De la intimitat del cementiri a exposar el dol a Instagram

BarcelonaLa mort, en la vida de Tessa Harry, va arribar de manera inesperada. "Estàvem fent esport i el meu company, en Josh, va patir una mort sobtada. Tenia 28 anys i jo 30". Feia sis anys que estaven junts i s'havien de casar. L'Aleix, el marit de Montse Clotet, va patir un càncer amb 41 anys que en pocs mesos va fer metàstasi. "Ella i jo venim d'històries diferents que van acabar igual", resumeix la Montse. La mort és un tema tabú a la nostra societat i encara més el que ve després, el dol: "Tothom vol que tot passi de pressa i tornis a ser la d'abans", lamenten. Però elles s'han proposat capgirar-ho: volen que el dol sigui visible per poder passar-lo "de manera sana".

Van coincidir en un grup d'acompanyament del dol i de seguida van connectar. "Jo no coneixia ningú de la meva edat que s'hagués quedat vídua i em sentia totalment incompresa", explica la Tessa. "En aquests grups trobes persones molt diferents, però ella i jo connectàvem en moltes coses, en hobbies, en l'humor, en maneres de fer...", diu la Montse, que de seguida verbalitza que els grups de suport haurien de ser més individualitzats: "Cadascú viu un procés de dol molt personal, però no és el mateix que es mori la parella quan ets jove, quan ets gran o quan qui mor és un fill".

El tabú que envolta la mort tampoc les va ajudar. Van buscar informació sobre el procés de dol en llibres, en altres experiències i també a les xarxes socials. La Montse, a més, és mare de dos nens petits que aleshores tenien 7 i 10 anys. "Només hi havia referents de dones joves que parlaven obertament de tot això al món anglosaxó", explica la Tessa. Una nit que van sortir al teatre i a sopar va sorgir la idea: "Per què no ho fem nosaltres?" I van obrir un compte a Instagram on explicaven la seva història.

Passar el dol en comunitat

"Amb la mort d'en Josh també va morir tot el meu projecte de vida, va ser com si el terra s'obrís sota meu i jo estigués en caiguda lliure", recorda la Tessa, que també és psicòloga de formació i ara s'ha especialitzat en el dol. Totes dues tenien la necessitat d'expressar obertament què sentien i ajudar, si podien, que altres dones en la seva situació trobessin una xarxa. "El Club de las Vi(u)das [el nom del compte d'Instagram] va ser, de fet, una de les primeres il·lusions que vam tenir després del dol", reconeix la Montse, il·lustradora de professió. Una entrevista en un conegut blog de maternitat (el Club de las Malasmadres) va fer la resta. "Es van començar a posar en contacte amb nosaltres moltíssimes dones en la nostra situació i es va crear una comunitat", recorda la Montse, que creu que hi ha una clara necessitat de popularitzar l'acompanyament del dol.

La seva generació, diuen, ja no va al cementiri ni viu el dol en la intimitat. "La Montse i jo moltes nits ens enviàvem articles i informació, però també acudits o coses d'humor. Volíem viure el dol amb aquest punt vital i desenfadat i no amb aquesta angoixa o por que ve de la tradició més judeocristiana", diu la Tessa, que reivindica poder estar profundament trist sense haver de ser tractat com un malalt: "Jo no tenia depressió, el que tenia era moltíssima tristor per haver perdut la persona que més m'estimava: normal!"

La infermera referent de la unitat d'acompanyament de les malalties, el dol i el final de vida de l'Hospital General de Catalunya, Xusa Serra, corrobora que la manera com es viu el dol està canviant: "En l'última dècada se n'està començant a parlar molt més obertament. Fins i tot les empreses funeràries s'han posat les piles i fan formacions per tractar amb cura i humanitat les persones en dol".

Serra recorda que el dol és una fase de la vida que tothom haurà d'afrontar en algun moment, sigui a l'edat que sigui. Però el cert és que en casos com els de la Tessa i la Montse, quan la mort afecta famílies joves, l'acompanyament és sovint més difícil perquè sembla que afrontar la mort no es correspongui amb aquella edat. "A més, els pares i mares joves han de bregar amb el seu dol i, a més, han d'acompanyar el dol dels seus fills, i això és molt complicat", afegeix la infermera.

Sentències com ara "tranquil·la, que encara ets molt jove i trobaràs algú altre", "tot passa per alguna raó" o també "el temps ho cura tot" són frases que, lluny d'ajudar, la Tessa rebia amb molt malestar. "A mi fins i tot em molestava que em preguntessin com estava: doncs molt malament!", recorda ara (quatre anys després) la Montse amb un somriure. En casos com els seus, el silenci i l'empatia són les millors eines, avança Serra. "I preguntar. Vols que vingui, vols que sortim a fer un cafè o una passejada?", suggereix.

Quan qui mor és el pare o la mare

El dol dels petits de la casa, en aquests casos, també és important. Segons les enquestes fetes en escoles per la unitat especialitzada en nens d'entre 8 i 9 anys, només 1 de cada 10 infants pot acomiadar-se dels seus éssers estimats. "Els nens s'han de poder acomiadar, perquè la majoria diu que li hauria agradat", explica Serra, que assegura que els petits també tenen eines per superar el dol. "Quan no s'acomiaden, després d'un temps, sovint els pares comencen a veure comportaments estranys i canvis de caràcter; trastorns, en definitiva", diu la infermera. La seva unitat ha començat a fer tallers a les escoles per normalitzar la mort i també grups específics de suport per a famílies en dol amb nens petits. Però, per a la Tessa i la Montse, els recursos públics per acompanyar el dol encara són insuficients.

"Els sentiments desagradables són com un vampir, per vèncer-los cal treure'ls a la llum", conclou Serra parafrasejant dues professionals del sector, Montse Esquerda i Anna María Agustí. I ho remata amb un consell: "No estiguis sol en el dol, busca suport". Ja sigui el professional, com fins ara, o les noves oportunitats que sorgeixen amb les comunitats en línia.