Infermeres que se la juguen per salvar vides

BarcelonaL’adrenalina apareix i aleshores la por no hi té cabuda. Els Mossos d’Esquadra es preparen per entrar en un pis on probablement hi haurà armes de foc. La infermera Maria Mercedes Val espera al darrere que la policia faci la seva feina. Si algú necessita atenció mèdica, aleshores ella i els membres del seu equip entraran en acció i miraran d’estabilitzar el ferit per traslladar-lo ràpidament fora de la zona de perill. La seva és una feina dura per les situacions que ha de viure i difícil de conciliar amb la vida familiar, però les ganes d’ajudar amb assistència sanitària qui ho pugui necessitar en situacions complicades ho compensa. “Amb la meva feina em sento realitzada perquè sé que aporto un granet de sorra en unes circumstàncies molt complicades. Si nosaltres no hi fóssim, hi hauria víctimes que no podrien ser ateses, o que no serien ateses a temps”, confessa Val.

Maria Mercedes Val és la cap de l’equip de 24 professionals de la unitat d’intervenció i suport del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), formada per infermeres i tècnics sanitaris que actuen en situacions d’alt risc. Els que en formen part saben que s’han de sobreposar a les circumstàncies en què els toca treballar i reaccionar ràpid i coordinadament. Si no ho fessin així, qui ajudaria les víctimes? Estan preparats per actuar en casos d’emergències d’alt risc a Catalunya, com en desastres naturals o tecnològics, actes multitudinaris en què algú pot necessitar intervenció mèdica urgent i en actuacions policials que poden ser perilloses per a qui hi treballi, com va ser el cas dels atemptats de Barcelona i Cambrils d’aquest estiu o altres intervencions policials en què hi pot haver armes de foc.

Un cos no militar

La unitat d’intervenció i suport del SEM és única a Europa, ja que els altres cossos que actuen en les mateixes circumstàncies a la resta del continent són, a més de professionals de la sanitat, policies o militars. A Catalunya, en canvi, això no passa. La filosofia és diferent: “Nosaltres som professionals de la sanitat. La nostra feina és assistir qui ho necessiti, no fer servir armes!”, defensa Val. Tot i això, sí que periòdicament s’entrenen i es formen amb els cossos policials i l’exèrcit per estar ben coordinats en el moment de l’emergència. “Necessitem entrenar-nos amb la policia perquè, per exemple, si hem d’entrar en un pis on hi pot haver armes i violència, nosaltres hem de saber quan podem entrar, de quina manera i què podem fer”, detalla Val. Pel que fa a la resta d’Espanya, Madrid és l’única comunitat que té un cos similar al que hi ha a Catalunya. La diferència és que l’equip madrileny s’organitza a través de voluntaris.

El grup va néixer a Catalunya l’any 2007, quan el departament d’Interior va demanar al de Sanitat tenir un cos format i especialitzat per treballar conjuntament amb la policia. En aquests 10 anys els professionals de la unitat d’intervenció i suport del SEM ja s’han acostumat a dur les armilles i cascos antibales i un equip mèdic especialitzat que, tot plegat, pot arribar a pesar 15 quilos. També han après, i això ho van haver d’aprendre ràpid, que la coordinació entre ells és imprescindible perquè tothom en surti viu. “Jo sé que la seguretat del meu company depèn de mi, i la meva depèn d’ell. No hi ha cap més remei que fer pinya i fer-nos costat, perquè un error d’un de nosaltres pot costar-li la vida a algú”, reflexiona Val.

Durant la seva trajectòria recorda situacions dures en què ha hagut de deixar enrere la por i la tristesa i actuar, com l’accident de l’any passat a l’AP-7 a Freginals, en què van morir 13 estudiants, l’incendi d’Horta de Sant Joan el 2009, els de l’Empordà de 2012, l’atropellament de 12 persones a l’estació de tren de Castelldefels o els atemptats a Barcelona i Cambrils d’aquest estiu. Aquests són alguns dels fets tràgics que Val més recorda. Va ser-hi, amb el seu equip han hagut de ser-hi, intentant salvar vides.

Difícil conciliació familiar

“Sé que no tots els professionals sanitaris estan disposats a treballar en les circumstàncies que ho fem nosaltres, per l’impacte emocional que suposa o pel risc que comporta. Però sempre hi ha algú a qui li agrada, com a mi”, diu rient Maria Mercedes Val. Tot i això és una feina difícil. “Hi ha persones de l’equip que tenen fills petits i no és fàcil d’encaixar-ho amb la feina”. El problema no és només que quan treballen han d’assumir riscos sinó també uns horaris imprevisibles.

Quan hi ha una emergència, sigui l’hora que sigui i treballin o no aquell dia, si se’ls necessita han de ser a la seu central del SEM en un màxim de 20 minuts. La conciliació, així, no és fàcil, però Val continua assegurant que val la pena.