David Bueno: “Persistir és avançar. Resistir és quedar-nos on som”

David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965) és doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona, i un brillant divulgador, com saben els lectors de l’ARA. Acaba d’escriure un llibre que no és d’autoajuda ni d’optimisme per decret, sinó de com el nostre cervell està entomant la quantitat abassegadora d’incertesa que li ha caigut al damunt amb el covid-19. El llibre es titula L’art de persistir (Ara Llibres, 2020), i l’autor hi diu que vol contribuir a desenvolupar una societat amb un nivell més alt de responsabilitat individual i col·lectiva. Per què? Contesta Bueno: “Penso que se’ns tracta com si encara fóssim adolescents o nens quan ens fan fer coses sense explicar-nos per què les hem de fer. Una societat que no empodera la seva gent perquè facin les coses per convenciment propi, en el fons l’està infantilitzant”.

A vostè el van contactar per si volia participar en un d’aquests vídeos que corren per les xarxes i cantar una estrofa del Resistiré, i va dir que no. Com és això?

Quan vaig començar a mirar la lletra, que diu que resistiré els cops que m’estan donant, vaig pensar “¿jo haig de resistir que em donin cops, o haig d’evitar rebre’n?” Resistir és quedar-te amb el que no m’agrada. Evitar rebre cops és tenir un objectiu.

I què és persistir?

Persistir és continuar avançant. Resistir és quedar-nos on som, és enrocar-nos per suportar alguna situació que no ens és favorable, cosa que implica acabar anant enrere, per un motiu molt simple: vivim en un món dinàmic i, si jo em quedo on soc, acabo quedant-me enrere. És com a Alícia a través del mirall, en què els habitants del país de la Reina Vermella han de córrer molt perquè el terra es mou tan ràpid que si no corren es queden enrere. Persistir és tenir un objectiu, el que sigui, i treballar per anar-t’hi acostant. Potser no hi arribes mai, potser t’hi acostes més a poc a poc, però anar avançant ja evita com a mínim que tiris gaire enrere.

En les circumstancies de pandèmia actuals, en què tot és incert, en què consistiria persistir?

En no conformar-nos. Seguir les normes que se’ns donen per evitar grans contagis però no creure’ns-les de manera submisa sinó entendre per què ho fem. Prendre consciència de per què fem les coses.

La gent a qui li han tancat el bar o el teatre, com pot persistir?

Amb un punt d’optimisme, que és difícil en situacions com aquesta: veure què pots salvar, ajuntar-te amb els altres, protestar i mobilitzar-te davant el que significa haver de pagar la quota d’autònoms si no tens ingressos, i dir-los que ens ho han de rebaixar tant sí com no, perquè sinó no aguantarem. Tot menys dir-te que no hi ha res a fer. I recordar que el que fa el grup ens influeix, però el que fem nosaltres també influeix el grup.

Per què ens costa tant gestionar la incertesa?

Perquè portada a l’extrem és una amenaça. I, per tant, m’haig de protegir. Però en l’altre extrem també pot ser una oportunitat. I si la veig com una oportunitat haig d’estar pendent de poder-la aprofitar perquè, si no n’estic pendent em passarà de llarg.

D’entrada, la pandèmia té més d’amenaça que d’oportunitat.

Aquest és el problema: que l’amenaça de la pandèmia és múltiple (de salut, econòmica, personal, familiar, social) i sabem que hi ha molta gent que no li ha anat bé, per la qual cosa encara veiem l’amenaça amb més intensitat. I el nostre cervell respon a les amenaces amb l’emoció de la por, que ens porta a amagar-nos o a fugir, o amb l’emoció de la ira, que ens porta a defensar-nos agressivament.

I com se supera la por o la ràbia?

Primer, pensant que les oportunitats tornaran. Per això cal persistir, perquè si estem convençuts que les oportunitats tornaran, la manera com el nostre cervell gestiona la situació és a través de la curiositat, veure què puc aprofitar d’aquesta oportunitat. Pot trigar més o menys, depèn de quan tinguem la vacuna, però les oportunitats tornaran i, sabent-ho, cal estar alerta perquè quan arribin no ens passin de llarg. Pensa-t’ho bé abans d’abaixar la persiana, amb tot el respecte per les decisions de tothom. Perquè, a veure, la situació que ha creat la pandèmia no és fàcil ni per als investigadors.

No ho sé, les borses tenen la certesa que Pfizer té una vacuna que és un 90% segura.

Em sembla que ens ho hem cregut tots de les ganes que tenim que sigui veritat, però l’exemple del mercat borsari serveix: qui només està alerta de les amenaces, ven quan no toca i no compra quan toca. Les persones amb capacitat d’arriscar-se (no de ser addictes al joc) normalment són més optimistes i tenen un nivell més alt de motivació. Les persones que no s’arrisquen són menys optimistes, fins i tot pessimistes, i tenen molta més propensió cap a la tristor. I a vegades deixen que les coses passin i que algú els digui què han de fer perquè, si no l’encerten, la culpa serà d’una altra persona, no d’ells.

Com és que no reaccionem igual? Aquesta propensió a la tristor ¿és hereditària?

Hi ha un component genètic hereditari, de concepció, de quan es van ajuntar els gens dels pares. Però atenció: passa que això és només una predisposició. La genètica ens diu que tothom neix amb una predisposició a l’optimisme d’un 40%. La resta dependrà de com ens han educat, de les experiències que hem tingut en la vida, de tot allò que moltes vegades no podem ni tan sols mesurar però que influeix també en la manera com se’ns ha format el cervell.

¿I com aconseguim que l’altre 60% tendeixi a l’optimisme, també?

S’ha vist que els infants que viuen en famílies que no els valoren, on no se senten protegits o, encara pitjor, on no s’han sentit estimats, el tipus de configuració neuronal que se’ls va formant fa que siguin molt menys curiosos, molt més propensos a la tristesa i a la depressió. O els nens amb pares inestables, que avui els renyen per una cosa i l’endemà els donen un premi per la mateixa cosa. Tot això els fa mal. En canvi, els infants que estan en famílies que els mostren confiança i seguretat, que els estimulen a arriscar-se, a decidir per ells mateixos, sabent-se protegits pel seu entorn, aquests infants quan són grans són molt més curiosos, són persones molt més segures d’elles mateixes, amb molta més capacitat de reflexió i fins i tot de gestió de les emocions. Aquest 60% el podem tocar a través de l’educació.

Per què parla tant de la importància de la curiositat?

Com a espècie biològica, els humans som bastant nyicris, vull dir que no tenim ni urpes fortes per esgarrapar, ni ullals poderosos per mossegar... Però si hem sobreviscut centenars de milers d’anys és perquè aprenem de l’entorn per poder-nos anticipar al passarà. Aprenem perquè som curiosos. Si no fóssim curiosos no examinaríem el nostre entorn. Per això els nens petits ho exploren tot i ho toquen tot, perquè necessiten aprendre. No és que el nen sigui desobedient, és que és curiós i per curiositat és capaç de fer fins i tot allò que li han dit que no ha de fer.

Alguns governs ha confiat més que no pas els nostres en la responsabilitat individual dels ciutadans. Com ho han fet?

Com a Nova Zelanda. Té molt a veure amb la tradició cultural i educativa de cada país. Hi ha tradicions educatives en què la reflexió és present des de la infantesa: l’escola no diu que les coses s’han d’aprendre perquè sí, dediquen moltes estones a discutir per què les coses són com són. Jo m’hi trobo: quan vaig a un congrés científic, els col·legues que venen de la tradició saxona ens passen la mà per la cara, perquè estan acostumats des de ben petits a qüestionar-ho tot. Nosaltres estem més acostumats a creure’ns-ho. Des de ben petits els fan reinterpretar tot el que van aprenent.

En el nostre cervell, ¿les retòriques del virus i la guerra quin efecte fan?

Un efecte horrible. Totes les retòriques que ens recorden violència o autoritat, amb persones uniformades custodiant un metge, l’únic que fan és reforçar aquesta imatge d’autoritarisme, que diu que les coses es fan perquè es manen, no perquè creguem que s’han de fer així. I, de fet, un dels efectes que es comença a percebre és que hi ha més polarització de la societat, entre persones que s’han esbiaixat més cap a tendències autoritàries, que volen més mà dura, i no convenciment dialogat. Serien els policies de balcó, per exemple.

En sortirem molt tocats?

Una mica tocats segur, però no té perquè ser en un sentit negatiu. Els estudis que hi ha sobre confinaments s’han fet amb presoners i, per tant, amb situacions molt més extremes de confinament, i s’hi veu una tendència a perdre curiositat, flexibilitat cognitiva o capacitat d’analitzar situacions diferents. Aquest és un dels riscos que tenim.

Conec gent que teletreballa des del març i es passa els dies amb els pantalons del pijama i les sabatilles.

Hi ha la síndrome de la cabana. La tenen les persones que han passat molt temps tancats en una habitació o en una casa, i després tenen por dels espais oberts, perquè no se senten protegits. Aquesta por ens pot portar o cap a un tancament intern, o cap a un increment d’agressivitat. Jo he vist al meu barri una filera de gent que estava fent cua per entrar a una botiga i algú que no ha vist que no hi ha cua entra i l’esbronquen d’una manera que dius: “Home, però ¿que no ho heu vist que no s’ha fixat que hi havia cua?”

Sisplau, entri en el cervell de Donald Trump. ¿És possible que estigui intentant buscar la manera de sortir guanyador d’una derrota?

Sí, hi ha persones que interpreten la derrota com un fracàs personal, i tots tenim situacions en la vida en què hem perdut i situacions en què hem guanyat, no és una qüestió personal. Hem d’aprendre a separar-ho. Trump és una persona narcisista, crec que fins a la patologia, però a ningú li agrada sentir-se perdedor i tots busquem una excusa. Fins a cert punt és sa, perquè és l’inici de la resiliència. O sigui, no m’ha anat bé però anirà millor, o no ha sigut tot culpa meva. El problema és quan això ho portes fins a l’extrem de dir que no hi ha mai res dolent que sigui culpa teva. Aquí és on hi ha la patologia.