Montoro: l’ajust fiscal a Espanya es farà per la via de la sanitat i l’educació. Ho va posar en un document enviat a Brussel·les i es va quedar tan tranquil.

Però per què no s’han revertit les retallades? El percentatge del PIB destinat a Salut va passar del 5,3 al 4,7, inferior al d’Espanya.

Les xifres de despesa sanitària es poden mirar de moltes maneres. Si mires el PIB, Catalunya sempre quedarà per sota de la resta de comunitats. Perquè quan es reparteixen els recursos no es fan en funció de la riquesa sinó del nombre d’habitants, i si som el 20% del PIB i el 16% de la població, els nostres ingressos i despesa sempre estaran per sota. No podem mirar els pressupostos, sinó el que es gasta, i el 2019, que s’està tancant, la despesa en salut va ser d’11.007 milions, quan el 2009 havia sigut de 10.380. Hem recuperat el màxim de despesa de la sèrie històrica. D’alguna manera, estem en la situació d’abans de les retallades. Ara bé, estem molt lluny del que ens podria pertocar. Si Catalunya tingués el nivell de despesa que li correspondria per nivell de riquesa, no li tocarien 11.000 milions per salut sinó 15.000.

La despesa per càpita tampoc és de les més altes. El 2018 estava per sota de la de València, per exemple.

De moment el 2019 va ser de 1.421 euros per persona i el 2009 eren 1.350. I amb València ens anem alternant. Les comunitats del Mediterrani tenim els nivells de despesa més baixos –Madrid encara més per sota– pel tema del finançament autonòmic.

Seguim amb els reptes.

A llarg termini tenim un repte a tot el món: l’envelliment i la cronicitat, i tot el tema del canvi tecnològic que comporta. Sabem que cada any necessitem un 6% més de recursos per garantir el sistema sanitari tal com el coneixem, i perquè la innovació entri al ritme adequat. ¿Com ens ho farem si la despesa global de la Generalitat pot créixer molt per sota, un 2,7-2,9%? O hi ha un canvi de model organitzatiu per ser més efectius o no podrem sostenir els serveis actuals.

Anem pel segon.

La necessitat de fer una modernització de les professions sanitàries. Tenim una població de metges molt envellida, i en 5-10 anys se’n jubilarà una part importantíssima. Això planteja un repte que s’ha d’aprofitar per fer una transformació. Tenim un model retributiu antic, basat en el presencialisme i que s’hauria d’orientar als resultats. Necessitem una generació de professionals joves que vulguin fer recerca i docència, que ja no pensin en una feina de per vida en una institució i busquin una ruta professional que els permeti desenvolupar-se i accedir a l’especialització i la tecnologia.

I amb millors condicions.

Marxaran si no som capaços de fer aquest canvi. Això explica el tercer repte: transformació de les organitzacions. Però la modernització de les professions també passa per abandonar la medicina basada en els òrgans i fer un abordatge més global, multiespecialitzat i multidisciplinari, amb un paper molt més protagonista per a la infermeria. Per fer això hem de permetre que els professionals puguin desplaçar-se entre les institucions, amb equips de professionals molt més amplis i que comparteixin coneixement. Hi ha d’haver organitzacions molt més transversals en el territori, més grans i integrades, i en què el professional se senti més empoderat. En els propers anys veurem una reordenació de l’alta complexitat o com els hospitals comarcals es transformen.

Falta l’últim repte.

El quart és la integració social i sanitària. Si volem millorar els resultats de la salut de la població, cal una integració social i sanitària, millorar l’estil de vida, la situació personal i mental. I per fer-ho cal integrar els dispositius sanitaris i socials.

També les residències, com ha passat ara.

Sens dubte. Ha suposat un gran repte. Aquesta situació ha de servir per poder treballar més conjuntament entre els dos àmbits i trobar solucions conjuntes.

Que passaria per la integració total.

Jo puc fusionar dos hospitals i que segueixin sent dos organitzacions independents. Integrar vol dir treballar en un únic procés. Independentment de qui tingui competències de l’àmbit residencial, per a nosaltres és indispensable que es treballi com una única organització.

Es recompensarà els sanitaris?

Tot i que res els compensarà l’esforç, és evident que ens estem plantejant la via de poder compensar-los.

Econòmicament.

Sí.

Què ha passat amb la central de compres?

La polèmica va durar menys de 24 hores. El govern espanyol va treure un decret i l’endemà mateix el missatge de Madrid era: "Seguiu fent el que pugueu, com més producte entri, millor". Paraules textuals del ministeri. Sí que és veritat que van paralitzar tot el mercat de la fabricació nacional i es van produir coses que haguessin sigut evitables. Hi havia productes parats a les fàbriques esperant durant una setmana fins que ells en fixessin la distribució. Finalment, aquest producte ha arribat i s'agraeix que la distribució nacional hagi sigut proporcional, no en tenim cap queixa. Però en alguns moments, Espanya prenia les decisions una o dues setmanes més tard del que calia.

Permeti’m tornar a les retallades.

On van incidir més va ser en els salaris i, sobretot, en les infraestructures. Segurament si aquesta pandèmia no l’haguéssim hagut de patir amb les retallades tan recents ens hauria agafat amb un nivell d’infraestructures i equipament molt més adequat per fer-hi front. Per dir-ho d’una altra manera: en un mes hem hagut de comprar tots el respiradors que hauríem d’haver comprat amb calma si no haguéssim tingut la crisi.

¿Hi ha un model en què fixar-se?

Sense ser pretensiós: no. Tenim un dels millors models sanitaris del món. Ens agradaria tenir l’accessibilitat d’Alemanya, la capacitat d’abordatge de la salut comunitària dels canadencs, tenir la coordinació de l’alta complexitat dels danesos... Evidentment sabem que no som els millors en tot, però no hi ha un sistema que sigui millor en tot que nosaltres. De fet, els francesos estan intentant organitzar el sistema de salut com el nostre. Quan ens venen a veure ens diuen: "Vosaltres teniu molta feina feta". No tenim el millor sistema del món, però ningú és millor que nosaltres en tots els aspectes.