La industrialització accelera el risc de sequeres extremes

BarcelonaQue l’activitat humana, expressada sobretot a través de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle procedents de la industrialització, està afectant el clima sembla una evidència difícil de contradir. El grau d’afectació i com es projecta en el futur encara està sotmès a controvèrsia. No obstant això, les proves s’acumulen. L'última es presenta avui a la revista 'Nature'. Un treball dirigit per Kate Marvel, investigadora del NASA Goddard Institute for Space Studies, de Nova York, evidencia per primera vegada l’impacte de la combustió indiscriminada de combustibles fòssils en el decurs del segle XX en l’aparició de fenòmens de sequera en diferents parts del planeta. La conclusió no pot ser més alarmant: el canvi climàtic està provocant sequeres cada vegada més llargues i persistents. I això no sembla que hagi de canviar en un futur immediat.

El treball dirigit per Marvel aplega gairebé 200 anys d’història. Es remunta a l’etapa preindustrial, a meitat de segle XIX, i recorre de manera exhaustiva tot el segle XX i s’endinsa en els pocs anys que portem de segle XXI per mirar de fer-ne prospectiva. La seva anàlisi descriu amb claredat tres períodes clau, tots al segle XX i tots referits sempre als períodes de sequera. El primer que identifica correspon a la primera meitat de segle, del 1900 al 1949. Les sequeres es fan evidents i tendeixen a progressar, a fer-se més severes. Apareix després un període contradictori en què aquests fenòmens són menors i de menys severitat. Marvel ho atribueix a l’emissió creixent d’aerosols. La tendència canvia a partir de 1975, el tercer període, quan decau la influència dels aerosols i s’accelera la presència de sequeres cada vegada més llargues i intenses. La tendència es manté en el que portem de segle XXI.

Per establir els tres grans períodes la investigadora de la NASA ha combinat tècniques considerades d’ús universal en l’estudi del clima. Una d'especialment rellevant és l’anomenat 'índex d’humitat del sòl', PDSI en les seves sigles en anglès. En essència, consisteix en analitzar els anells dels arbres per visualitzar períodes de més o menys creixement. La tècnica està considerada un “estàndard en els estudis climàtics”, assenyala Marvel. A través dels anells es pot copsar si l’arbre es desenvolupa o progressa amb més o menys intensitat. El creixement està vinculat al nivell d’humitat del sòl i, per tant, a la capacitat d’absorbir més o menys nutrients.

Els anells solen correspondre als anys que té l’arbre. Si l’any ha estat plujós i la temperatura adequada, l’arbre creix més. Tot i això, la tècnica té limitacions si el que es pretén és analitzar àrees o regions de grans dimensions, com ho seria un subcontinent. Òbviament, aquesta limitació, que no existeix per a àrees reduïdes, es fa pràcticament insalvable si l’escala és planetària. Una segona limitació són els canvis climàtics regionals que solen estar condicionats per l’orografia del terreny, les característiques del paisatge o altres factors d’origen natural i que influeixen en la formació de núvols o l’orientació dels vents. Tot plegat estableix condicions climàtiques regionals sotmeses a les seves pròpies dinàmiques.

La manera de compensar les limitacions són els anomenats 'atles de sequeres', bàsicament enormes bases de dades on es recullen àrea per àrea les condicions associades a una sequera. És de l’anàlisi d’aquestes dades que es poden establir sèries temporals d’on sigui possible “evitar els sorolls” causats per la variabilitat natural del clima i avaluar els canvis introduïts per l’activitat humana.

Un atles mundial

L’estudi de Marvel i els seus col·laboradors publicat a 'Nature' permet composar un atles mundial del risc potencial de sequeres i la seva evolució temporal en el decurs del segle XX. El mapa mostra “tendències”, puntualitza Marvel. I les tendències són clares: el sud d’Europa, especialment la conca mediterrània, és la que està sotmesa a un risc més elevat de sequeres “més llargues i persistents”, segons els autors, a aquesta banda de l’Atlàntic. La península Ibèrica, Itàlia, Grècia i també Turquia són les àrees més exposades, per bé que el risc s’estén a bona part del centre d'Europa. A l’altra banda de l’Atlàntic el risc és més important des de Centreamèrica fins al sud dels Estats Units. Gran part d’aquest país, per no dir tot, presenta una exposició moderada en una projecció que arriba a l’any 2100.

Pel que fa als períodes previs, i vistes les sèries temporals, de les etapes preindustrial i la primera fase de la industrialització –des de meitats del segle XIX fins a l’any 1900– les dades estudiades no aporten valors significatius. En canvi, del 1900 al 1949 s’observa com la prevalença de períodes de sequera experimenta un creixement gairebé lineal. Els autors atribueixen aquest fenomen a l’increment progressiu de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

El període següent, que els autors estableixen entre el 1950 i el 1975, la prevalença de sequeres disminueix. La investigadora de la NASA ho atribueix a l’acumulació d’aerosols procedents de l’activitat industrial. Els aerosols podrien haver interferit en la formació de núvols i, per tant, en més pluviositat. Però d'altra banda haurien contribuït de manera decisiva a generar i engrandir el forat a la capa d’ozó a nivell troposfèric.

L'última etapa arrenca el 1981 i s’estén fins a l’actualitat. Les dades no ofereixen una “explicació robusta” al que s’està observant, adverteix Marvel. I el que s’està observant és que la prevalença de sequeres s’està accelerant i que cada vegada són més severes, és a dir, més prolongades en el temps i més intenses. Si la tendència es confirma, les àrees exposades a tot el món haurien de fer front a canvis substancials que afectarien l’activitat humana.