"L'ingrés a l'UCI ens va convertir en una família i ja no hem perdut el contacte"

BarcelonaQuan el Carles González reflexiona sobre el mes que va estar ingressat a l’Hospital Clínic a causa del covid, la traqueotomia, el cos ple de cables o el respirador pràcticament s’han esborrat de la seva memòria. D’aquells dies tan durs prefereix recordar les mans tendres que el van cuidar quan estava més indefens que mai. Els moments en què la cançó africana que cantava aconseguia arrencar somriures i alguns passos de ball als astronautes –pels equips de protecció individual que duien– mentre vigilaven les seves constants vitals. O en l’afecte amb què aquests el van ajudar a sostenir una rosa per felicitar Sant Jordi a la seva parella i filles en una emotiva videotrucada. “Em van salvar. Malgrat veure la foscor de la malaltia diàriament i les jornades maratonianes, sempre han tingut bones paraules i m’han tractat amb gentilesa. Els professionals sanitaris m’han donat una gran lliçó d’humanitat i humilitat”, afirma. I assegura: “La meva família ha crescut després del meu ingrés”.

Miquel Sanz encara s’emociona amb l’agraïment i l’estima que el Carles els professa a ell i a l’equip d’infermeria que ell mateix coordina, l’UCI hepàtica 13. Com moltes altres especialitats, aquest espai es va convertir en una àrea de crítics covid. Durant setmanes, mentre els carrers estaven deserts, el ritme a les UCI era frenètic i els malalts arribaven tan greus que per remuntar havien d’estar molt de temps sedats i desconnectats del seu entorn. “Habitualment no atenem pacients durant temporades tan llargues. El Carles, per exemple, s’hi va estar un mes, i vam aprendre a suplir les mancances familiars perquè no s’enfrontessin a aquesta terrible malaltia tot sols”, explica el Miquel.

Així va ser com a l'UCI hi va néixer una gran família. Pel temps d’estada dels pacients, però també per la situació tan complexa i especial que es vivia a dins. Tant els malalts, que estaven aïllats, com els mateixos professionals sanitaris, esgotats per la feina i aterrits per la idea que l'emergència sanitària no s'acabés mai. “Tot passava dins l’hospital i no hi havia gaires vincles amb l’exterior –recorda el Miquel– i, en cert sentit, el covid ens va humanitzar. Això no vol dir que no ho estiguéssim ja abans, però quan atenia pacients com el Carles m’adonava encara més de la meva pròpia fragilitat”. Les persones emmalaltien greument per un virus desconegut, que no discriminava i trencava famílies i al qual, com a sanitaris, estaven especialment exposats. “Pensàvem: podríem ser qualsevol de nosaltres”, reconeix el Miquel.

Malgrat tot, a l’UCI també hi havia espai per a l’alegria i els riures. La medicació per sedar els pacients intubats és tan forta que de vegades acaben tenint deliris. En el cas del Carles, per exemple, es dirigia als sanitaris barrejant diferents llengües, però també els sorprenia amb afirmacions com “Jo sé cantar”. De seguida tots sabrien que la música té un paper rellevant en la seva vida, ja que és tenor a l’Orfeó Català. De fet, es va contagiar a Milà, quan estava de gira a la Vall d’Aosta amb la coral. Aleshores el Miquel i la resta de l’equip, mig pensant que s'enfotia d’ells, li van demanar que els ho demostrés i els cantés tan aviat com el desintubessin. “I com aquell qui res, es va posar a cantar una cançó en el que semblava alguna llengua africana i que ningú entenia”, recorda el Miquel. “Era O Ken Karange”, resol el Carles.

El contacte entre persones

El Carles i el Miquel van passar de ser desconeguts a tenir una relació pacient-infermer. Fins aquí, res fora del normal. La diferència és que el seu vincle no s’ha diluït amb l’alta hospitalària, sinó que de la seva experiència a l’UCI ha nascut una bonica amistat. Una relació que s'enforteix en forma de whatsapp de bon matí, de trucada o de visita per donar-se ànims mútuament. “No se’n desfarà, de mi, tenim un dinar pendent”, avisa el Carles. El cert és que cap dels dos no s'ha oblidat del dinar i el Miquel també està desitjant fer-lo.

“El Carles no ha perdut mai l’alegria i això l’ha ajudat a tirar endavant; i a més, l'encomana”, diu d'ell en Miquel. Ell sap que la seva recuperació ha sigut lenta, de més de vuitanta dies si se sumen l’estada a l’UCI, que va deteriorar-lo molt perquè va perdre 20 quilos i molt de to muscular, i l'ingrés a un centre de rehabilitació. Fa poc més d'un any que l'ARA va publicar una fotografia de la sortida del Carles de l'UCI a la portada. Sortia amb els braços i els dits aixecat en senyal de victòria.

“Estava molt justet, però saber que cadascun dels sanitaris que m’han atès, a la clínica Plató –on va arribar d’urgències amb febre, lumbàlgia i calfreds–, al Clínic i al Parc Sanitari Pere Virgili, hagin agafat el fil i l’agulla i m’hagin tornat a cosir les costures no es paga amb res –afirma–. Ara la felicitat és poder-los agrair tot el que han fet per mi i per molts altres”. “La felicitat és veure’t així de bé”, li respon el Miquel. 

Tot i que encara té problemes en un dels peus, el Carles es mira el futur amb optimisme. Ara diu que la seva missió és que els sanitaris puguin reivindicar-se i fer-se escoltar. "Quan demanen recursos no ho fan només per ells, sinó per assegurar-se que estem a les millors mans i que ens en sortim. Que el que fan per salvar-nos la vida no s'acaba quan sortim del centre", defensa.

Ell no ha perdut el contacte amb cap dels professionals que el van acompanyar durant el seu periple, tampoc amb els fisioterapeutes que l’ajudarien a recuperar la capacitat de caminar o d’agafar una cullera. “És curiós com un any després ningú que ha passat per l'hospital destaca els respiradors o parla dels llits d'UCI, sinó que dona valor al contacte entre les persones, a la humanitat”, raona el Miquel.