Les imprescindibles 'senyoretes' del museu

BarcelonaCréixer sense referents és avançar a cegues. Encara que a molts àmbits s'albira algun canvi de rumb, el científic segueix sent un món masculinitzat en ple segle XXI i només el 28% del personal investigador són dones. Per sort, sempre hi ha excepcions. Per a Isabel Delgado tot va començar quan va arribar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona i la van rebre amb un “Vostè què sap fer?” al qual ella va respondre “El que vostè digui”. Eren els anys 80 i Delgado, fins llavors, havia exercit com a auxiliar de museu tot i no tenir formació científica prèvia. Però poc després d’acceptar l’oportunitat d’anar a classes de geologia a la universitat es va trobar vestida amb una bata blanca als despatxos del museu. 

Ni Delgado ni cap de la desena de dones que van arribar en aquells anys al Museu de Ciències Naturals de Barcelona sabien que havien anat a parar al que gairebé es podria considerar un oasi per a les dones científiques, llavors gairebé invisibles en altres museus. Però perquè aquestes treballadores tinguessin l’oportunitat de fer-s'hi un lloc, altres dones van haver de batallar en silenci per obrir camí.

El comissari de l’exposició Imprescindibles, Pepe Pardo-Tomás, s’ha dedicat tota la vida a fer d’historiador científic i ja fa més de 30 anys que està vinculat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La seva freqüent presència a les entranyes del museu va fer que un dia topés amb una fotografia que semblava ser de principis de segle XX: cinc dones amb bata blanca davant de l’Hivernacle del parc de la Ciutadella, una de les seus del museu. Aquesta imatge en blanc i negre va ser suficient per fer-lo començar la seva recerca de les anomenades “senyoretes”, les primeres dones que van introduir-se al món de les ciències com a treballadores de la institució.

Científiques com Marie Curie, Lise Meitner i Ekaterina Lermontova feia anys que exposaven grans descobriments quan el 1917 –en un context en què la primera onada feminista començava a fer els primers passos a Catalunya– la Junta de Ciències Naturals va incorporar setze dones per fer tasques auxiliars o administratives. Així i tot, el treball de moltes d’aquestes dones va quedar sota l’anonimat de signatures inintel·ligibles o amagat rere descobriments de titularitat masculina. Però a partir d’estudis estilogràfics d’inventaris i etiquetes escrites a mà, s’ha aconseguit treure de l’anonimat cinquanta-sis noms i històries de dones que "van assegurar la continuïtat del museu", subratlla Pardo-Tomás. És gràcies a elles que no s'interromp l’activitat en cap de les quatre etapes en què està estructurada l’exposició: la Mancomunitat i la República, la guerra, el franquisme i el que ell anomena "l’epíleg" per l’arribada de les noves “senyoretes”.

Per al comissari, l’impecable arxiu històric del museu i la memòria de les persones han estat claus per descabdellar la identitat de les treballadores. Una d’aquestes dones que ha estat essencial tant per la vivència personal com per les imatges que conserva, és Gregoria Fernández. A la inauguració, aquest dijous, i amb una certa distància de la multitud, Fernández repassa amb una mirada absent els panells explicatius de l’exposició. Més que mirar, sembla recordar. “Treballar al museu em va fer sentir revalorada”. Un mig somriure delata la contenció d’una onada de sentiment. A la inauguració també ha retrobat antigues companyes i n’ha recordat d’altres que ja no hi són.

Fernández, que es va incorporar a la plantilla del museu en els mateixos anys que Delgado, havia estat contractada com a vigilant de sala, però la seva traça per al dibuix va fer que la llavors directora del museu, Alícia Masriera, li proposés “treballar d’una altra manera”. Concretament, va treballar fins a la jubilació fent reproduccions de peces a partir de dibuixos naturalistes i fabricant motlles de fòssils per al museu. Fernández explica emocionada que per a l’Alícia –que també ha vingut a la inauguració– totes les treballadores tenien un valor: "Entre les unes i les altres ho fèiem gairebé tot; ens deixaven fer coses creatives que mai ningú abans ens havia donat la confiança per fer". 

Aquest "epíleg", tal com anomena el comissari l’arribada de la segona generació de dones del museu, no s’explicaria sense les dones que les van precedir. Ara, amb el nom i cognom de totes elles, la història del Museu de Ciències Naturals de Barcelona és una mica més completa i una mica més justa. També pel reconeixement de la feina de dones com Isabel Delgado i com Gregoria Fernández, que encara ara continua col·leccionant i classificant minerals en el seu temps lliure. Un treball que segons elles mai els va ser reconegut pels prejudicis i el masclisme de l’època. Delgado diu que si totes aquelles dones van arribar a aconseguir fer-se un lloc al món de la ciència va ser per la seva “incansable força de voluntat”.