Isabel Muntané: «‘Merlí’ està fent molt de mal, amb clixés masclistes i estereotips»

Isabel Muntané és una periodista feminista decidida a aconseguir que els seus col·legues incorporin de sèrie la visió de gènere per donar veu a les dones. Amb Joana Gallego dirigeix el segon màster de gènere i comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que encara té oberta la matrícula i que es pot cursar sencer o per mòduls. “És una barreja de periodisme, academicisme i activisme”, resumeix aquesta professional, que amb el col·lectiu On Són les Dones denuncia l’absència d’opinadores als mitjans.

¿Al màster hi ha homes o el gènere encara és cosa de dones?

Encara continua sent una qüestió que preocupa més les dones, però, per sort, també hi ha homes que s’hi interessen. L’any passat vam tenir un alumne i aquest any s’hi ha matriculat un altre home. Un 20% del professorat són homes i això se’ns ha criticat, però jo crec que s’ha de donar un espai als homes compromesos amb el feminisme. Volem incorporar-los perquè han de pujar a la revolució social. Soles no ho podem fer.

Com és que costa tant si les dones transmeten valors i educació?

Som transmissores del fet domèstic però no de la cultura. Fixem-nos en els llibres de text, no surten dones inventores o matemàtiques! Jo a les meves dues filles les he criat en el feminisme i la igualtat, però s’han hagut d’adaptar a les situacions del carrer. I després, quines sèries miren els adolescents? Merlí? Aquesta sèrie està fent mal, només hi ha clixés masclistes, amb un llenguatge estereotipat.

¿Amb el llenguatge hauríem de trobar un genèric neutre o és millor “ells i elles” o fer servir el femení?

Jo el femení no l’utilitzo, però si a les meves classes la majoria són dones sí. I algun cop algun alumne s’ha queixat. Jo dic “Mira, el què t’està passant a tu cada dia ens passa a les dones”. És una aposta, com ho va ser el genèric masculí. Sé que costa molt, però podem buscar perífrasis, genèrics neutres. El llenguatge és important, com les quotes.

És partidària de les quotes?

Com que la meritocràcia no existeix, fins que no hàgim interioritzat que cal una representació paritària les necessitarem. Les dones som a tots els sectors, però com que el poder està en mans dels homes entenen que perdrien quota de poder.

Com es pot contrarestar aquesta por?

No és perdre’l sinó compartir-lo, treballar per una diversitat i pluralitat que ens donarà un coneixement més real del que és la ciutadania. A les facultats la majoria són dones, però no són als llocs de decisió perquè la societat no està preparada per fer un canvi o una revolució.

No està preparada?

La revolució de les dones fa por perquè som el 52% de la població. Entenc que quan ets al poder fa por abandonar-lo i que és més fàcil fer la revolució des de baix, com ho van fer els esclaus. Ser un privilegiat i apuntar-te a aquesta revolució no és fàcil. És un procés més lent i de molta més conscienciació, però hi ha homes que ho han fet.

Ni que sigui només perquè hi ha homes amb filles o germanes, no?

Quan els homes entenguin que no és una guerra per imposar les dones sinó que també va en benefici seu avançarem molt més. Jo em pregunto si hi ha algun home que vulgui que les seves filles siguin discriminades a la feina.

¿Sap que amb On Són les Dones tenen atemorit el sector mediàtic?

Ja està bé que prenguin consciència, perquè de moment cap mitjà arriba a la paritat amb les dones als espais d’opinió.

Cregui’m que de vegades costa molt trobar-ne una de disponible.

La veritat, no crec que costi tant, el que passa és que hi ha una inèrcia i les dones no han entrat a les agendes, i en redaccions precaritzades i sense temps és més fàcil anar a buscar homes. Per buscar dones has de tenir consciència, ganes i compromís.

No és una excusa si li dic que hi ha cops que els homes són més atrevits a l’hora de fer una anàlisi.

Potser sí que les dones també hem de creure en nosaltres mateixes, perquè creixem pensant que som inferiors. Als homes constantment se’ls empodera -mira que ets fort, valent-, mentre que a les dones se’ns demana que vigilem, que no prenguem mal. A poc a poc hem de construir-nos valorant el que sabem, i els mitjans poden donar l’oportunitat de construir una nova societat amb valors igualitaris.

Quin és l’últim titular que l’ha fet enfadar?

Ui, n’hi ha tants! Un que parlava de famoses que vesteixen texans per semblar més joves. Fins i tot ens volen dir fins quan ens podem posar texans! Això no és ni informació ni periodisme. O quan Carolina Marín va guanyar l’or de bàdminton a Rio i un diari va destacar l’entrenador que havia aconseguit acabar amb les rebequeries de la “nena” per fer-la campiona. Quan deixem de ser nenes si als 40 o 50 ja ens tracten de velles?

Segur que li han dit “feminazi”.

No m’importa gens. És un insult, però hem de recuperar el valor de la paraula feminista, perquè és una lluita per la igualtat de la societat i contra moltes discriminacions: d’origen, de raça, de religió, d’orientació sexual.