Indira Ranamagar: “Ara toca reconstruir les vides dels nens del Nepal, no els palaus”

El terratrèmol que ha assolat el seu país natal ha sorprès la Indira Ranamagar a Europa, explicant la tasca de la seva ONG. Està desolada perquè no ha pogut ser amb els seus nens en aquell moment, però almenys ha comprovat que tots han sortit il·lesos de la catàstrofe. La Indira és la mare de 426 nens. Almenys així és com tots l’anomenen: amma. Són nens de pares i mares reclusos en presons nepaleses, que viurien al carrer si no fos per ella. PA Nepal, l’ONG que ella va fundar l’any 2000, els dóna un sostre, menjar calent i una oportunitat de sortir-se’n. Ara farà el mateix, assegura, per als nens que han quedat orfes a causa del terratrèmol.

Com ha viscut el terratrèmol?

Molt trista per no haver estat allà amb els meus nens. Un dels nostres centres a la muntanya ha quedat malmès. Tots els nens estan bé, tot i que traumatitzats per la catàstrofe. A partir d’ara rescatarem més nens que han perdut els pares en el terratrèmol. Aquesta tragèdia ha sigut una gran pèrdua per al Nepal. Les notícies estan cobrint les zones turístiques però no les àrees més pobres. És cert que hem perdut els nostres palaus i temples, però és molt més important la gent que està patint, especialment els nens, que són els més vulnerables. La meva tasca a partir d’ara serà ajudar-los, però no tan sols durant sis mesos, sinó a llarg termini. Ara és el moment de reconstruir les vides dels nostres nens, no de reconstruir palaus.

Què fa PA Nepal?

Tenim tres cases d’acollida, ara amb 426 nens, fills de presos i preses. Els donem l’ambient d’una família. Els més grans ajuden els petits, reben educació i oportunitats de futur. Tenim dos centres de dia perquè els més petits puguin dormir a la presó amb les seves mares. També visito presons de dones i de malalts mentals: els porto menjar però sobretot els faig companyia, els faig ballar i els arrenco un somriure. Però la tasca principal és amb els nens. Quan vaig visitar per primer cop una presó i els vaig veure darrere dels barrots, se’m va trencar el cor.

Què feien darrere dels barrots?

Molts d’ells eren dins la presó amb les seves mares. Però, segons la llei, a partir dels 2 anys ja no s’hi poden quedar. Si el director de la presó és compassiu, alguns s’hi queden més temps, però si no els fan fora. Molts no tenen altres familiars i es queden al carrer, a l’abast de segrestos, tràfic de persones o explotació infantil.

Això va ser fa 26 anys, el 1990.

Sí, jo tenia 18 anys i acabava de començar a treballar com a mestra a Kàtmandu. Allà vaig conèixer la Parijat, escriptora i activista pels drets humans, que va ser la meva inspiradora. Amb ella vaig visitar una presó per primer cop. Jo ja sabia que volia treballar per ajudar els nens pobres, perquè jo n’havia sigut una, però en veure allò vaig saber que em dedicaria a aquests nens. Són els més vulnerables de tots: pateixen l’estigma de ser “fills del crim” i la societat els rebutja. A molts me’ls enduia a viure a la meva habitació. Contactava amb els orfenats perquè se’n fessin càrrec. Després de deu anys treballant-hi, jo volia ajudar molt més i el 2000 vaig fundar la meva pròpia ONG. Era un gran repte però el vaig triar jo. Tots els reptes afrontats els he triat jo. La vida és el que tries i jo vaig triar el repte.

Amb els seus orígens, ¿com ha aconseguit viure d’ajudar els altres?

Vaig néixer en una família molt pobra. El meu pare no tenia terra, cultivàvem a la selva i jo havia d’ajudar amb els animals, anant a buscar llenya al bosc, cuinant... Però era una nena molt inquieta, xerrava molt i sempre m’estava fent preguntes: “Per què no puc anar a l’escola?”, deia. Les nenes riques hi anaven, però a casa meva només els meus germans. Em vaig fer tan pesada que el meu germà em va ensenyar a llegir i escriure i amb 10 anys ja en sabia. Un dia va portar un dels seus mestres perquè em fes una prova i va dir que tenia talent. Em vaig entestar a demanar d’anar directament a l’últim curs. Es van pensar que només duraria uns dies però aviat era la primera de la classe. No tenia diners i feia classe a altres nenes a canvi de llibres. A l’hora del pati feia exercicis a la pissarra perquè a casa tenia feina...

Un altre repte ha sigut combatre la discriminació de les dones al Nepal.

Sí. Jo volia ser independent. Al poble molts homes em van oferir matrimoni, però jo no volia dependre de ningú. Després em vaig comprometre, no ens vam casar, vivíem junts i vam tenir una filla, però vam acabar trencant. Ser mare sola no està ben vist al Nepal, genera safareig i problemes legals. He hagut de lluitar sempre i ara lluito pels meus nens. La meva filla viu amb mi i els altres nens. Amb els anys, el govern va concedir al meu pare la terra que havia cultivat: allà tenim una casa d’acollida i una escola. La vam construir nosaltres mateixos i ha quedat malmesa pel terratrèmol.

Què espera per als seus nens?

La meva esperança és que la gent se civilitzi, entès com que s’humanitzi. Si cada ésser humà ajudés els altres només una hora, el món seria molt diferent. El meu somni és que tots els governs assegurin les necessitats bàsiques, així no hi hauria crims. La majoria de crims passen perquè la gent no pot sobreviure. Si tots els nens tinguessin menjar, sostre, educació i una oportunitat, els crims es reduirien a la meitat.