Israel Ruiz: “Les universitats catalanes fan una tasca increïble en una situació impossible ”

BarcelonaIsrael Ruiz (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) és des de fa 12 anys el vicepresident i el tresorer del Massachusetts Institute of Technology (MIT), un dels centres universitaris de més prestigi dels EUA dedicat a la recerca i la innovació. Gestiona els recursos humans de la institució, un pressupost de 2.400 milions de dòlars i un fons patrimonial de més de 17.000 milions, unes xifres astronòmiques i impensables en l’entorn català. Atén l’ARA abans de l’entrega del premi Impulsa Cultura 2019, de la Fundació Catalunya Cultura.

Quines diferències culturals veu entre els Estats Units i Catalunya? Vostè assegura que la paraula ambició aquí està mal vista.

Jo el que conec bé és l’entorn del MIT, però és cert que hi ha paraules que tenen un tarannà diferent en català. La meritocràcia és molt important als EUA, és com s’ha creat el país. Aquí a vegades s’entén la meritocràcia com si fos una forma d’elitisme i això és un error.

Aquí seria impensable poder gestionar en una institució de recerca un pressupost de més de 2.400 milions de dòlars o un fons de 17.000 milions...

Sí, és impensable, però no es pot comparar. No són magnituds comparables, com no ho és el PIB nord-americà amb el català.

Què hem fet malament aquí?

No és qüestió de fer-ho bé o malament, però sí que és fonamental garantir l’autonomia de les decisions en recerca i educació. No es pot deixar a l’àmbit polític, perquè és curtterminista, i la recerca i l’educació requereixen cicles molt llargs. S’hauria de prendre aquest poder de decisió de la classe política, sigui del color que sigui, i portar-ho a àmbits de grans consensos. A vegades s’han de prendre decisions que a curt termini fan perdre vots i els polítics aquestes decisions no les volen prendre.

¿La recerca i l’educació han d’anar de bracet?

En el model americà és així, és conjunt i simbiòtic. Els estudiants universitaris han d’implicar-se en els centres de recerca, i el sistema de recerca s’implica en l’àmbit universitari. Els centres de recerca han de ser una oportunitat per a l’educació universitària.

El sistema universitari català va passar de tenir un pressupost de 893 milions l’any 2010 a 648 el 2014. El 2017 es va recuperar fins als 741 milions. Com veu aquesta situació?

Veig que [les universitats catalanes] fan una tasca increïble en una situació impossible. Als Estats Units tenim més finançament, però també mesurem els resultats de manera diferent. No mesurem l’eficiència, sinó l’eficàcia. Si vols arribar a Mart, probablement et gastaràs molts diners. No arribaràs a Mart sense gastar-te diners. Si vols fer recerca puntera i capdavantera...

S’ha d’invertir...

Exacte. S’ha d’invertir i tenir en compte que a vegades sembla que es llencin els diners, però no els estàs malgastant, perquè tot forma part del procés d’aprenentatge de la recerca, que mai és lineal.

Cal un canvi de mentalitat?

Evidentment, l’educació és una inversió i mai una despesa en el pressupost.

El científic Pedro Alonso assegura que no exigim prou als nostres governants que inverteixin en ciència i recerca...

Si la gent sabés millor el que es fa en recerca i en ciència, potser podria exigir als governants que prioritzessin d’una altra manera.

¿La innovació també necessita inversió?

Crec que innovar i la cultura de la innovació no necessita tants diners. Innovar és un estat de vida i com t’ho prens. Si mires l’educació primària, la secundària i la universitat, hi ha innovació perquè hi ha coses que milloren cada dia. El que és difícil és fer recerca i obrir nous camins en disciplines que requereixen equipaments i molts recursos tècnics i humans. Si mirem el món, la inversió en recerca és molt potent. Sempre ens quedarem enrere si no podem invertir. Però no és un problema de talent ni de voluntat de fer-ho.

De què és problema, doncs?

Si no tenim prou diners per a tot, hem de tenir una discussió i decidir què és el que volem fer i on volem invertir-ho. El món funciona tenint prioritats i seleccionant quins són els avantatges competitius que un entén que té, i apostar per això i no per tot.

Vostè ha sigut un dels impulsors de la plataforma Edx, una col·laboració entre Harvard i el MIT per oferir educació universitària en línia. Una disrupció?

Mai vam pensar-hi com una disrupció, sí com una millora en l’eficàcia de l’educació. Tenim demostrat que l’aprenentatge en línia, de la manera que el fem, és molt efectiu i la gent aprèn molt.

Per què?

Sobretot perquè el nostre procés de feedback és immediat. Sabem que les persones aprenen molt més així. Si toques una olla bullint i et cremes, de seguida ho notes i ho aprens. Així ho fan els nens. Si fas un examen i no te’l tornen corregit fins al cap de dues setmanes, ja ni recordes el que et van preguntar. A Edx hem fet recerca per veure com aprèn la gent. Tenim les dades de 24milions d’usuaris de la plataforma.

Ha canviat l’educació?

Sí, canvien les generacions de professors i d’estudiants, canviarà el que veiem a les aules. Això ja està passant. Si vens a les nostres aules, la major part del temps es dedica a projectes i a fer coses, cada vegada hi ha menys gent escrivint a les pissarres i prenent notes. Amb aquest sistema podem atraure talent global i és un sistema més igualitari que altres sistemes del passat.

Vostè va marxar als EUA l’any 1999. Tornaria ara cap a Catalunya?

En el moment en què vam marxar vam pensar que potser al cap de cinc o deu anys tornaríem, però ara tenim tres fills que s’han adaptat molt bé allà i el que estic fent al MIT no es pot reproduir aquí. Així, no tinc el desig de tornar, però sempre dic que el meu cos és allà però el meu pensament és sempre aquí.